Logo

Small Jackets 27-2-22

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Small Jackets Lleida 2/3/22Sembla que finalment es va animant la cosa. Els directes es recuperen progressivament tot i que encara falta un llarg camí per a què res s'assembli al que era. Com a mínim les bandes europees sembla que ja es mouen pel continent amb certa normalitat, si el tarat rus no ho enreda tot encara més..., i les gires es poden produir. Altra cosa és tot allò que vingui del continent americà que necessita una logística i preparació major i els costos són més elevats. Aquests fins que no ho vegin del tot clar no es mouran pas, amb honroses excepcions i ja estem veient ajornaments fins el 2023.

El que ja té certa continuïtat des de fa un temps són els concerts a nivell més o menys underground en sales petites arreu de la xarxa d'aquests equipaments que encara hagin pogut sobreviure a la pandèmia. En el cas de la ciutat de Lleida el Cafè del Teatre és un dels referents, és un equipament públic per tant més complicat que tanqui, això si, ha tingut un canvi de gestió que ara per ara només podem lloar i tenir en compte els esforços per programar, programar molt, variat i millorar els equipaments del lloc. 

Pel que fa cites de la nostra escena al citat Cafè segona oportunitat en aquest 2022 després dels suïssos The Bitch Queens. Ara torn pels italians Small Jackets recuperant una data ajornada pel Covid setmanes enrera i, com sempre, de la mà de la valorable i irreductible feina de Aos Producciones. Quan us devem!! Llàstima que el miratge d'un divendres de la primera cita de l'any amb bona assistència es va passar a una discreta entrada de diumenge a la tarda. Un cop més el personal, ves a saber la raó, no va respondre i el sofà o la mandra de diumenge va ser més poderosa. I la veritat que va valer més la pena aquesta cita.

Per posar-nos en antecedents els que no conegueu la trajectòria d'aquests italians dir que ja tenen cinc treballs d'estudi al sarró el darrer dels quals editat a finals del 2021 anomenat Just Like ThisEl grup té els seus inicis l'any 2000, el bateria Danny Savanas va unir esforços amb el vocalista and guitarra rítmica Lu Silver. No és fins el 2004 que el grup treu el seu disc de debut Play at High Level amb David Piatto a la guitarra rebent bones crítiques de publicacions com Rumore, Mucchio Selvaggio, Rocksound, All Music, Rockstar, Music Lava o Stonerrock. Es va produir la substitució de David Piatto pel seu deixeble Eddy Current i també amb Rob “Nobody” Tini’s com a nova incorporació al baix, the Small Jackets es van embarcar en una gira de directes. Els quatre italians han compartit escenari amb figures internacionals del circuit del rock’n’roll com The Lords of Altamont, Black Rebel Motorcycle Club, Hardcore Superstars, Dollhouse, Division of Laura Lee, Adolescent, White Flag, Imperial State Electric, i, potser el més important, the Hellacopters, una formació que sempre quedarà enllaçada amb the Small Jackets.

Amb tota l'empenta rebuda a Play at High Level, el 2006 el grup edita un nou disc, Walking the Boogie seguit el 2009 amb Cheap Tequila. El 2013, el grup es separa del seu membre fundador Lu Silver, degut a diferències musicals. Mark Oak agafa la responsabilitat de les tasques vocals. També s'incorpora com a guitarra Matt West amb qui treuen el disc IV. El juliol de 2014 tenen un dels seus millors directes amb Quireboys al Clusone Rock Fest, però la complicada relació amb Matt West acaba en separació. La banda es reinventa amb Danny Savanas, Eddy Current, Mark Oak, i Phil Baychans la formació més longeva del grup que arriba fins l'actualitat i vam poder veure a la sala lleidatana.

Small Jackets Lleida 27-2-22I déu-n'hi-do el directe que van oferir! En disc et dona la impressió d'una banda de rock amb so més calmat i suaus maneres però en directe sonen molt més durs i no s'estant de romanços. Ja circulava algun comentari previ fent esment a algun concert del grup a la desapareguda Rocksound de Barcelona amb molt bones impressions i la veritat que les van confirmar. Amb tot just dos temes, Forever Night del Walking the Boogie del i Breakin' the Line del darrer disc ja vam poder comprovar que pocs romanços i directes a barraca. Actitud, dinamisme i bona execució van ser una fórmula que ens va deixar ben distrets. What we Feel i Ball in Chain del anterior IV va demostrar que confien en el material pretèrit i el treuen a relluir a les primeres de canvi.

Com dèiem, so contundent en part diria que motivat per l'ús d'una Gibson Les Paul que dona aquest cos i presència que cap altre model de sis cordes té. Si això li sumem que van sonar clars, distingint cada instrument... ja ho teníem. A destacar la contundència del bateria que dono fe va acabar ben rebentat, prova n'és que el micròfon del bombo anava marxant del seu lloc per la pegada en cada cop i al final quedava a un pam del seu lloc original. Van seguir presentant nous temes i ho van fer amb Movin' On i Next Level que van enllaçarConstantment animaven al personal i només va faltar que per primera vegada els dos guitarristes baixessin entre el públic i es marquessin el seu particular "pique". I no només ho van fer un cop si no que van ser fins a quatre fent fins i tot algun petit passeig entre el personal.

Van seguir alternant peces dels seus discos com Wall of Sound, Get Out, Too Late, Trouble Blues presentada com un blues tranquil i res d'això, Midnight Town, Let's Start Play o Free Bird però un cop ho van donar per acabat el personal va demanar més i el premi van ser dos temes addicionals. Al final es va muntar una bona festa exclusivament per la voluntat del grup d'oferir un bon directe, les seves ganes, actitud i personalitat. D'un altra manera el personal hagués restat més aviat passiu i sense massa entusiasme però aquests italians contagiaven... serà el mediterrani que tenim en comú. Bona prova és que tot i que l'assistència va ser justa es van fer un bon fart de signar sobretot vinils i cds. Poca gent va marxar sense una còpia del seu darrer treball i es confirma, almenys en la franja d'edat més veterana predominant, que el format preferit és el vinil sense discussió.

Un cop més es demostra que per les petites sales hi ha molt per veure i gaudir. És on millor es pot trobar l'essència de la música i de l'escena amb la proximitat amb els músics lluny de les grans cites on ni el tracte ni el format faciliten la reconciliació amb el que hauria de ser la música.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats