Menu

Backyard Babies - Sliver & Gold

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5/10

Trenta anys de carrera avalen aquests suecs de cor punkarra i a la vegada fabricants de hits radiofònics. Formats el 1989 a Nässjö de les cendres de Tyrant, es van traslladar a Estocolm per començar una de les trajectòries més il·lustres de l’escena rockera de Suècia. I és que haver voltat arreu del món amb AC/DC, Alice Cooper, Guns & Roses o Velvet Revolver no ho poden dir gaires bandes. Amb una formació sense canvis (Nicke Borg, veu i guitarra, Dregen guitarra i veu ocasional, Johan Blomquist al baix i Peder Carlsson a la bateria) i vuit àlbums a les seves espatlles, ens porten aquest Sliver & Gold gravat als Parc Studios, coneguts com a Psych Bunker, i produït per Chips Kyesbe.

Anem per feina, comencen amb Good Morning Midnight, simple i directa amb una bona producció que recorda a estones al gran Making Enemies Is Good, un dels seus millors treballs, sota el meu punt de vista, és clar. Simple Being Sold sona als Babies més clàssics del Total 13, cosa que agraïm. Shovin’ Rocks, és macarra i festiva, amb les dues veus de Borg i Dregen, i tot i comptar amb un teclat desdibuixat al pont, el solo de guitarra és molt efectiu, demostrant un cop més que mil notes no són sempre una bona opció. Ragged Flag no sabria on encaixar-la, un inici amb melodies orientals i ritmes tribals, com si volguessin fer el seu Sympathy For The Devil personal. Desconcertant. Yes To All No comença amb les

guitarres sense distorsió i puja la intensitat a la tornada, arrodonint un bon tema. Bad Seeds ens porta la seva pretesa fórmula de canya i comercialitat que tant bé se’ls dona. 44 Undead repeteix el patró tot i tenir la veu de Dregen com a principal. El tall que dona nom al disc, Sliver & Gold, és un single en tota regla, i per moments, em venen a la ment els Rancid més mainstream. A Day Late In My Dollar Shorts té un bon pont i poca cosa més. Laugh Now Cry Later, la balada que tanca l’àlbum, ens ofereix un solo de guitarra de qualitat i un acordió en la seva part final que grinyola gairebé tant com el teclat de Shovin’ Rocks.

No és el seu millor enregistrament, ni de llarg, però no enganyen a ningú. Segueixen a la seva, riffs punyents, melodies que enganxen i sobretot, cançons enèrgiques sense pretensions que et fan passar una bona estona.

Accés