Menu

Tool - Fear Inoculum

Discogràfica: Volcano/RCA
Data sortida: 30-08-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5/10

Tool - Fear InoculumTretze anys son molts, inclòs per a Tool, que s’han guanyat a pols ser una de les més grans bandes dels darrers vint anys a pesar dels seus hiatus compositius. Personalment no sóc un seguidor dels primers anys, i reconec sentir devoció pels seus dos anteriors treballs, Lateralus i 10,000 Days. Hi va haver un temps que local d’assaig on entressis hi podies trobar un baixista intentant reproduir la línia de Schism amb més o menys fortuna. Fora batalletes i anem per feina.

Hem de dir que farem la ressenya de la versió física del disc, que consta de set temes, ampliant-se a deu en la seva versió digital. Comencem amb la peça que dona nom al llarga durada, Fear Inoculum, una introducció entre tribal i lisèrgica, per les percussions i la veu de Keenan hipnotitzant totes les melodies possibles. Tot i no ser una tema gens estrany per ells, si que es fa una mica tediós degut a la paciència que requereix per gaudir-lo, i com gairebé sempre en aquesta banda, millora en la segona escolta. Amb Pneuma comença la festa, el delay al baix de l’entrada ens transporta als seus millors moments com a compositors, per seguir amb les síncopes rítmiques que t’atrapen al seu pervers món i ja no t’hi deixen sortir. Per molt que ja sigui marca de la casa, no deixa de sorprendre'm la seva facilitat per regirar els ritmes i convertir en música d’alta qualitat el que seria un desastre o un pecat de supèrbia  per a qualsevol altra formació.

Invincible ens torna a demanar paciència mentre ens enreden com una serp que balla al so de la flauta d’un faquir amb la seva mestria a l’hora de capgirar els cànons rítmics establerts. Seria un plaer estar present a les jam sessions que es deuen marcar per donar forma a molts d’aquests temes. Destacar el ritmes del final on es deixa notar que la guitarra d’Adam Jones cada cop necessita menys distorsió per sonar contundent i precisa. Descending ens mostra la veu de Keenan sota efectes robòtics, més meravelles del senyor Carey a la percussió i el que sembla la tornada es fa difícil de seguir fins i tot melòdicament degut a les diableries en la secció rítmica. La bateria abans i durant el solo de guitarra és demencial. Culling Voices obre amb melodies aràbigues que s’estenen gairebé tota la cançó endurint-se una mica cap al final. Potser més avorrida que la resta de peces. Chocolate Chip Trip és un interludi instrumental que sembla mesclar melodies sintetitzades de terror tipus John Carpenter amb la enèsima exhibició de Danny Carey.

Tanquen amb 7empest, la peça mes llarga i agressiva de tot l’àlbum. Gairebé setze minuts de deliri instrumental per a gaudir des del primer segon. Un disc que ens dóna el que volem, sense massa innovació en les composicions, però per a què? Ja tenen un segell tan personal i propi que tocar aquests paràmetres seria desvirtuar l’aura de llegendes que atresoren. Ara sols ens queda esperar i creuar els dits perquè passin a prop i poder veure’ls presentar aquesta meravella en directe.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?