Menu

METALLICA + SLIPKNOT + LOSTPROPHETS 19-5-04

La Romareda (Saragossa)

Saragossa, 19 de juny de 2004, 12:30 p.m. Arribem a la ciutat escollida, o que paga, per sofrir l’allau de heavies que esperen ansiosos l’únic concert que tindrà lloc a l’estat espanyol (sic) del seu grup preferit. Uns hi anem per Slipknot, la majoria (per molt que ens pesi no ho podem negar) per Metallica. Al conductor de l’autocar interurbà no fa falta preguntar-li per anar a l’estadi de la Romareda, ens talla amb un : “Tranquilos que ya se a donde vais”, sembla que no som els primers. I així és, des de la 1:00 p.m. fins aproximadament les 5:30 p.m. la gent va començant a aparèixer tot i que sense acumular-se a les entrades sinó que l’abundància de bars permet que la gent es dispersi...de moment.

Públic concert MetallicaLa bogeria col•lectiva devia començar a per allà a les 6:00 p.m. quan dissimuladament la gent va iniciar una acumulació massiva a les entrades ja freqüentades per personal de l’estadi. Una hora de cops de colze amenaçadors, espentes dissimulades, intents de trobar una millor posició i mirades que indicaven “treu el braç que fa 5 minuts aquí el tenia jo” és dur. Finalment a les 7:00 van obrir les portes i va tenir lloc la primera estampida de la tarda: greu error. Quan vam ser al damunt de la gespa (degudament coberta de plàstic) després de perillosos salts d’escales, seients i altres fans no tan veloços vam adonar-nos que el terreny estava dividit en una zona propera a l’escenari i la resta de l’estadi, és a dir hi havia dos tanques protectores. Nosaltres havíem d’entrar a la primera com fos.

Un cop a la seva entrada el cridaner home de seguretat s’afermava en que necessitàvem unes polseres blaves per entrar. Després d’uns intensos 5 segons de reflexió vam córrer com a desesperats fins a la porta d’entrada (sí, un altre cop) i allí efectivament hi havia un home repartint les desitjades polseres i que havíem obviat en la primera estampida.

 

Evidentment l’organització s’ho devia estar passant de meravella enfotent-se’n de la gent com nosaltres gràcies a la inexistència d’informació al respecte, fins al punt quan a l’home de les polseres l’hi preguntaven per a què servien i contestava amb un “La verdad, no tengo ni idea”. Finalment desprès de superar l’embut format a l’entrada de la zona “blava” érem a segona fila: immillorable.

El primer plat de la nit van ser els Lostprophets que presentaven el seu últim àlbum Star Something. Van suar la samarreta, van cridar molt, escopir bastant i ens van oferir una posada en escena sospitosament semblant als arxiconeguts Linkin’ Park. En realitat l’estadi encara s’estava omplint quan els Prophets, com cridava el públic, van entrar a escena, i a més la gent no els venia a veure a ells precisament.

El primer plat de la nit van ser els Lostprophets que presentaven el seu últim àlbum Star Something. Van suar la samarreta, van cridar molt, escopir bastant i ens van oferir una posada en escena sospitosament semblant als arxiconeguts Linkin’ Park. En realitat l’estadi encara s’estava omplint quan els Prophets, com cridava el públic, van entrar a escena, i a més la gent no els venia a veure a ells precisament

Mitja horeta de descans físic, no mental, i va arribar l’hora esperada: sonava 742617000027 la intro d’Slipknot.

Slipknot a SaragossaEls 9 sonats de Iowa pujaven a l’escenari preparats per a enfonsar l’estadi. Certament van ser tal i com un s’ho esperava: ordre dins del caos. Alguns diran que són més un circ que un grup de música però només hi ha un pallasso al grup. Potser no van sonar com es mereixerien però l’espectacle que munten és realment molt sòlid. No van dur res del seu habitual repertori, ni canons de flames, ni tambors giratoris, ni gran cortinatge, ni bateria elevada ni làsers d’última tecnologia però es que no els hi feia falta. Només ells 9 a sobre de l’escenari en tenen prou per encendre el públic, fer-lo saltar, cridar, embogir, rabiar i, més d’un, sangrar.

Excel•lent el treball de frontman cantant Corey Taylor que no va deixar d’animar al públic i que va aconseguir que més de la meitat de la gent que tocava gespa s’assentés al terra durant el clàssic “Spit it out”.

El setlist es va quedar una mica curt, sobretot pel que fa a temes del nou àlbum, vol3: The Subliminal Verses, que es van limitar als quatre talls “The blister exists”, “Three Nil”, el single “Duality” on la gent va cantar més que el cantant, i “Pulse of the maggots”.

Entre tots els presents, camuflats enmig de samarretes de Metallica algun que altre seguidor disfresat de Corey corejava les cançons, altres però cantaven Red Hot Chili Pepers, tot una sorpesa per nosaltres que esperavem que la gent aguantes serena fins al final.

Van tocar temes tant inesperats com “Sic” o “Eyeless”, i brutalitats com “Disasterpiece”, “Heretic anthem”, “People = shit” i “Surfacing”, tema amb que van tancar el concert. Evidentment va sonar l’esperadíssima “Wait and Bleed” on el públic va tornar a superar al propi Corey.

No puc evitar explicar que quan sonava “People = shit”, la penúltima del setlist, Chris (el de la màscara amb el nas llarg) va baixar per fer-nos cantar i en agafar-me pel canell em va trencar la polsera, tota una experiència de fan.

Però era inevitable que els reis de la nit fossin els Metallica. No va fallar la típica intro de “El bueno, el feo i el malo”, el que ara ens falta endevinar és qui dels tres membres de Metallica correspon a cada un d’aquesta adjectius. El cas és que no vam tenir ni la paciència ni les ganes de quedar-nos a veure les velles glòries del heavy metal.

James Hetfield de MetallicaSóc conscient de que més d’un es posarà les mans al cap però la veritat és que els Metallica ja fa temps que van arrancar del diccionari la pàgina on hi ha la paraula “innovació”. M’hauria agradat veure com se’n sortien en el mateix escenari que els Slipknot, si es que se n’haguessin sortit.

Això sí, el so era realment impecable, molt nítid i digne d’escoltar. A això hi afegim flamarades, canons gegants de llum, pantalles i càmeres (emprenyadors) inclosos damunt de l’escenari per a que la gent més afortunada del fons del camp de futbol pogués veure-ho.

Però res més, cap novetat digna de menció, cap meravella escenogràfica, res nou.

 

Tampoc demano que entrin ballarines saltant ni homes tirant-se foc els uns als altres a 200 metres d’altura mentre es passegen per un fil d’acròbates, però sí quelcom que no pugui veure a cap altre concert. Se suposa que són els grans Metallica, se suposa. Clàssics com “Master of the puppets” o “Enter the sandman” eren ben rebuts, no tant els temes del nou disc com “Frantic” o “St. Anger”, que més d’un hauria agraït que no toquessin.

El públic es va portar de meravella i no van parar d’ovacionar-los en tota la nit, de saltar, cridar i passar-s’ho molt bé. Abans d’hora, vam marxar evitant aglomeracions (40000 persones intentant sortir per la mateixa porta hauria resultat...difícil) però no evitant el laberint en que van convertir l’estadi les diverses zones Vip o de premsa que impedien trobar una sortida.

Vam tornar casa amb ganes de comprar-nos el disc de Lostprophets, de tornar a un concert d’Slipknot, i de regalar-los-hi un diccionari nou als Metallica.

A pesar de tot una gran nit.

Set List:

Blackened
Fuel
Sad But True
(Solo Kirk)
Whellcome home (Sanitarium)
Frentic
Holier Than Thou
No Leaf Clover
St. Anger
Creeping Death
(Solo Trujillo)
Fade To Black
Battery

Wherever I May Roam
(Solo Kirk)
Nothing Else Matters
Master of Puppets
Intro + One
Enter Sandman

The Frayed Ends of Sanity
Dyers Eve
Seek and Destroy

 

Accés