Menu

Buckcherry - Warpaint

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 08-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 3/10

Buckcherry o el és el mateix, el líder i supervivent de la banda Josh Todd com a únic membre original, ens presenta el seu vuitè disc anomenat Warpaint. Dotze temes que tot i recordar vells clixés de la banda dona la sensació que novament han fet un pas en fals.
No queda absolutament res de l'adrenalina, energia, de temes enganxosos ni frescor on els Buckcherry ens van enamorar ens els seus primers treballs. Entenem que després de múltiples canvis de formació, la seva essència s'ha perdut. Aquí no trobarem cap tema com Next to you o Crazy Bitch per posar uns exemples, ja que dona la sensació que aquests èxits hagin estat creats per una altra banda, no pas la que ens ocupa.

El disc comença amb el tema que dóna títol al treball Warpaint. Si la pròpia cançó que anomena tot el àlbum de per si ja és carrinclona ens podem imaginar la resta. La veu esgarrada de Josh Todd és l’únic destacable d’un tema a mig temps sense punch, sense força. Right now amb aires frescos, allunyats de l'estil sleazy que els caracteritzava, sense ser res innovador és un tema amb prou bon resultat amb una estructura mecànica. Head like a Hole versió de NIN, no els queda gens malament, l’adapten al seu estil demostrant la seva bona capacitat per fer covers. Radio song, mai un títol pot resumir tant la idea, balada típica i tòpica sense idea, el ABC de les power ballad. The Vacuum tema a mig temps, molt hard rocker, amb interessants doblatges de guitarres, és una de les peces més destacables de la col·lecció. Bent... per fi! els ha costat, del poc salvable de l'àlbum, on trepitgen una mica l’accelerador per cridar-nos l’atenció amb aquest cert tuf als seus clàssics. Back down contè un principi molt pinxo i distintiu, que treien aquests moments el tema es perd sense saber cap on anar.

Aquí faig un parèntesi i una reflexió per la resta de temes, a mesura que van passant, cap destaca un damunt per l’altre, tenint una sonoritat molt molt similar. No destaca cap tornada que se t'enganxi, és més, tot sona com molt mecànic i de pilot automàtic. Destaquem entre elles No regrets, on es treu de sobre una mica la indecisió de per on tirar, no arriba a ser una salvatjada punk ni molt menys però, tampoc al sleazy desenfadat que els caracteritzava.

Malauradament ni amb el retorn de la producció de Mike Plotnikoff, amb qui van firmar un dels seus millors àlbums “15”  el 2005, els ha fet retornar a els seves arrels i queda poc d’aquella banda que per moments era la nova sensació. S’han quedat bàsicament en una banda sleazy per tots els públics on de tant en tant el cantant ensenya una mica d’arrogància i so de local.

Accés