- Escrit per Alejandro Jordan
- Categoria: Discos
Sodom - Genesis XIX
Discogràfica: SPV/Steamhammer
Data sortida: 27-11-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10
Havent-se fundat fa ja gairebé 40 anys i amb una gran quantitat de discos en la seu ininterrompuda trajectòria (fins i tot durant l'auge del grunge van continuar traient treballs), Sodom són una institució dins del Metal europeu i, en concret, alemany. Tots els coneixem, i cada un té la seva opinió sobre ells: que si són uns pioners, que si són molt repetitius, que si es follen als Kreator, que si són massa simples ... En el meu cas sento una gran estima per aquesta banda, i no puc negar que això influenciï una crítica 100% objectiva (però, al cap i a la fi, quina crítica ho és?). Estic enamorat de Sodom des que als 14 anys, quan vaig començar a aprofundir en el Thrash Metal, vaig topar amb aquelles dues obres mestres que són M-16 i Agent Orange. Aquell estil tan cafre, carregat de ràbia i directe a la jugular; i especialment la veu de Tom Angelripper, que semblava el germà bastard de Satanàs em van hipnotitzar i no han deixat de ser la meva obsessió (una de moltes) des de llavors.
Quatre anys després del notable Decision Day, i havent hagut de superar la marxa de Bernemann, Angelripper ha tornat per demostrar que les noves incorporacions estan a l'alçada (entre elles el ja conegut Frank Blackfire), amb un àlbum titulat Genesis XIX (referència bíblica a la destrucció de Sodoma i Gomorra). El grup alemany ha escollit una producció molt més crua, abandonant el so èpic i polit dels seus discos anteriors per recuperar l'essència del Sodom més clàssic, aquell que va marcar a tota una generació de bandes de Metal extrem.
He de confessar que els tres darrers treballs de Dark Tranquility m'han passat força per alt. Sense cap raó ni motiu. Senzillament no els hi prestat massa atenció. Mai m'ho hagués pensat ja que durant el període 1997-2010 vaig estar al cas del que feien, assistint als seus directes en cada gira i fins i tot recordo com memorable un concert seu en un Wacken a les dues del migdia plovent. És per això que la sortida d'aquest nou Moment m'ha semblat un bon moment per veure en quina forma estan més quan un membre a priori essencial com Niklas Sundin va ha deixat la banda en les primeries de 2020.
Qualsevol seguidor del metall extrem ha d'haver escoltat el nom de Necrophobic en alguna ocasió. Són 30 anys actius des de 1989 tot i que el primer treball The Nocturnal Silence data del 1993. Durant les dues primeres dècades no van ser exactament prolífics però els treballs que van treure The Third Antichrist, Hrimthursum o Death To All van ser suficients pes assentar un bon nombre de seguidors o tenir certa rellevància en l'escena.
Potser hi ha esperança. És un discurs habitual dir que el heavy metal està mort o és repetitiu, que no hi ha renovació per les grans bandes i que els concerts d'estadis o grans pavellons tenen els dies comptats quan els referents que tots coneixem desapareguin. Aquest darrer extrem crec que és ben evident però pel que fa a creativitat i talent en l'escena més clàssica del metall podem trobar notables excepcions, una d'elles Spirit Adrift.
No podien començar el disc d'un altra manera, el que sembla les notícies d'una tv retro que ben aviat enllacen amb la poderosa veu de Elin i els subtils tocs de guitarra que Zack Anderson sap donar en la inicial Proud Woman. Tot amb aquest ambient i toc retro que dona especialment el so de bateria. Al meu criteri és un dels punts que distingeix l'estil i com volen sonar bandes com Blues Pills, no marxem de les compressions típiques d'avui dia però per exemple ressalta aquesta caixa com més apagada en el seu atac. Timbals molt més mesurats i un bombo present però no tant excessiu a com estem acostumats. Tema directe, amb Elin comandant (quina veu mare meva!) i deixant clar què ofereixen.