Logo

Kreator - Hate Über Alles

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 10-06-2022
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Kreator - Hate Über AllesCada cop tinc més el convenciment que poc a poc els alemanys Kreator han anat traspassant l'etiqueta de banda de thrash metal, amb tota la limitació que comporta, per arribar a més audiència i més diversa. Els recintes on toquen ja fa anys que no són els habituals reductes per les bandes del gènere. És difícil saber fins on poden créixer ja que altres bandes amb estils que podríem qualificar d'extrems com Arch Enemy o Amon Amarth ha aconseguit cert "estrellat" i tocar en recintes prou generosos. Treballs com aquest que ara ens presenten ho poden determinar. Sigui com sigui aquesta banda ja fa anys que és quasi el projecte personal d'un personatge com Mille Petrozza que sembla haver tingut sempre clar quina direcció seguir. Les formacions han passat però ell ha restat al capdavant impertèrrit . Ja fa força temps que té una formació més o menys estable amb un històric com Jürgen ‘Ventor’ Reil que es manté després de la seva tornada, Sami Yli-Sirniö plenament afiançat a la guitarra i només amb canvis més habituals al baix ara amb la incorporació de Frédéric Leclercq al baix.

Musicalment el grup s'ha anat repetint des de Violent Revolution amb lleugeres variacions i es troba a faltar un atreviment que vam veure en la època de Renewal, Cause for Conflict o Endorama. Com a seguidor del grup i creient que poden donar més és el que els demanaria.

Posats en antecedents anem amb les onze peces que ens trobem en aquesta nova proposta dels de Mille Petrozza que s'obre amb Sergio Corbucci is Dead, una intro al més pur estil del far-west i que et porta imatges d'aquelles pel·lícules plenes de pols i al sol, amb tipus sense afaitar i suats de dalt a baix. De ben segur servirà per obrir els concerts d'aquesta gira, és l'únic pel que se m'acut pot servir. Segueix el tema-títol, Hate Über Alles, que va pel camí que podem esperar dels alemanys, riff a tota velocitat crit marca de la casa de Petrozza i el tumpa-tumpa tant característic de l'estil i de la banda alternant amb parts amb doble bombo. Bon joc de solos enganxant amb una tornada fàcil d'assimilar i corejar en concert que segur agradarà als fans. Repetint fórmula amb un tema ideal per obrir shows i jugant sobre segur. Mmmm quina por.

Va seguim. Killer of Jesus segueix pel mateix camí. Inici a tota velocitat amb tots els instruments desbocats que es manté fins els dos minuts quan dona un petit repòs en una part a mig temps enllaçant amb un bon solo per seguir amb la mateix tònica. No té més. Fins aquí temes esperables, ja vistos en altres discos tot i que si ets fan del grup ben segur que els gaudiràs.

A partir d'aquí ull viu que canvia tot. Tambors de guerra obren Crush the Tyrants en un tema més heavy metal que res on pren protagonisme un baix a negres insistent amb una tornada que m'ha recordat quasi a Blind Guardian. Ja veig que els solos tindran protagonisme en cada tema, treballat i amb força matisos. Part final corejable a mode d'himne que segur funcionarà amb el headbanging en directe. Strongest of the Strong segueix en aquesta línia més heavy. És una de les primeres peces que es va donar a conèixer i, per cert, un dels temes on més es nota la veu quasi neta de Mille que ha accentuat aquesta vessant en aquest disc. Tema que no destaca però que es deixa escoltar, han volgut destacar els cors en la tornada i aquesta punteig que acompanya de guitarra. Become Immortal recorda poderosament a Maiden en el seu inici i emana una influència del heavy dels 80 evident. De nou potencien els cors i com el vídeo que n'han fet demostra és un al·legat a la història del grup lligant amb la insistència i voluntat de perseverar en els teus principis.

Guitarres doblades inicien Conquer and Destroy en el que sembla de nou una aposta per mitjos temps però de sobte tornem a trobar la vessant més thrasher del grup. Doble bombo, que poc l'havíem vist però en contrast tornada super-melòdica. Cada cop sembla més clar que han volgut buscar aquests contrastos tant en peces individuals com en el conjunt del disc. Interessant riff en la part inicial amb un Mille evocant el Tom Warrior dels Celtic Frost era Cold Lake amb aquest "uh". No he entès la inclusió dels cors quasi pop en la part final. Midnight the Sun es presenta com un dels temes més interessants del treball amb una bona integració de bones idees en forma de melodies així com un ràpid riff que conjuntament amb la veu femenina, per primer cop en tota la història del grup, de Sofia Portanet aporta aire fresc. Crida l'atenció el tractament diferents de la part musical més encarada al thrash i les veus, més melòdiques i pausades però ben integrades. Demonic Future ens torna el thrash més rabiós així com Pride comes before the fall tot i un inici que ens indiqui tot el contrari. Enmig de riffs furiosos ens van caient puntejos i acompanyaments melòdics de guitarra com sempre els ha agradat fer als Paradise Lost, salvant les distàncies.

Dying Planet, la darrera peça, mereix comentari a part ja que des de l'inici quasi progressiu ens porta a parts que ens evoquen al black metal més ambiental. De llarg és el tema més ambiciós, innovador i arriscat que els he escoltat en temps. Va més enllà del thrash ja que abraça el metal més clàssic, alguna part industrial, i sobretot aquesta ambientació black. Fins i tot a partir del minut 5 m'atreviria a dir que recuperen l'esperit d'un disc com Endorama, tant injustament tractat.

No tinc clar que esperava d'un nou disc dels alemanys que sempre espero amb ganes. Com a fan des dels temps de Terrible Certainty és lloable que no s'hagin volgut quedar en la ja excessiva repetició de la fórmula del Violent Revolution que des de la sortida del mateix tant han explotat i tant bé els ha anat. Ara, tot i considerar-lo un bon treball no m'ha enganxat excessivament a la primera. Tampoc no seria estrany que amb unes quantes escoltes més el valorés més positivament i és que els alemanys sempre m'han acabat enganxant. Mille sap el que fa. Ara només cal esperar que els directes segueixin en bona línia i veure com aguanta el pas del temps aquest disc.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats