Menu

Kissing Lucifer - Vertigo

Discogràfica: TBKS Records
Data sortida: 21-09-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Realment hi ha personatges que romanen a l'ombra oferint a tot aquell que ho vol escoltar material sonor que traspassa qualsevol estil dins de l'escena del rock amb majúscules i totes les seves variants i estils. Des de la seva Suïssa natal, Oliver Amberg, ens està obsequiant amb material de manera contínua d'una qualitat a tenir en compte i que cal escoltar sense cap mena de prejudici ni idea de què esperar, però anem a pams.

Per tots aquells despistats que ara mateix no sàpiguen de qui parlem hi ha tota una història al darrere. Amberg fa formar part de la més primigènia formació de Coroner i segurament la seva època de més exposició pública va ser quan va formar part de Celtic Frost. Després d'uns anys apartat del món de la música, i de la guitarra en concret, el cuquet va tornar a fer que recuperés l'instrument. Els lleidatans més veterans i iniciats poder recordar la seva col·laboració amb els desapareguts In Extremis amb qui fins i tot va arribar a actuar a la ciutat de Lleida. Posteriorment inicia diversos projectes el més prolífic dels quals el que ens ocupa, Kissing Lucifer, on ja en els darrers anys ens ha presentat referències com The Decay of Archetypes o Lucified que ja vam revisitar en aquestes pàgines. Fins i tot vam parlar amb ell per saber més de la seva inquietud artística.

Però això no és tot. La seva activitat s'ha multiplicat participant i creant en projectes com The Boris Karloff Syndrome o The Haunted Echo, per citar-ne només un parell, sense deixar de banda el que segurament més temps li ha robat, Kissing Lucifer, i que ara ens ocupa amb la proposta que ens porta en aquest final de 2018.

Com és habitual una refinat treball de portada ens deixa amb la incògnita de què podrem trobar musicalment. El disc s'ha enregistrat en diferents estudis com els India i TheVoiceRecorder a Suïssa, a més dels Avinash Mittur a Califòrnia. Tots els temes són obra del mateix Amberg que també ho ha produït i mesclat. De nou ha comptat amb els mateixos músics i vocalistes que en les anteriors referències com Dave Fabian a les veus, el mateix Oliver a les guitarres, baix i teclats, Becky Gaber a les veus també i Max Saidi a la bateria comptant a com a convidats amb Justin Norton, Dave Short i Peter Berger.

Anem al tema, les onze peces que hi trobem. S'obre amb Pristine, rock clàssic on destaquen les veus i una gran feina de cors. Les guitarres van deixant tocs de classe amb molta melodia. Una de les peces més assequibles tot i el solo plenament metàl·lic que conté. Grief Nation té un inici molt southern rock (recorda a Aerosmith), un tema on de nou la feina a les veus és notable. Interessant part central amb instruments de veu i un subtil solo. Gran tema. Seguim amb Kill my Pain, una de les clares mostres de l'esclecticisme del disc. S'obre amb una part instrumental sublim amb una guitarra que va pujant en intensitat. Amb l'entrada de les veus es torna una peça molt més fosca on el duel Fabian-Gaber destaca. De nou Oliver hi posa un solo estratosfèric, 7 intensos minuts. House of Skin Blues té un inici bluesy en un tema ple de feeling i de nou les veus del tàndem Fabian-Gaber es mostren en la seva màxima expressió. Protagonisme de l'harmònica i guitarres en segon pla. Sorprenent final. Hollow és una peça més rockera amb llaços amb els 70 i algunes parts que hem recorden ZZTop. Destaquen, una de les tòniques del treball, de nou, les veus.

Punt i a part mereix el següent tema. Become a Ghost és la màxima expressió de tot el que es pugui dir d'aquest treball. Anem a terrenys foscos, tenebrosos, guitarres poderoses i atmosferes que evoquen la desolació més profunda. Becky està superba a les veus en un tema que no és que s'acosti, es pot qualificar de doom amb alguns tocs que m'han recordat els mateixos Voïvod. Segurament és el millor tema del disc i aquests teclats donant magnificència i uns puntejos molt Paradise Lost que ho milloren encara més. Atenció a la lletra que ens recorda què i qui som i on anem. Imprescindible.

Backdraft Ballerina ens torna a una vessant més rockera de nou sent una peça curta, directa i sense floritures que passa bé. Banshee evoca de nous passatges foscos i una cadència lenta en un tema que sense la radicalitat de Become a Ghost navega per aquest terreny. Dave pren protagonisme de nou i trobem un bon solo marca de la casa. A Ubermensch crida l'atenció algunes línies de guitarra seguint la melodia vocal inicial i que es van repetint. Com de costum gran solo (aquest home té definitivament un do) i de nou ambients tenebrosos i afinacions greus. El tema-títol Vertigo és el més original. El riff inicial recorda poderosament de nou Voïvod i encara m'he quedat més de pedra amb la frase recitada, en castellà!!! Una mena de solo totalment marcià de saxo en la part central remata tot un exercici d'eclecticisme. La final Wicklow Gaol és una instrumentral tranquil·la on la guitarra és protagonista a mode de hard-rock i melodies exquisides.

Kissing Lucifer mereix més reconeixement del que obté i cal estar atent a les inquietuds creatives d'un personatge que està en estat de gràcia.

Accés