En aquesta ocasió anem cap a sud-américa on a Xile trobem una de les bandes més interessant de tot el continent, Criminal. La formació va començar el seu camí l'any 1994 amb Victimized i des de llavors, amb certes irregularitats degut a problemes amb la formació i principalment a la seva estada a la multinacional BMG i el trasllat a Europa dels membres, han anat comformant una carrera coherent i amb treballs cada cop més notables.

Els dos darrers No Gods No Masters del 2004 i aquest Sicario força seguits en el temps, cosa no gaire habitual pel que hem comentat anteriorment, amb un notable progrés en tots els sentits. Des de la composició de temes, arranjaments, producció etc.

Per aquest nou treball han comptat amb la reincorporació del baixista Juan "Kato" Cueto amb el que han recuperat l'empenta dels inicis. La banda ha creat riffs més simples i pesats, veus fora de sentit i solos brillants combinat tot plegat amb la feina a la bateria de Zac O'Neil, l'únic membre anglosaxó que queda, i constants canvis de ritme.

El nou disc és una barreja de tot allò que ha anat fent que es reconegui al grup en el passat. Amb la producció d'Andy Classen queda clar que tant ara com en el futur s'han de tenir en compte.

La carrera de la banda ha seguit una coherència que molts voldrien primer amb Joohan Liva a les veus i posteriorment amb Angela Gossow qui ja, comptant aquest, porta tres discos en la formació completament afiançada al lloc de vocalista. És indiscutible que la seva condició de dona amb un atractiu evident ha ajudat al grup a obtenir un status destacat en l'escena però això sense uns discos i unes gires, tot i que en aquest aspecte al meu gust Angela no està del tot bé contràriament als seus companys, notables no hauria valgut de res. Si a això sumem uns excel·lents companys de viatge com el germà del geni Christopher, Sharlee D'angelo i Daniel Erlandsson doncs la cosa no pot fallar. La banda no ha parat de girar però ens ofereix un treball que si bé en una primera escolta agrada però potser no convenç en posteriors escoltes vas descobrint un munt de matisos.

Els nous temes tenen de tot, i al dir de tot vull dir això mateix. Des de la inicial instrumental Enter the machine trobem melodia, agresivitat, complicats arranjaments, mig temps, velocitat... Els que afirmaven que Daniel era el membre pitjor situat instrumentalment en el grup quedarant de pedra quan escoltint el seu treball i especialment la omnipresent del doble bombo en tots els temes però sense fer-se pesat ni innecessari, no estem parlant de power metal senyors... Les parts vocals d'Angela al meu parer no difereixen molt de anteriors treballs tot i que en les primeres entrevistes promocionals s'afirma que ha treballat en donar-hi molts matisos... no sé, jo no els veig però jo no sóc un professional de la música.

En definitiva, si prou difícil és mantenir el nivell veient la trajectòria que té el grup, ho han aconseguit de nou i nosaltres que ens alegrem. Comencen a ser un valor segur.

Alternant diferents bandes com les citades abans, encara que alguna despareguda, també ens ha demostrat el germà gran dels Amott que l'obertura musical i la varietat estilística són una virtud manifesta. En aquest marc Spiritual Beggars han recollit la tradició dels clàssics com Black Sabbath, Deep Purple o Dio en una música que en el rock dur podríem anomenar "intemporal".

Un disc amb un so contundent i net alhora on es noten les hores al local treient tot el que inclou el treball i que recorda de manera evident als 70s. A més, amb una formació com aquesta només es pot esperar bon material.

El grup va començar el 1992 però no va ser fins la sortida de Ad Astra (1999) que van obtenir el reconeixement de l'escena internacional. Això es va

Llegeix més