Menu

Avalanch - El secreto

Discogràfica: Ataque
Data sortida: 29-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Tot seguidor de l'escena a l'estat no coneix els Avalanch, en pot tenir bona o mala opinió, li poden agradar més o menys, però en aquestes alçades de la pel·lícula ja són un nom ben conegut. El grup és, ha estat i serà la tossuderia d'una sola persona, Alberto Rionda. Per ell passa tot, des de la creació a les decisions a prendre. Semblava que el grup ja era cosa del passat al emprendre nous camins amb un nou projecte com va ser Alquímia tot i recuperar l'estil que el va donar a conèixer el power metal. Va editar dos discos, un d'ells el vam ressenyar, i va emprendre l'activitat en directe fins i tot amb cites tant destacades com acompanyar a Nightwish el 2016. Va sorprendre doncs que s'anunciés la tornada del grup.

En un primer terme va ser la regravació de El Ángel Caído amb una formació mai vista amb noms com Jorge Salán o Mike Terrana. Ara amb l'edició de nous temes a través d'aquest El Secreto. Pel camí hem pogut parlar en dues ocasions amb Alberto, en motiu de la finalització de la gira posterior a la citada nova sortida del recordat treball del grup i ara amb l'edició d'aquest nou disc. En ambdues Rionda s'ha mostrat pletòric amb el moment de la banda i plenament satisfet amb el moment que viu. Toca ara analitzar aquest El Secreto donades les expectatives que ha generat.

Així doncs ens trobem davant de deu noves peces que s'inicien amb El Oráculo, un inici directe, ja deixant clares tots els trets d'identitat que ha tingut el grup i, sobretot, la capacitat de la formació actual. Melodia, teclats ben presents, bateria més destacada que mai i aquest power progressiu que força elegant que practica el grup actualment. Bona feina de guitarres i solo final, com no podia ser d'un altra manera amb el duet Rionda-Salán. Demiurgus deixant de banda la melodia inicial, m'ha recordat molt a peces de discos com el citat Ángel Caído, com si la recent regravació encara planés en les idees de Rionda. Power a cavall dels ritmes de doble bombo i guitarres neoclàssiques.

Amb El Caduceo el que sembla una balada ràpidament es converteix en un tema de clara influència progressiva de nou en el riff i una tornada melòdica on el piano és protagonista. En aquest punt ja queda clar que Isra Ramos és un cantant idoni per aquesta etapa del grup. La part final és l'enveja de qualsevol guitarrista. Katarsis és un tema molt més melòdic on Isra té ocasió de mostrar més versatilitat. Tornada molt assequible així com les melodies de guitarra i teclat. Part central on les guitarres progressives prenen protagonisme abans d'un solo marca de la casa. El Peregrino va a un tempo més lent i melòdic recolzant-se en la veu de nou i una tornada ideal pels directes, com si fos un himne i molt senzilla.

Menció a part mereix Alma Vieja que comença amb l'Adagio del Concierto de Aranjuez que enganxa amb guitarra clàssica i progressivament van entrant la resta d'instruments en el que acaba sent una balada a mig temps on es fusionen el món clàssic i el rock. La Flor en el Hielo recorda molt en el seu inici a un disc com Muerte i Vida, molt més treballat, i que al meu parer va ser un punt d'inflexió destacat. Plena d'energia es mostra El Alquimista (clara referència al projecte de Rionda?) amb un inici ràpid, rascat de cordes i riffs que es mostren sinuosos amb els teclats ambientals. Tornada molt melòdica, quasi pop. La melodia no ens deixa amb Decepción tot i els pesats riffs que contè. A destacar la inclusió de sintetitzadors. Molt enganxós. Luna Nueva és el tema final on escoltant-lo et recorda tot el pòsit que deixa cada tema de El Secreto, un bon resum de tot el treball que no s'està de mostrar que l'actual formació no té límits musicals en aquest estil.

Si heu estat seguidors del grup de ben segur que aquest disc us enganxarà, la resta, doneu una oportunitat a un treball ple de matisos a més que es mostren en directe en molt bona forma com vam poder comprovar.

Accés