Logo

Una estrella que encara brilla

Una de les cites de l'arrencada de la temporada "regular", per dir-ho així, de concerts de bandes en gira serà el proper 8 de setembre al Sant Jordi Club en la figura d'Alice Cooper. Vincent Damon Furnier, recordem que aquest és el seu nom real, potser mai ha tingut l'estatus de gran estrella del hard-rock (a l'estil d'Ozzy o Dio), almenys a Europa, però sempre ha mantingut una carrera constant, coherent i sabent-se adaptar als canvis de l'escena mantenint una forma envejable. És en els darrers 10 anys amb l'elevació als altars de tots els veterans i el gir que ha donat la indústria musical cap als directes com el principal negoci que els seus concerts han incrementat l'assistència al vell continent. Encara recordo que un dels darrers cops que ha vingut en gira el sr. Cooper va ser el 2005 i des de llavors, si no em falla la memòria, poc més que en una ocasió al Rock Fest 2017. No serà que hagi parat de girar, perquè la seva activitat en directe és constant, però principalment als EEUU i a Europa es limita bàsicament als festivals en els darrers temps. És per això que pren major relleu aquesta gira pròpia, més encara en recintes de força capacitat senyal que es preveu bona afluència.

Les històries i anècdotes que acredita el personatge donarien per una enciclopèdia en una trajectòria tant longeva, n'hem volgut recopilar algunes per posar en evidència el llegat del personatge i el seu racó en la història del rock dur, que encara continua escrivint, així com la formació que l'acompanya actualment en directe, força estable durant els darrers anys sigui dit de passada.

No és una dada menor que Vincent Damon Furnier té ara mateix 71 anys, amb 50 de carrera musical, i m'atreviria a qualificar-lo d'una de les darreres llegendes vives del rock. Qui més pot dir avui dia que ha estat de festa amb John Lenon, Mickey Dolenz dels Monkeys, Keith Moon de The Who, Jim Morrison de The Doors o el mateix Jimi Hendrix??!! Ell sí. Tot aquest personal formaven els Hollywood Vampires, una mena de colla que es reunia periòdicament al Rainbow de L.A. per beure i fer sarau fins altes hores. D'aquí el nom del grup de versions que té amb Joey Perry dels Aerosmith i l'actor Johnny Deep, precisament per versionar i homenatjar temes dels seus amics. Molts d'aquests personatges ja sabeu que no van acabar massa bé degut a tota mena de substàncies a les que estaven enganxats. Alice també ho estava però, com ell mateix ha confessat, quan el seu metge li va dir que ho parava ho moria va escollir l'opció de poder treure més discos.

Curiosament ell mateix va ser considerat als 70 conjuntament amb Black Sabbath bon amic de totes les addiccions possibles, a més de la provocació dels seus directes i la imatge, però resulta que, segons ha comentat, només fumaven marihuana i bevien, mentre que artistes més "suaus" com The Mamas and The Papas i James Taylor tenien problemes amb la heroïna. Sigui com sigui ningú estava lliure de consum en aquells anys ja que entre les bandes que intentaven obrir-se pas com Led Zeppelin, el mateix Alice o Pink Floyd les substàncies circulaven lliurement. Aquests darrers quan no eren gens coneguts i amb pocs diners es quedaven en alguna ocasió a casa del nostre protagonista. Un matí en Vincent va baixar a la cuina i es troba en Syd Barrett mirant una capsa de Corn Flakes amb la mirada fixa, com veient la televisió. Intrigat li va preguntar què veia i li va dir que les fulletes estaven ballant i cantant fent tota mena de coses... En contrast al món dels excessos, en una de les primeres formacions que va estar, The Earwings, eren uns personatges que sortien a fer esport, eren sans, forts i tenien una banda de rock. Quasi un ideal, però segons ell "eren més repugnants que els Sex Pistols".

Frank Zappa, tota una icona, va signar per la seva discogràfica el nostre personatge quan segons el mateix Alice les composicions que tenien eren desastroses. Tot i això Zappa tenia com argument per fer-ho que tenien cinc temes que duren dos minuts amb un munt de canvis en ells, que no entenia res i això era genial. Un altra de les raons va ser que en un concert a Los Angeles on tocaven The Doors, Buffalo Springfield, Love i Cooper (bandes molt avesades a l'escena hippie) i on tothom anava de bones amb allò de la pau, l'amor i col·locats fins les orelles va aparèixer Alice amb el maquillatge tenebrós i amb una posada en escena més "violenta" i tothom va fugir. Només van quedar Zappa i el mànager d'Alice... a més d'una groupie. A Zappa li va encantar.

Però segurament una de les anècdotes més conegudes i que li va donar fama de personatge salvatge del rock (molt abans que Ozzy) va ser el 1969 en l'incident conegut com el de la gallina. Va ser al Toronto Peace Festival. El mànager del grup va rebutjar cobrar el concert amb la condició que Alice sortís a escena un lloc abans que el grup principal davant 80.000 persones. Abans havien tocat els Doors o Chuck Berry i tancaven John Lennon i Yoko Ono amb la improvisada Plastic Ono Band (amb Eric Clapton i Klaus Voorman). Havien de causar una gran impressió, més encara quan al lateral de l'escenari hi havia Jim Morrison a la dreta i John Lennon i Yoko a l'esquerra mirant el show. En aquells temps el grup acostumava a finalitzar els seus concerts desfent diversos coixins de plomes que els feien volar cap al públic amb tancs d'oxigen. Enmig de la pluja de plomes Alice va veure amb sorpresa una gallina a l'escenari que s'havia llençat des del públic. Qui coi porta una gallina a un concert!!!???. així que senzillament la va tirar al públic que la van destrossar literalment i van tornar a llençar els trossets a l'escenari. L'endemà les portades dels diaris deien: "Alice Cooper destrossa una gallina en mil bocins, li arrenca el cap i es beu la sang". Frank Zappa el va trucar i li va dir: "Alice, vas matar una gallina a l'escenari ahir?", Cooper va respondre que no i Zappa li diu "Perfecte, no ho diguis a ningú!!!, els va encantar!!!". Per si fos poc resulta que la gent que ocupava les primeres 10 files al concerts eren persones en cadira de rodes i van ser ells qui es van carregar la gallina... Vegeu aquí com ho explica el mateix Alice.

Com a bon artista i performer no ha dit mai que no a nous reptes. Per exemple, us imagineu un personatge com Alice Cooper amb la imatge de sinistre i tenebrós que ha tingut per tant seguidors de l'escena com, sobretot, pels no iniciats, apareixent a The Muppet Show?, un programa infantil... Doncs si, aquí la seva aparició. Anys després ell mateix comenta sobre les imatges del programa les seves impressions. Els mateixos ninots li van deixar clar quina imatge se'n té d'ell...

Evidentment la major part del crèdit ha d'anar pel personatge però en una formació musical que porta en actiu des de 1974 és quasi impossible que no hi hagi multitud de canvis, més quan es tracta d'un artista en solitari on els músics tenen menys protagonisme que en una banda com a tal. D'aquesta manera han passat per la seva banda desenes de músics en el que quasi ho qualificaria d'una autèntica pedrera de grans noms que després han estat referents. Noms com Kip Winger, Bob Kulick, Jimmy DeGrasso, Joe Satriani, Al Pitrelli, Eric Singer, Steve Vai, Reb Beach, Orianthi o Nita Strauss per citar només alguns noms en una llista inacabable. Sobra dir que, com veieu sempre han estat grans noms i el més important, grans músics que no han tingut problemes en compartir el seu talent amb un referent.

L'actual formació compta amb, a més a més de l'omnipresent Alice, òbviament, amb Ryan Roxie a la guitarra i cors en la seva segona etapa al grup ja que ja hi va ser entre el 1996 i 2006 tornant el 2012 fins avui dia. Resideix a Suècia i també ha estat en la banda d'Slash, Slash's Snakepit. Però no només això, també ha treballat amb Gilby Clarke o amb Casablanca i amb el seu propi projecte Roxie 77 va treure un disc anomenat Imagine Your Reality on van col·laborar Robin Zander de Cheap Trick. Un amant dels temes directes de rock clàssic de tres minuts i mig!!!!

L'altra guitarra està ocupada per Nita Strauss, la de Los Angeles s'ha convertit en una guitar-hero en els darrers anys a tot el món. És un nom de referència en les sis cordes. Ha compartit escenari a més d'Alice Cooper amb Jermaine Jackson, Femme Fatale, Critical Hot i la popular banda de tribut The Iron Maidens. Apareix regularment en multitud de publicacions i mitjans dedicats a la guitarra, nominada a diferents premis, fa clínics arreu del món, ha aconseguit el seu model signature de Ibanez i el 16 de novembre de 2018 va treure el seu primer disc en solitari, Controlled Chaos. Per si fos poc també és la guitarrista oficial de l'equip de futbol del que són propietaris Paul Stanley i Gene Simmons de Kiss, els LA KISS.

Es veu que no n'hi ha prou amb dos guitarres i tot l'espectacle que acostuma a muntar Alice Cooper ja que són tres els guitarres que té en directe, ens falta fer esment a Tommy Henriksen, personatge més que important per Cooper. Mentre estava treballant amb Bob Ezrin als Anarchy Studios, Tommy va tenir un paper destacat en la confecció de Welcome to my Nightmare incloent composició, interpretació, enginyer i productor. Des del 2011 va acceptar l'oferiment d'acompanyar-lo en directe tot i que també ha editat discos en solitari.

Del baix s'engarrega Chuck Garric, també frontman de Beasto Blanco i el membre més veterà en la formació d'Alice ja que porta amb ell des del 2002. Des de Los Angeles prové Glen Sobel que s'ocupa de la bateria, músic versàtil que ha tocat des de rock a hip hop passant pel pop, punk i fusió. No només acompanya en directe a Cooper ja que ho ha fet amb Elliot Yamin (finalista de American Idol), Paul Gilbert a més de força feines d'estudi.

Cal doncs posar en el lloc que es mereix a Mr. Cooper, 50 anys de carrera l'avalen amb centenars de directes a l'esquena, discos memorables i una posada en escena que manté i que va ser pionera en el seu moment influenciant a bandes i artistes que posteriorment han copiat o intentat evolucionar. Jo no me'l perdria...

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats