Menu

Michael Schenker + Everdawn 11-5-22

Salamandra, Hospitalet del Llobregat (Bcn)
Promotor: Madness Live
Fotos: Albert Perera

Michael Schenker bandPer fi es podia dur a terme la gira del 50è aniversari d'una de les figures més grans que ha tingut l'instrument de les sis cordes dins el hard rock. Aviam, no ha deixat de ser una gira normal, això sí, amb un set una mica més llarg i recorrent la seva discografia tot i que amb un especial protagonisme en la etapa amb UFO. Un personatge amb tal recorregut crec que mereixeria una celebració més "pomposa" i representativa de tots els músics amb els que ha treballat però portar-ho a terme no és fàcil i menys en les circumstàncies que hem viscut els darrers anys i que encara patim. Més encara quan el titular a les veus hauria d'haver estat Ronnie Romero i al final sempre li toca la papereta a Robin McAuley, tenint en compte que no s'interpreta cap tema de la seva etapa amb Schenker.

La primera notícia sobre aquesta cita la vam tenir uns dies abans ja que estava programada per la sala Razzmatazz 1 i es va traslladar a Salamandra. La lectura és evident, i símptoma del que està passant actualment amb els concerts, almenys de la nostra escena. D'una banda l'acumulació de directes és notable (fins a tres concerts internacionals per setmana a Barcelona), el recel encara de molta gent a les aglomeracions i es continua demostrant que el comportament del personal al sud d'Europa no és el mateix. Per aquí les assistències als concerts de rock dur i metal són força més baixes que en la majoria de casos arreu del continent. Això no és novetat, qüestió de cultura musical. En què es tradueix tot plegat? Que una cita programada per una sala major es traslladi un recinte més petit. Per molt que es digui que estava ple, que ho estava i fins i tot era incòmode intentar moure's durant el concert de Schenker, a la gran de Razzmatazz s'hagués vist força desangelat.

Cal destacar un altre aspecte abans d'anar al concert i és que un bon grapat d'assistents, almenys momentàniament, van haver d'adquirir dues entrades per accedir a la Salamandra. M'explico. Un altra conseqüència de la pandèmia van haver de patir molts que havien comprat les entrades tot just quan es va anunciar aquesta gira fa més de dos anys a través de la xarxa de tendes físiques de Ticketmaster. La promotora dels concerts, Madness, va començar el procés de deixar de treballar amb aquest gegant de les entrades tot just abans de començar la pandèmia. Ara té els seus propis canals. Amb tot el que hem viscut els concerts i l'atenció cap a tot el que els envoltava va caure i moltes persones no es van assabentar d'aquest fet i que les entrades adquirides deixaven de ser vàlides. Demanant el retorn dels diners es rebia sense més. Molts no ho sabien i també comentaven que no havien rebut cap comunicació al respecte. Sigui com sigui, els va tocar comprar de nou l'entrada i posteriorment demanar el retorn dels diners de la que no era vàlida. Encert per part de la promotora, sent conscients del tema, de tenir una persona allà que atenia aquests casos informant el personal sobre com procedir. M'atreviria a dir que això va fer d'alguna manera descomptar les previsions d'aforament que hi havia ja que al considerar no vàlides entrades adquirides i traslladar la cita a una sala més petita segurament es va congregar més gent de la prevista. El resultat va ser que vam estar bastant més estrets del desitjat.

EverdawnVal a dir sobre la relació de Madness i Ticketmaster que sabent com encara hi ha cites programades per la promotora on s'han venut milers d'entrades a través del gegant de les entrades, Iron Maiden a l'Estadi Olímpic per exemple, vam voler preguntar a la persona que tenien a la Salamandra sobre si es pot donar el mateix cas en el concert de la llegendària banda britànica. Llavors el problema es veu multiplicat per molt donada la massiva assistència. La resposta va ser que no, que amb Maiden segueixen sent vàlides. Els britànics obliguen a treballar amb Ticketmaster. De fet, qui porta aquest tipus de grans gires d'estadis és el gegant Live Nation, propietari de Ticketmaster, Madness exerceix de promotor local però Live Nation imposa el seu poder.

Un cop dins la sala no vam passar més de deu minuts fins que puntualment els americans Everdawn van obrir el foc amb certes dificultats per moure's ja que l'escenari de la Salamandra no és excessivament generós i els va tocar posar la seva bateria a nivell de terra davant de la de la banda de Schenker. Això no deixava molt lloc al baixista Mike Lepond i al guitarra Richard Fischer, únic guitarra, per cert. Les estretors es van fer més evidents quan la vocalista Alina Gavrilenko va aparèixer. La seva proposta es mou entre el heavy metall clàssic i el symphonic amb veu operística. No vaig veure molt convençuda de la proposta ni semblava creure-s'ho massa a Gavrilenko, més pendent de les postures, desapareixent massa sovint quan no tenia parts vocals deixant tot el pes als músics. Aquests se'ls va veure amb més ganes per mirar de tirar endavant el set basat en el seu darrer Cleopatra del passat 2021 del que van sonar peces com Your Majesty Sadness o Infinity Divine. Tímides reaccions del personal per una banda que va passar excessivament desapercebuda i ni la curiositat del component femení en aquesta ocasió va ajudar. El power metal simfònic ha arribat a un punt que les noves bandes que vulguin apostar d'alguna manera per l'estil corren el greu perill de ser repetitives i no aportar res. En aquest punt cal arriscar una mica i donar-li una volta. Ni els teclats samplejats ni voler ser una nova imitadora de Tarja Turunen ho salva.

A l'hora prevista, 20.30, va començar el concert de Michael Schenker. D'una manera atípica podríem dir ja que el era l'estrella de la nit va aparèixer a escena al mateix moment que els seus companys de banda sense cap notorietat, saludant al personal amb total naturalitat. I tot seguit ja va sonar ben contundent Ascension, una de les peces d'aquell encara recent en la memòria Michael Schenker Fest. Doble bombo insistent amb els riffs i solos del mestre alemany prenent tot el protagonisme. El personal es va començar a animar i el so era bo... després en parlarem també d'això. Tot el concert, fent honor al nom de la gira, va ser un repàs a la dilatada carrera de Schenker i ja la segona peça ens portava a temps pretèrits, Cry for the Nations, fent-nos aparèixer un somriure a tots. I més que somriure quan ja la tercera peça va ser Doctor Doctor. No us he d'explicar res més. Aquesta va ser la primera peça que va sonar d'UFO durant la nit d'un total de set. No cal dir res més. La importància del llegat de la banda en la trajectòria de Schenker és més que notable i l'estima per aquest material dels seus fans també és força evident.

Robin McAuleyLa banda que acompanya el geni alemany en aquesta ocasió està formada per Steve Mann a la guitarra i teclats, Bodo Schopf a la bateria i Barend Courbois al baix. Recordem que les tasques vocals haurien d'haver recaigut sobre Ronnie Romero però finalment el bo de Robin McAuley, habitualment al rescat en aquestes ocasions, se'n va fer càrrec. Banda solvent i compacta deixant tot el protagonisme a qui l'ha de tenir. A McAuley poc se li pot reprobar, ha d'afrontar tot un seguit de material en el que ell no ha participat. És més, no s'inclou ni un dels temes que en el seu moment van editar plegats amb Schenker. Tots sabem que no és un prodigi vocal però va afrontar-ho amb prou garanties en el meu criteri. Res a dir.

En aquesta part inicial els temes del MSG i Michael Schenker Fest es van anar alternant amb Sleeping with the Lights On, Looking for Love, Warrior o Into the Arena. el mestre no fallava ni una nota i se'l veia en bona forma. És increïble aquest toc que té tocant tant especial diria que amb reminiscències dels clàssics del blues, no ho sé explicar ben bé però té un so tant particular que d'aquí ve el seu encant. En aquest punt va sonar In Search of the Peace of Mind, un tema que es pot considerar dels Scorpions i que Michael considera molt especial (el primer que va escriure tal com ens va explicar en l'entrevista que vam mantenir en motiu del seu disc Immortal, treball on s'inclou). En aquest es pot esplaiar tocant mostrant el mestre que és tot i que la peça atura força el ritme del concert.

En aquest punt vaig decidir anar una mica enrere, no amb poques dificultats, i vaig comprovar com fins més o menys a tres parts de sala es podia escoltar el concert prou bé però la part posterior més propera a la sortida és un desastre. Pràcticament no s'escolta res i tens més clares totes les converses dels voltants que no el que surt de l'escenari. Horrible la sala en aquest sentit.

Red Sky va ser la següent, més clàssics, en contrast amb la següent Emergency que s'editarà en el seu proper disc pel 2022 Universal, de nou amb Romero a les veus i que McAuley va defensar prou bé pels més escèptics. Nova picada d'ullet a UFO amb Lights Out per encarar fins a cinc temes de material més contemporani intercalant clàssics. A saber, After the Rain, Armed and Ready, Sail the Darkness (una de les millors de Immortal), Rock You to the Ground o una que també anirà a Universal com A King Has Gone. Nova papereta per McAuley ja que en la versió d'estudi és Michael Kiske qui s'encarrega de les veus.

A partir d'aquí... una sola premissa, fer que els fans d'UFO es quedin amb la cita en la seva memòria durant força temps ja que van sonar com a colofó final fins a cinc peces d'UFO i quina a destacar més. Rock Bottom, Shoot Shoot, Natural Thing, Too Hot to Handle i Only you can Rock Me. Evidentment amb espais més que estudiats i suficients per a què Schenker pogués tenir tot el protagonisme requerit i mostrar que tot i l'edat, els excessos o tot allò que vulgueu és capaç de tocar dos hores d'una forma notable i que poc es pugui reprovar la seva actuació. Si és que allò que la veterania és un grau és una veritat com un temple... el temple del rock!

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?