Logo

Lufs o el possible retorn a la coherència fictícia

Estudi gravacióFa cosa d'uns tres anys vam publicar un article on intentàvem fer avinent al lector més desconeixedor de la part tècnica de l'enregistrament de música un aspecte que ha estat present, i de quina manera, en les gravacions durant més de dues dècades. Es tracta de la guerra del volum, abans de continuar llegint us recomano que repasseu aquell text per situar-vos millor. Resumint, la indústria va començar una guerra basada en l'augment desmesurat del volum de las cançons per a què destaquin en l'oient per damunt de la competència. S'havien donat compte que les persones prestaven més atenció a aquells temes que sonaven més alts. El motiu? L'oïda humana no entén ni percep nivells de pic. Percep, nivells de sonoritat (la intensitat amb la que un so és percebut). L'oïda humana rep millors freqüències entre els 20Hz i els 20Khz, a major nivell de freqüència, millor serà percebut el so, ja que, en apariència, s'apreciarà major nivell de detall, però no implica que sigui un millor so. El sistema auditiu no és lineal pel que necessita un major volum en les altes i baixes freqüències per donar la mateixa sensació de sonoritat que en las mitges. Amb aquest pretext les companyies discogràfiques van anar augmentant cada cop més el so dels discs.

Aquesta tendència de la indústria musical a gravar, produir i emetre música elevant progressivament el volum dels seus enregistraments creant un so que busca destacar sobre la resta ha anat en perjudici de l'oient. Si comparem dos gravacions amb diferent volum, es tendeix a pensar que aquella més alta de volum sona millor. Com dèiem, l'oïda humana respon als diferents nivells de pressió sonora, és a dir, l'habilitat per respondre a la freqüència canvia d'acord a diferències en el nivell de pressió sonora (o SPL en anglès): com major és aquest SPL major és el nombre de freqüències baixes i altes que es perceben. És important tenir-ho en compte.

L'inici d'aquesta pràctica no prové pas de la indústria musical. Recordeu haver estat veient a la televisió qualsevol programa i, de cop, quan passen als anuncis el volum puja de manera exagerada fins al punt que si no saps on és el comandament et tornes boig buscant-lo o si t'havies adormit et despertes de cop? Doncs aquest n'és l'inici. El motiu copsar l'atenció de l'espectador o destacar sobre el que s'estava veient. Estats Units va ser el primer en ser conscient de la pràctica i crear una mesura internacional, la escala internacional LUFS (Loudness Units relative to Full Scale) per mesurar el volum del so i evitar la diferenciació entre el volumen dels programes i dels anuncis. Els Lufs són l'equivalent al decibel i per calcular-ho s'utilitza un algoritme similar a la nostra forma d'escoltar. Més endavant en parlarem.

Això, en plena era del CD, va topar amb una limitació i es que en format digital el volum no pot sobrepassar mai el nivell 0, sent aquest el màxim, l'única manera de fer-ho, sent alhora la conseqüència d'aquesta pràctica és causar distorsió, fatiga en l'oient i reducció del rang dinàmic aplicant tota menta de tècniques de compressió d'àudio. Això és fa incrementant el volum de les parts més baixes, mentre que els pics més alts són destruïts o severament disminuïts. Aquesta és la raó que en les últimes dècades quan escoltem qualsevol peça de música popular (pop, rock, electrònica...) tant les parts amb només un instrument i veu més tranquil·les sonin igual en la nostra percepció de volum que una banda tocant a tot drap amb dos guitarres, baix, bateria i teclats. No hem de tocar el volum del nostre reproductor per a res.

Tot plegat ha arribat a un punt exagerat fins a l'extrem que hi ha hagut organismes que han cregut que s'havia d'aturar aquesta cursa i marca unes pautes. Així ho ha fet la European Broadcast Union (EBU) que ha decidit fer quelcom al respecte des de fa temps i que tot i que està pensat per la radiodifusió també afecta a les nostres estimades gravacions musicals. Entrem en matèria.

Hi ha dues maneres de mesurar els nivells d'àudio: el peak i el RMS (Root Mean Square - o traduït nivell promig de potència). El peak mesura el nivell més alt que l'àudio produeix en certa part de la senyal, mentre que el RMS ens dona un promig de percepció de volum en relació al temps. Un dels factors més importants a tenir en compte és un vell conegut, el Rang Dinàmic, aquest és el rang de diferència de dB entre el pic més alt (PEAK) i el valor promig (RMS), quan menor sigui aquest rang més aixafat serà el so, i com major sigui, més viu i real sonarà. L'oïda humana respon més d'acord al sistema RMS, no al peak.

Per fer encaixar els nivells en un àlbum hi ha gent que normalitza tots els temes al valor màxim de peak. No obstant, això poques vegades és efectiu, ja que una cançó amb un nivell mig més alt que un altra sonarà amb més impacte sonor i volum per l'escoltant. Altres normalitzen a un valor RMS, però llavors tindràs peaks que se'n van per sobre del 0, i has de vigilar amb aquests. La millor manera en aquest punt és força subjectiva. Una tècnica és normalitzar tots els temes al nivell màxim de peak per tenir l'avantatge del headroom (nivell de diferència entre el nivell nominal i el punt de saturació que s'ha de tenir en compte en una mescla d'àudio), decidir quina sona més baixa, i llavors baixar els nivells màxims als més baixos el millor que es pugui. No és molt científic però amb l'assaig error pots tenir un resultat satisfactori.

LUFS

Abans fèiem esment a la European Broadcast Union (EBU) i l'intent de regularitzar tot aquest tema. La norma que ho engloba és la EBU R128 standard en totes les seves variants. Bàsicament, amb això tenim un mesurador de nivell que va més enllà dels convencionals vúmeters o peaks basats en unes especificacions anomenades LUFS (Loudness Unit Full Scale o Escala Completa d'Unitat de Volumen) que ha esdevingut el nou estàndard per mesurar la sonoritat d'àudio, i la més precisa per mesurar el promig de la sonoritat al llarg del temps. Total, que indica com d'alt l'oient la perceb. La majoria de programes d'edició de so incorporen mesuradors d'aquesta escala.

En poques paraules, els Lufs són la unitat de mesura utilitzada en el procés de quantificar una peça musical des del punt de vista de la sonoritat analitzant el nivell mitja respecte el temps. En teoria, dos peces musicals que registren idèntics Lufs haurien de sonar al mateix nivell, i a la pràctica ho fan, independentment del que digui el peak o les lectures RMS. Per tant, tenim un avantatge pràctic immediat: si es vol tenir nivells constants entre pistes cal consultar les lectures de Lufs.

Les lectures de Lufs són sempre negatives, com -5 LUFS, -10 LUFS, -13 LUFS, etc. ja que estant referenciades a l'escala sencera. Com menys negatiu és el valor, més alt és el nivell mitjà. Aquí està el més interessant: una plataforma com Youtube pot decidir quin és el seu estandard LUF perquè els que pugen contingut no s'hagin de preocupar del tema i senzillament ajustar a aquest estandard. Per tant, per molt que tú pengis el teu àudio a -5 LUFS per sonar més contundent que ningú la plataforma l'ajustarà a -13 LUFS.

Aquest procés l'apliquen totes les plataformes digitals, des del citat Youtube passant per Spotify, Deezer o Apple per citar algunes de les més populars. Hi ha alguns valors predeterminats segons el destí final de l'àudio treballat. Per exemple, un àudio per broadcast es pot deixar a -23 LUFS, un cd -9 LUFS i les tant utilitzades plataformes digitals com Youtube o Spotify van entre els -13 a -15 LUFS. D'aquesta manera s'atura la carrera sense fi de pèrdua de rang dinàmic mitjançant compressió i obre la porta a que artistes i productors comprimeixin menys i com a conseqüència augmentin aquest rang. Un exemple gràfic amb un tema de AC&DC:

 

Així doncs, tenim una cosa bona. Quan entrem a qualsevol d'aquestes plataformes no hem d'anar tocant el volum amunt o avall segons cada tema o vídeo que consumim. Ara, no tot són bones notícies. Escoltar música d'aquesta manera té una contrapartida si el que es busca és la millor experiència i un àudio de qualitat, que sigui dit de passada i per desgràcia no és el que busca la gran majoria. Mostrem-ho amb exemples. Tot seguit mostrem una peça amb una mesura de LUFS de -14. Es pot veure clarament que les pujades i baixades de la ona són progressives deixant espai a tot el rang possible i sense retallar en cap cas.

Ara presentem la mateixa peça però amb una compressió i limitació als -8 LUFS. Veieu com les transicions de les ones estan com retallades al mateix nivell sense cap variació en la dinàmica entre elles. Això fa que soni més plana sense cap variació i menys interessant.

I ara veieu com ens la reprodueix Spotify. La cançó és reproduïda en streaming al voltant dels -14 LUFS, cosa que vol dir que el volum encara s'ha reduït més, però el més important és el dany fet per l'excessiva compressió i limitació dinàmica. És un dany irreversible. La peça perd tot el carisma i energia del seu rang dinàmic inicial del primer exemple. Vet aquí la comparativa:

Així doncs, el que és un primer avantatge alhora de percebre l'àudio que ens arriba avui dia de diferents maneres i no resulti molest pel que fa al volum que percebem acaba sent una pràctica que denigra i empitjora l'experiència de l'escolta. Què ha fet tot plegat en els darrers anys? Que la nostra exigència com a oients musicals sigui molt pobra. Tothom escolta música a través de les citades plataformes. Molts exclusivament. I això que fa que ens acostumem a aquesta "qualitat". Ja són diverses persones que sent consumidors habituals d'streaming quan s'han posant davant d'un equip de música reproduint ja sigui des d'un vinil o cd s'han quedat sorpresos i han esmentat la qualitat que els arribava. Vet aquí el que ens ha portat el món musical. No voldria amb això demonitzar el món digital ni molt menys. Hi ha plataformes que aposten per l'streaming en alta qualitat però no tinc clar que rebin el suficient recolzament per part dels consumidors per a què acabin sent viables i tinguin un catàleg prou ampli. Al mateix temps els suports físics semblen condemnats poc a poc a morir, tot i la febre del vinil que no és tanta, que sembla haver-se instal·lat en els darrers anys.

En conclusió, com a mínim siguem conscients de com escoltem música i si volem seguir fent-ho d'aquesta manera que sabem a què atendre'ns. Al final, encara sonaran millor aquelles cintes de K7 gravades als 80 que ens passàvem els adolescents de l'època... I per postres una taula amb els rangs que apliquen les diferents plataformes en base a l'explicat.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats