Logo

Necrophobic - Dawn of the Damned

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 09-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

NECROPHOBIC-Dawn of the DamnedQualsevol seguidor del metall extrem ha d'haver escoltat el nom de Necrophobic en alguna ocasió. Són 30 anys actius des de 1989 tot i que el primer treball The Nocturnal Silence data del 1993. Durant les dues primeres dècades no van ser exactament prolífics però els treballs que van treure The Third Antichrist, Hrimthursum o Death To All van ser suficients pes assentar un bon nombre de seguidors o tenir certa rellevància en l'escena.

La darrera època ha estat més convulsa i a tot un seguit de canvis de formació va seguir un disc ben acollit com Mark Of The Necrogram el 2018 amb els guitarristes Sebastian Ramstedt i Johan Bergeback de tornada després de cinc anys d'aturada. El nou pas endavant que volen fer en aquest funest 2020 és Dawn of the Damned tot just dos anys després de la sortida de l'anterior, el novè treball de la banda. El grup sembla que s'ha tornat molt més prolífic, cal veure què ofereixen en aquesta ocasió.

El disc s'obre amb Aphelion, una intro guitarrera enmig d'una instrumentació grandiloqüent que ben bé es podria utilitzar per una pel·lícula tipus Alien enganxant directament amb Darkness Be My Guide on anem a tot drap des de l'inici sent quasi cinc minuts que no donen treva d'una peça ben esperable de l'estil. Mirror Black aporta més matisos en l'inici amb un in crescendo per arribar als típics acords black poc abans d'encarar la velocitat habitual. La peça mostra més elegant lligats al metall clàssic que la poden fer bona per als no tant avesats al black més ortodox.

Ara, si el que busques és tralla sense concessions ves directament a la tercera peça, Tartarian Winds, que des del primer segon busca aclaparar-te amb tota la brutalitat i velocitat possible tot i que durant l'estrofa mostra uns interessants dibuixos de guitarra melòdics que donen molt joc al tema conjuntament als acords típics de l'escola black noruega. Certament una de les millors peces. The Infernal Depths of Eternity repeteix esquemes i en la part central quasi m'ha recordat als Amon Amarth, tant de moda en els darrers temps. A destacar el solo, molt molt clàssic, quasi digne del hard-rock dels 80 però del total de set minuts i mig podrien haver retallat una mica per quedar-se amb un gran tema.

No hem fet referència al tema líric ja que el grup sempre s'ha mogut en aquest sentit un curiós i particular reialme amb uns textos foscos i diabòlics segons han comentat ells mateixos. Aquest treball és únic entre els discos del grup en aquest sentit ja que s'hi barregen experiències personals del guitarra Sebastian Ramstedt conjuntament amb les preocupacions, mals i desitjos que tots tenim al nostre interior.

Dawn of the Damned no aporta novetat i és The Shadows on trobem el tema més clàssic del treball. Fins i tot aportant algun riff en la més pura escola Judas Priest. As the Fire Burns torna als cànons del black més clàssic encetant la recta final del disc amb un tema directe i sense floritures tret d'alguns puntejos de guitarra, instrument per cert que crec han volgut cuidar al màxim el seu tractament i execució instrumental, molt notable per l'estil en el que ens trobem. The Return of a Long Lost Soul és la gran peça èpica del treball. Molt més treballada a nivell compositiu i instrumental. Diferents parts i un dinamisme que costa de veure en un grup de l'estil. La final Devil's Spawn Attack ens dona la sorpresa de comptar com a convidat amb Schmier dels Destruction en, com no podia ser d'un altra manera, la peça més thrash de tot el disc. També s'edita amb un segon cd amb 4 peces gravades aquest mateix 2020 a Stockholm així que ja sabeu el pa que s'hi dóna amb aquest personal.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats