Menu

Diamond Head - The Coffin Train

Discogràfica: Silver Linings Music
Data sortida: 24-05-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

Diamond Head - The Coffin TrainÉs ben curiós que una banda degui bona part del seu reconeixement, més que no pas èxit, a les versions que d'ells han fet unes "estrelles" d'això del heavy com Metallica. No sé si és per estar-ne satisfet o ben fotut, a saber com ho porten... El cert és que sigui com sigui estem davant d'un dels noms que tots, per les raons que sigui, tenim al cap quan parlem de totes aquelles bandes que van conformar la NWOBHM.

Analitzant la trajectòria del grup crida l'atenció com el treball que ens ocupa només és el vuitè per una banda que es va fundar el 1976, tots sabem per això la trajectòria... accidentada per dir-ho així, del grup. En qualsevol cas no està de més donar una escolta al que pot presentar al món Brian Tatler i companyia, i ja us avanço que no cal perdre'ls de vista. Anem a veure què ofereixen.

Enèrgic inici amb Belly of the Beast amb un riff enganxós marca de la casa amb la veu de Rasmus Bom Andersen protagonista entre melòdica i desgarrada. En la part del solo fins i tot trobem un doble bombo i Brian Tatler demostrant que els anys no l’afecten per tocar bon material.

The Messenger s’obre amb una gran part instrumental que ens recorda tota la bona essència que acredita un grup tant històric per enllaçar al minut i mig amb l’entrada de la veu en una part més progressiva que ens porta a una tornada molt més crua. El riff que conté fa uns dibuixos que la seva melodia no et deixa de ressonar al cap. Un tema que enganxa i de quina manera, brillant. Amb un subtil palm-mute i melodia quasi pop s’inicia The Coffin Train en una bona peça amb tornada molt hímnica i grans cors. Segurament passa per ser una de les peces més progressives amb lleus tocs als seus clàssics, especialment memorable la part del solo i el riff que el porta.

Sinuosa i recargolant la melodia s’inicia Shades of Black que s’endinsa en noves sonoritats quasi orientals mostrant de nou la diversitat que aporta el disc i la bona feina del grup en general, especialment a nivell compositiu. A partir de la meitat de la peça sembla un altra ja que introdueixen un canvi de tempo i les melodies de veus discorren en un llit de solos sense fi.

The Sleeper és un altra de les peces més llargues, sense anar més lluny comença amb un preludi com de discurs militar que ens porta a una peça buscant més la èpica on fins i tot es permeten incloure teclats per emfatitzar i donar dramatisme a algunes parts de la tornada. El baix condueix el tema i apareix sempre en les parts de pausa abans de l’esclat instrumental força progressiu de nou. He de confessar que no deixa de recordar-me algunes parts de bandes de thrash en les parts de mig temps quan aquestes volen donar un petit respir però que ningú s’espanti són Diamond Head.

Un bon recorregut de màstil inicia Death by Design, una peça de rock-heavy clàssic d’una factura impecable tot i els cors impostats en la tornada que millor s’haguessin estalviat, tot i així impecable. Serrated Love ens porta de nou al terreny dels riffs senzills però efectius, amb una línia de baix contundent i una tornada molt melòdica. La peça es mou en un mig temps sostingut amb unes melodies vocals molt parelles amb les línies de guitarra. Part central del tema amb un descans melòdic per abordar un bon solo. Fins i tot es permeten acabar amb una exquisida guitarra acústica. Del millor del disc.

Curiosament The Phoenix també s'obre amb uns acords d'acústica abans d'entrar tot el grup. Crida l'atenció un tractament de les veus lleugerament diferent donant més importància als cors. Tema simple i amb un baix marcant negres constantment llevat d'algun interludi on brilla especialment aquest instrument. La darrera Until We Burn sorprèn amb un inici enigmàtic, molt melòdic en un in crescendo on les guitarres van entrant subtilment quasi sense adonar-te'n. Els teclats acaben de donar una atmosfera desconeguda en el grup, subtilment col·locats van acompanyant i donant un coixí que no molesta i complementa. Molt bones melodies de guitarra.

Poc esperava una sorpresa com aquesta dels Diamond Head però l'amic Tatler encara conserva molt bones idees i caldrà seguir-los la pista en directe ja que l'estant presentant en directe i festivals com Wacken no han volgut deixar de comptar amb ells. Els clàssics no moren.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?