Menu

Grand Magnus - Wolf God

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 19-04-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

La banda sueca  Grand Magus capitanejada per  Janne "JB" Christoffersson, ens presenta el  seu novè disc Wolf God en el que celebren  20 anys de carrera. El disc consta de 10 temes, molts dels quals han estat gravats en una sola presa tal com la mateixa banda ha assegurat segurament per reivindicar més autenticitat i classicisme en aquesta era de gravacons digitals, pro tools i retocs d'estudi a tort i dret.

El plàstic s’obra amb la instrumental Gold and Glory, a cop de cello i contrabaix, molt cinematogràfica que ens dona pas al tema títol del disc Wolf God,tema a mig temps èpic i galopant contenint uns riffs pesats i potents amb una base rítmica poderosa. La veu de JB Christoffersson s’apodera del tema amb una tornada totalment pensada per corejar als concerts. A Hall Clad in Gold trobem una introducció rapida i contundent on baixen revolucions per la tornada on es transforma en un tema melòdic que d'aquesta manera ofereix un contrast interessant.

Brother Of The Storm té unes pinzellades de doom metal, recordant els seus inicis, on cal destacar el treball de la base rítmica on la guitarra fa un bon treball amb els riffs i puntejos. Dawn on fire és un tema èpic, d'autèntic manual on no falten els cors que transmet aquell sentiment de música que evoca heroïcitat, d’escola Manowar ,Manilla road i fins i tot als seus paisans Hammerfall. Spear Thrower és la cançó més ràpida de tot l'àlbum, bon riff d’entrada, ràpida on el pols s'accelera, encara que la veu d’en "JB" Christoffersson no pot «volar» per les altures d’aquest tipus de temes cosa que es d’agrair ja que la tendència del génere sempre ha estat de crits ultra-aguts i afilats però difícilment defensable en directe.

To Live And Die In Solitude tema a mig temps monòton, on baixa el llistó del plàstic, dona la sensació que s'hagi escrit amb el pilot automàtic, és simple i musicalment plana. A Glory To The Brave el seu so s’enfosqueix per donar unes pinzellades d'stoner doom sense perdre l'essència del seu heavy metal èpic. Destaquem el seu treball de guitarra però peca d’una tornada extremadament repetitiva. Sent Them All To Hell és la més diferent del conjunt, més lleugera on la melodia de les estrofes contrasta amb les contundents tornades. Per últim, Untamed recupera la força amb grans moments instrumentals i la èpica.

En conclusió l'àlbum destaca per una gran producció on destaquem el treball instrumental. Potser en l’ultima del disc es perd força però no deixa de ser un treball notable.

Accés