Logo

Rage - Resurrection Day

Discogràfica: SPV GmbH / Steamhammer Records
Data sortida: 17-09-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9,25 /10

Rage - Resurrection DayParlar de Rage és referir-nos inequívocament a la figura de Peter “Peavy” Wagner, un músic incansable que mereixeria ser tractat com una de les noves icones del metal contemporani a l’alçada d’altres mites com Tobias Sammet, Alexi Laiho o Kai Hansen.

Arguments no en falten, una carrera que començava el llunyà 1984 sota el nom d’Avenger, i que ja al 1986 es donava a conèixer com a Rage. Sempre al peu del canó, amb diferents etapes, canvis de sonoritat per adaptar-se als nous temps però mai sense perdre l’essència. Potser mai han acabat de fer el pas per considerar-se un grup de primera fila, però el que si s’han guanyat és el respecte i l’estimació de gran part del públic de l’escena per la seva constància i dedicació.

En aquest sentit han sembrat una prolífica carrera (aquest és ja el seu vint-i-cinquè disc) sense cap intenció de viure de rentes i traient nou material pràcticament cada any i mig, immersos  en gires interminables, sense importar-los la capacitat dels recintes on havien de tocar i oferint sempre uns xous memorables.

Possiblement aquest frenètic ritme de treball ha estat un dels detonants pels constants canvis de formació que ha patit la banda berlinesa. Alhora però, el gran encert de Peavy ha estat rodejar-se sempre de grans músics al llarg de tots aquests anys, amb companys de viatge com Victor Smolski, Mike Terrana, Manni Schmidt, Jorg Michael o els germans Efthimiadis entre d’altres, i deixant-nos joies indispensables com Perfect Man, Trapped, The Missing Link, Black in Mind o Unity.

El grup ha anat combinant el format trio amb el quartet durant les diferents etapes de la banda, i si bé durant molts anys han utilitzat un sol guitarrista per aquest treball el grup ha optat per  treballar de nou amb dos després de la marxa per sorpresa de Marcos Rodríguez. Els escollits han estat Stefan Weber (ex-Axxis) i Jean Bormann,  que juntament amb el bateria Vassilios “Luky” Maniatopoulos i el mateix Peavey al baix i la veu formen la formació actual.

El primer a ressaltar és la bona producció d’aquest disc, mesclat per l’asturià Daniel González, que ja col·laborava amb la banda com a tècnic en viu, i que ha sabut captar l’energia dels directes i portar-la a l’estudi, essència que es troba a faltar en certes produccions actuals on la sobreproducció fa que els discos acabin sonant pocs orgànics i massa lineals.

Entrant ja pròpiament en el tema musical el disc arrenca amb Memento  Vitae una pomposa intro orquestral molt aconseguida que enllaça a la perfecció amb la rabiosa Resurrection Day, una cançó sense concessions, contundent i amb uns canvis de ritme molt ben trobats que juntament amb les orquestracions aconsegueixen dotar al  tema d’una atmosfera èpica destacable.

Virginity va ser el primer senzill extret del disc acompanyat per un vistós videoclip. Un tema que arrenca a gran velocitat i on es pot apreciar el gran treball dels dos nous guitarristes, que han sabut dotar d’una sonoritat més contemporània al tractament de les sis cordes i on podem observar un altre dels punts forts d’aquests disc, unes tornades molt melòdiques que fan que el disc en conjunt sigui molt accessible que no comercial.

Cal destacar el bon nivell vocal que encara manté “Peavy” Wagner, cantant amb molta energia totes i cadascuna de les cançons del disc. No podem afirmar que sigui ni mai hagi estat un cantant amb un registre espectacular, però dins de les seves limitacions sap modular la seva veu i aconsegueix que el disc no es faci gens monòton, i és que es fa difícil pensar en un millor intèrpret pel tipus de composicions de Rage.

Més en la línia power metal europeu se’ns presenta  l’entusiasta New Land, una altre tema que combina a la perfecció força i melodia amb una tornada que podria recordar els clàssics de Gamma Ray. Continuant amb aquest excels inici de disc ens trobem Arrogance and Ignorance. Un potent riff que garanteix el headbanging per un tema reivindicatiu molt complert  on passem d’escoltar a l’estrofa a Wagner cantant amb estil gutural a una tornada de nou molt enganxosa. Una de les millors cançons del disc.

Man in Chains és un dels temes que més recorden a la seva etapa dels anys 90, i ben bé podria haver entrat en un disc com End of all days. Un calmat i enigmàtic inici acaba esdevenint en un tema ràpid, ben estructurat i que camina força bé.

Amb Age of Reason sembla que ens trobarem amb un tema semi-orquestral en la línia del que van fer en la seva etapa amb la Lingua Mortis Orchestra, però res més lluny de la realitat. El ritme s’accelera i la facilitat de Wagner a l’hora de fusionar la seva veu amb els puntejos de guitarra fa la resta. Per remarcar els solos alternats de la part final del tema. Amb un poderós riff carregat de groove que t’obliga a moure el cap inconscientment arrenca Monetary Gods. De nou amb molta crítica social i amb una tornada a mode d'himne que farà les delícies dels fans incondicionals de la banda quan puguin tornar de nou a la carretera.

Mind control és possiblement el tema més pla del disc, que en aquesta recta final baixa una mica el nivell compositiu mostrat a l’inici. Tot i això una cançó correcta sustentada principalment per la bona feina en el puntejos de la dupla de  guitarristes i l’omnipresent destresa rere les baquetes del bateria  “Lucky” Maniatopoulos, en el seu quart àlbum  ja amb la banda alemanya. En una onda també semiorquestral que pot recordar als mateixos Blind Guardian ens trobem amb Travelling Through Time, un tema amb certes reminiscències folk que segons han reconegut els propis Rage és una adaptació d’una composició de l’artista renaixentista Giorgio Maineri, amb un resultat més que acceptable.

Si en alguna faceta Rage mai m’havien acabat de captivar era amb els temes més lents o baladístics, però amb Black Room alternant dolços acords acústics i una orquestració exquisida si han sabut tocar les tecles adequades. Un Wagner cantant amb tendresa però a la vegada sabent trencar la veu en el moment adequat, el tema va guanyant intensitat a mesura que va avançant i acaba de manera apoteòsica.

Com a curiositat dir que totes les  orquestracions d’aquest disc, ni més ni menys que en quatre temes a part de la intro, són obra de Pepe Herrero (Stravaganzza) que ja havia treballat anteriorment amb el grup.

El disc es tanca amb l’ímpetu d’Extinction Overkill, rememorant la seva època més clàssica amb aquelles típiques estrofes amb Peavy cantant únicament sobre una guitarra de fons i que sempre són el preludi d’una secció més veloç dins del l’estructura  del tema. Un punt i final realment a l’alçada del disc que farà les delícies dels fans clàssics que enyoraven l’speed metal dels primers discs.

Un dels discs de l’any sens dubte, i pels més incondicionals de la banda informar que el grup ha tret una edició per a col·leccionistes de 666 còpies que inclou entre d’altres sorpreses fins i tot una còpia del disc en format casset. Estarem assistint a un possible retorn també d’aquest format? El temps dirà mentrestant esperem poder-los veure aquesta tardor a la ciutat comtal.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats