Menu

Alan Parsons-The secret

Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 26-04-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Què podem dir en aquestes alçades del gran Alan Parsons?, un autèntic geni de la música on hi ha desenvolupat totes les tasques possibles des d'enginyer de so a productor passant per músic d'estudi, arranjador i compositor.

Per fer esment de manera resumida a la seva trajectòria i per fer-nos a la idea de la seva magnitud, va ser enginyer de grups com The Beatles i Pink Floyd a The dark side the Moon (casi res!) i d'aquí és on es va passar a l'altre costat produïnt i component al costat d'Eric Woolfson i d'arranjador i director d'orquestra d'Andrew Powell creant una successió d'impressionants treballs que conformen un dels pilars bàsics del pop-rock-progressiu.

Quinze anys han passat de la seva última referència A valid path un disc que va passar sense pena ni glòria basat fonamentalment en la música electrònica. En el transcurs d'aquest temps, el senyor Alan s'ha dedicat a realitzar gires amb músics de confiança rememorant el seu llegat. Un cop posats en situació, anem a esbrinar què ens aporta en el seu nou treball anomenat The secret.

El disc comença amb la instrumental The Sorce Apprenticere’s, tema que comença amb certa tranquil·litat on va augmentant d’intensitat  amb una melodia molt enganxosa en forma de simfonia. Miracle cançó marca de la casa, delicada, molt melòdica. Mig temps que enganxa a la primera amb molta elegància. Primera col·laboració dels disc, a les veus del cantautor Jason Mraz. Un dels temes estrella del disc es As light falls, als primers segons ja es nota certa familiaritat així com una picada d’ullet a Eye to the sky. Melodia de principi a fi. One note Symphony és per a mi probablement el tema més fluix del disc, amb un ambient simfònic espacial cantat per Todd Cooper, ens trobem amb una cançó molt previsible i que desperta poc interès, intenta arribar a la grandiositat orquestral pretèrita, quedant-se molt lluny de les seves grans produccions simfòniques. A Sometimes trobem el duet format pel cantant de Foreigner Lou Gramm i Alan Parsons per una cançó ben treballada, on ens deixen una típica balada AOR. Soirée Fantastique dels temes mes exquisits del disc on tenim un altre duet aquesta vegada amb Todd cooper on les melodies i harmonies vocals deixen un bonic resultat. Fly to me té cert homenatge al so The Beatles amb una capa de Alan parson project, sona be però també és de les més fluixes. Requiem és un interesant soul/blues que s’allunya de l'estil del disc i s'acosta a la big bang. Years of glory és una balada molt ben orquestrada pels violins i Todd deixa el seu segell al saxo, la veu és a càrrec de P.J. Olsson. Tancant el treball tenim a The timelight fades away. T’enganxa a la primera, és directa precisa i eficaç.

En resum, un disc pels amants d'Alan Parsons, seguint la línia de la seva carrera,  facturant un disc amb molt bones cançons.

Accés