Palau Sant Jordi (Barcelona)

Ho he comentat en més d'una ocasió. El tema dels retorns de bandes sigui amb les formacions que més reconeixement van obtenir o amb surrealistes line-ups intentant recuperar velles virtuts ja està arribant a uns nivells que són difícils de qualificar. Ja no pel fet dels retorns, que celebro ja que és la única possibilitat que molts tinguem ocasió de veure bandes mítiques que ens va resultar impossible en el seu moment, si no perquè ja sembla una moda més a explotar, o potser la falta de creativitat i engrescament per part de les noves bandes que no arriben al nivell de repercussió, vendes i seguiment que els grans noms de sempre. Cal tenir en compte que els temps són diferents i les circumstàncies també.

Tot i que parlar de Queen sense Freddie Mercury és poc menys que un atemptat la comunió de la banda britànica amb un vocalista de la trajectòria de Paul Rodgers em despertava curiositat i bones vibracions a parts iguals i amb aquest esperit encarava la cita al Sant Jordi. Cal dir, però, que el baixista de tota la vida de la Reina John Deacon no en va voler saber res de l'invent, per alguna cosa serà.

Molta expectació, molta revenda, molta cua i molt retard en l'obertura de portes és el que trobem a l'arribar a la muntanya de Montjuïc. Un cop s'inicia el concert comprovem que la cosa no pinta tant memorable com a priori es podria pensar i no pels primers temes que ben reconeguts són, a saber: Tie your mother down, I can't get enough de la Bad Company i I want to break free.

Llegeix més

Razzmatazz II (Barcelona)

M'agradaria poder explicar-vos que va donar de sí la primera visita dels holandesos Whitin Temptation a Catalunya però no puc fer-ho tal com voldria. Abans de comentar res sobre el grup em veig obligat a relatar uns despropósits considerables.

A l'arribar a la sala ens va sorprendre la gran cua formada per accedir-hi. De fet, les entrades s'havien esgotat, cosa previsible amb la gran campanya de promoció que els ha dedicat Sony-Bmg juntament a la gran accessibilitat de la música del grup actualment. Un cop arribat el nostre torn a guixeta demanem les nostres entrades ens comenten que ens hem d'esperar fins que gran part del públic sigui dins, així doncs ens disposem a fer temps junt amb un bon grapat de companys de premsa i altres convidats.

Abans de continuar m'agradaria dir que, com tots sabeu, en un concert hi ha un aforament màxim i que aquests es cobreix sumant la venda d'entrades i els convidats, siguin del promotor, discogràfica o sala, i mai es pot sobrepassar el màxim permès per les més elementals mesures de seguretat. Doncs bé, resulta que alhora de recollir les entrades resulta que la majoria de persones a qui s'havia confirmat una invitació o acreditació no eren a la llista i, a més la sala era abarrotada i els responsables de la mateixa deien que no entraba ningú més ja que estaba al màxim quan encara quedaven a fora bon nombre de persones volen accedir-hi.

Llegeix més

Razzmatazz II (Barcelona)

Fotos: Olga Barceló

Les 7 de la tarda, el cuir negre comença a fer presència a tot el paisatge industrial de la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. A la guixeta que hi ha al costat de l'escala, si pot llegir en un petit full que totes les entrades estan completament venudes. No es d'estranyar, si els caps de cartell son els monstres britànics Cradle of Filth, acompanyats d'uns teloners de luxe: els portuguesos Moonspell i els escandinaus The Haunted, que tot i ser el grup més desconegut dels tres, despertaven força curiositat entre el públic assistent.

A les 8, les portes de la sala s'obren amb puntualitat i pocs minuts després els The Haunted fan aparició damunt de l'escenari quant la sala encara estava mig buida. Aquest grup escandinau, van demostrar una gran vitalitat, sobretot el seu front-man, Peter Dolving, el qual va aconseguir que el públic es mostrés actiu amb un so contundent que es diferenciava bastant de l'estil fosc de Cradle of Filth o Moonspell però que resultava igual d'efectiu.

Els The Haunted ens venien a presentar el seu tercer disc "Revolver", del qual van fer sonar temes com "No compromise", "Abysmal" o la que va donar fi a l'actuació: "Nothing right". En resum, un concert dur i contundent que va durar 30 min justos i que va ajudar a engegar un vespre/nit que es presentava interessant.

Mitja hora mes tard i amb molta aspectació, els Moonspell pujaven a l'escenari per a presentar el seu nou disc: "The Antidote". Fernando Ribeiro es va mostrar com un gran líder amb molta presencia.

Es notava que el públic esperava amb ganes el grup, més d'un era allí per ells i no pels Cradle, el que va provocar la desil·lusió de molts pels escassos 35 minuts que va durar el concert.A destacar temes mítics com "Opium", "Alma Mater" o del nou àlbum "Full moon madness", amb el qual Fernando va agafar dos baquetes i va tocar conjuntament la bateria amb el fantàstic Gaspar.

Llegeix més

Razzmatazz I (Barcelona)

Curiositat, crec que aquest era un sentiment compartit per tots aquells que ens vàrem reunir un cop més al Razzmatazz per veure que podien donar de sí unes llegendes underground com els Diamond Head i els renascuts i nous Megadeth del llunàtic Dave Mustaine.

Tots sabem que els Diamond Head són coneguts per molts en l'escena pel constant tribut i pleitesia que grans noms del heavy com Metallica han tingut per aquest grup. Segurament si no fos per això no existirien actualment, i de fet només Brian Tatler aguanta de la formació clàssica. D'altra banda el nou vocalista Nick Tart va sorprendre amb un to de veu inusual pels temps que corren i molt atractiu. Però el que vam veure a l'escenari res té a veure amb un grup en declivi.

Amb poc públic i molt puntuals iniciaven el seu temps amb la intro de Am I evil? que de seguida enllaçarien amb el primer dels temes pretèrits que interpretarien It's electric. El que pocs sabíem és que venien promocionant nou treball All Will Be Revealed, per cert s'han editat ells mateixos i venen en una edició no gaire luxosa en aquesta gira, del que vàrem poder fer un tast amb Give it to me i Mine all mine. Res a dir, pur Diamond Head. D'altra banda, el so va ser bo pràcticament des del començament i l'ànim del grup i la veterania de Brian Tatler va fer la resta.

I la resta va ser una orgia de clàssics ben interpretats. Des de The prince a la previsible finalització amb Am I evil? passant per Lightning To The Nations, Sucking my love, Helpless o In The Heat Of The Night. Notables i injustament oblidats.

I finalment Dave Mustaine i "els nous" Megadeth apareixien a l'escenari de Razzmatazz.

Llegeix més