Recuperem el fet de recomanar dos treballs simultàniament. Dos llançaments de caire molt divers, com la mateixa escena, i que demostren la seva versatilitat.

Es tracta de les andanades d'un clàssic del thrash com Eric Peterson (Testament) amb aquesta aventura extrema sota el nom de Dragonlord i d'altra banda l'exquisidesa de The Deadsoul Tribe on el talent, mestria i qualitat emanen per igual en el seu nou treball.

Dragonlord ens ofereixen doncs continuitat al que semblava ser una mena de caprici personal que molts músics tenen i al que donen sortida comercial. Molt més visceral que la seva banda de tota la vida, en el nou treball continua pel camí d'un black metal elaborat i certament atractiu amb força melodia on s'hi pot trobar certs matisos que recordaran els darrers treballs de Dimmu Borgir salvant les distàncies.

Cal comentar la incorporació recent al grup de l'ex-guitarrista de Cradle of Filth Gian Pyres que junt a Eric Peterson (guitarra i veu); Derrick Ramirez (baix); Lyle Livingston (teclats) i Jon Allen (bateria; Sadus i ex-Testament). A destacar les dues versions finals de Mercyful Fate i Thin Lizzy. Qualitat indiscutible.

Com era previsible l'allau de llançaments discogràfics un cop arribat el mes de setembre ha estat considerable. En conseqüència resulta encara més difícil de l'habitual escollir-ne un per aquesta secció, més encara tenint en compte que han sortit a la llum nous treballs de bandes com Hypocrisy o Cathedral de qualitat indiscutible i segurament mereixedors de l'honor d'ocupar el nostre pedestal com a disc del mes.

Però donat que des de que vam obrir aquesta secció quasi tot han estat ressenyes de bandes tirant cap al metall extrem val la pena compensar amb un disc melòdic i amb un personatge històric en l'escena del heavy metal per molt que l'interessat en vulgui renegar.

L'escollit és doncs Place Vendome. Aquest projecte és fruit de la ment del president de la discogràfica italiana Frontiers Serafino Perugio, especialitzada en AOR, rock melòdic i progressiu. Amant d'aquests tipus de projectes amb membres de diferents bandes va proposar a Michael Kiske si es volia encarregar de les veus, aquest va acceptar.

Aquest personatge mereix un comentari apart. En la seva época amb Helloween a finals dels 80 va marcar tot un estil i una corrent en el heavy metal encara ara explotada i de cop desapareix

Llegeix més

En aquesta ocasió anem cap a sud-américa on a Xile trobem una de les bandes més interessant de tot el continent, Criminal. La formació va començar el seu camí l'any 1994 amb Victimized i des de llavors, amb certes irregularitats degut a problemes amb la formació i principalment a la seva estada a la multinacional BMG i el trasllat a Europa dels membres, han anat comformant una carrera coherent i amb treballs cada cop més notables.

Els dos darrers No Gods No Masters del 2004 i aquest Sicario força seguits en el temps, cosa no gaire habitual pel que hem comentat anteriorment, amb un notable progrés en tots els sentits. Des de la composició de temes, arranjaments, producció etc.

Per aquest nou treball han comptat amb la reincorporació del baixista Juan "Kato" Cueto amb el que han recuperat l'empenta dels inicis. La banda ha creat riffs més simples i pesats, veus fora de sentit i solos brillants combinat tot plegat amb la feina a la bateria de Zac O'Neil, l'únic membre anglosaxó que queda, i constants canvis de ritme.

El nou disc és una barreja de tot allò que ha anat fent que es reconegui al grup en el passat. Amb la producció d'Andy Classen queda clar que tant ara com en el futur s'han de tenir en compte.

La carrera de la banda ha seguit una coherència que molts voldrien primer amb Joohan Liva a les veus i posteriorment amb Angela Gossow qui ja, comptant aquest, porta tres discos en la formació completament afiançada al lloc de vocalista. És indiscutible que la seva condició de dona amb un atractiu evident ha ajudat al grup a obtenir un status destacat en l'escena però això sense uns discos i unes gires, tot i que en aquest aspecte al meu gust Angela no està del tot bé contràriament als seus companys, notables no hauria valgut de res. Si a això sumem uns excel·lents companys de viatge com el germà del geni Christopher, Sharlee D'angelo i Daniel Erlandsson doncs la cosa no pot fallar. La banda no ha parat de girar però ens ofereix un treball que si bé en una primera escolta agrada però potser no convenç en posteriors escoltes vas descobrint un munt de matisos.

Els nous temes tenen de tot, i al dir de tot vull dir això mateix. Des de la inicial instrumental Enter the machine trobem melodia, agresivitat, complicats arranjaments, mig temps, velocitat... Els que afirmaven que Daniel era el membre pitjor situat instrumentalment en el grup quedarant de pedra quan escoltint el seu treball i especialment la omnipresent del doble bombo en tots els temes però sense fer-se pesat ni innecessari, no estem parlant de power metal senyors... Les parts vocals d'Angela al meu parer no difereixen molt de anteriors treballs tot i que en les primeres entrevistes promocionals s'afirma que ha treballat en donar-hi molts matisos... no sé, jo no els veig però jo no sóc un professional de la música.

En definitiva, si prou difícil és mantenir el nivell veient la trajectòria que té el grup, ho han aconseguit de nou i nosaltres que ens alegrem. Comencen a ser un valor segur.