Menu

Cyhra - No Halos In Hell

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 15-11-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5/10

Molt bones crítiques tenia de Cyhra, tot i ser totalment desconeguts per a mi, pel que em disposava a escoltar aquest No Halos in Hell sense saber massa bé que m’hi trobaria. Un grup amb l’ex-cantant d’Amaranthe Jake E. a la veu o el bateria de Kamelot Alex Landenburg, podia deixar bastant clar l’estil, però era sobretot la figura de Jesper Strömblad (ex In Flames) la que em tenia una mica descol·locat per saber quin pes compositiu podia tenir dins del grup.

El disc arrenca amb Out of my life, que ha estat el single escollit pel grup per presentar un videoclip. És un tema curt, directe, amb una estructura musical senzilla i carregat de melodia amb una tornada molt enganxosa que segur que funcionarà a les mil meravelles als seus directes. No Halos in Hell arrenca amb un riff que recorda a uns In Flames modernitzats, però que ràpidament deixa pas a la melodia amb una nova tornada molt èpica que ens porta encertadament de nou al riff principal. Cal destacar la veu de Jack E, excel·lent en tot el disc, així com els cors també molt treballats. Podríem estar, gustos a part, davant del tema més complert tant a nivell vocal com compositiu.  
La composició més emotiva del disc és sens dubte Battle from within, que Jack E. dedica no solament al seu germà mort víctima d’un suïcidi, sinó també a totes les persones que pateixen o han patit depressió. Les parts amb sintetitzador prenen protagonisme per donar al tema el dramatisme adequat i es combinen a la perfecció amb les parts on el tema puja d’intensitat per crear quasi un himne. Com a curiositat dir que també s’ha presentat en format de lyric video (Do it Yourself), amb la participació de diferents fans del grup d’arreu del món.

Després d’aquesta tripleta de temes inicial, que seria de lo més inspirat del disc, el treball baixa una mica el llistó amb dos temes molt similars en quan a estructura, però que abusen pel meu gust un pèl massa dels recurs dels sintetitzadors en la seva execució. I am the One és un tall amb una tornada repetitiva i si voleu un xic comercial, però que segur que funcionarà bé en directe; i el segon és Bye Bye Forever un tema molt “Amaranthe” on el baix guanya protagonisme i juntament amb els sintetitzadors porten el pes del tema. Caldrà veure com defensen aquests temes en directe portant tant el teclat com baix pre-gravats.

El disc continua amb Dreams Gone Wrong que pot recordar al seu inici als Edguy més melòdics, amb unes guitarres que van guanyant protagonisme a mesura que el tema avança per acabar amb una èpica tornada. Està clar que les tornades hiper-melòdiques és un dels principals trets d’identitat d’aquest grup. Lost in time és la típica balada acompanyada únicament de piano i arranjaments orquestrals que funciona a la perfecció dins d’aquest estil musical, si bé, però, penso que no acaba de ser una tema rodó, en gran part degut a una resolució de la tornada que acaba amb unes onomatopeies no massa afortunades pel meu gust, ja que tallen una mica l’emotivitat que requereix el tema.

Després de la calma ens trobem amb Kings Tonight, un tema ple d’energia positiva que aquest cop si, combina a la perfecció les parts més contundents amb l’ús de sintetitzadors, i que segurament serà una de les preferides dels fans del grup. L’influencia dels moderns “In Flames” es deixa notar de nou  a I Had your Back, on el tractament de les guitarres és exquisit, i podem trobar per fi un dels pocs (pròpiament dits) solos de guitarra que trobem al disc. La següent en sonar serà Blood Brothers, tema que afortunadament es desmarca una mica de la majoria de composicions que componen el disc, ja que arrenca amb unes guitarres en plan acústic, per acabar esdevenint un tema clarament èpic en la línia d’algunes bandes de death melòdic amb una magnífica part central. Indubtablement també de lo millor del disc.

Ja entrant en la recta final ens trobem amb la canyera Hit me amb un riff d’aquells que sembla que ja havíem sentit abans però que igualment ens enganxa. També en destaquem la part central, on es combinen a la perfecció els punts forts que hauria de saber explotar aquesta banda si vol continuar creixent: melodia, ús d’elements electrònics i contundència rítmica. I per tancar el disc ens trobem amb Man of Eternal Rain on les guitarres adquireixen de nou força protagonisme, i tot i que segueix el patró compositiu de gran part de temes del disc, sobresurt de la mitja al saber combinar parts melòdiques amb interludis instrumentals.

En definitiva, ens trobem davant d’un molt bon disc, indispensable pels amants del metal melòdic i seguidors de bandes com Kamelot, Amaranthe, Edguy, etc. que busquen temes directes amb molta energia i sobre tornades molt melòdiques. Com a aspectes a millorar, intentar trobar l’equilibri entre l´ús de de sintetitzadors i la base rítmica i endinsar-se en composicions més elaborades sense perdre el seu propi estil. Un grup a seguir d’ara en endavant.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?