Discogràfica: Century Media
Data sortida: 05-02-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5 /10

Angelus Apatrida són un grup que no necessita cap tipus de presentació. Tot aquell que estigui mínimament familiaritzat amb el panorama estatal els coneixerà, des del llançament del seu primer LP fa 15 anys els d'Albacete han anat guanyant-se tota una legió de seguidors. Entre ells em trobo jo, que vaig ser conquerit amb el seu magnífic Cabaret de la Guillotine, predecessor de l'àlbum que avui ens ocupa. Angelus Apatrida havia estat seguint una línia de superar-se disc rere disc, però amb Cabaret semblava que la banda havia arribat al punt àlgid. Per això cal analitzar aquest, el seu àlbum homònim, amb les expectatives molt altes.

Els manxecs, que han mantingut la seva formació intacta durant dues dècades, ha decidit emprar com a carta de presentació el tema Indoctrinate. L'àlbum ja ens dóna una hòstia a la cara quan, sense cap tipus d'introducció, tota la banda (incloses les contundents vocals de Guillermo Izquierdo) entren de cop. S'abandona aquesta recerca de les harmonies i l'estil melòdic que vam poder veure a Cabaret, tornant a el so cru dels primers discos, però aquest cop amb una execució instrumental molt refinada afinant mig to més baix (encertadíssima decisió). Però no només la part instrumental és destacable. Angelus Apatrida no es dediquen a fer un thrash purament basat en els riffs, sinó que les seves melodies vocals també són fantàstiques. Notables són les influències de bandes clàssiques com Testament o Metallica, però com sempre li donen el seu toc característic. Especial atenció mereix el breakdown final, perfecte per destrossar-se el coll.

Llegeix més

Discogràfica: Rock of Angels
Data sortida: 15-1-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6 /10

El belgues Fireforce ens presenten Rage of War, el seu quart àlbum d’estudi, que arriba després de quatre anys de silenci discogràfic. El grup sempre s’ha mostrat fidel des dels seus inicis a un estil musical i temàtic molt tradicional, i per aquest disc han portat la seva croada a la màxima expressió, creant un àlbum conceptual sobre els diferents conflictes bèl·lics que han marcat la història de la humanitat.

Ja des de la mateixa portada, obra de l’artista Eric Phillipe, intuïm que el disc estarà impregnat d’un heavy metal d’allò més clàssic amb alguna pinzellada de power americà, i per descomptat molts tòpics del gènere: sang, batalles, coratge, bogeria, ídols, guerrers,…

En total són 13 temes els que hem pogut escoltar amb la particularitat que tres d'ells (Rats in a Maze, A Price To Pay i Tale of the Desert King) van exclusivament en l'edició en cd i un (Blood Judge) a la versió en vinil que conté 10 temes i quasi una hora durada, fet poc corrent en els temps actuals, i que de ben segur que els seus fans sabran agrair.

Destaquen les composicions ràpides I sense treva com Rage of War, amb unes bones melodies vocals doblades a càrrec del cantant Matt “Hawk” Asselberghs; Ram It, amb una potent base rítmica i una sonoritat més pròxima al power metal o Firepanzer, amb una tornada que recorda als Judas Priest més contundents del Painkiller.

Llegeix més

Discogràfica: Prosthetic Records
Data sortida: 29-1-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Anem a l'altra punta de món, Austràlia, per veure què ens ofereixen en la seva segona proposta discogràfica Werewolves. Un disc que va ser gravat tot just en el període de 2020 des que va començar l'any i va començar la pandèmia... ells mateixos diuen que la van provocar. I certament pot ser si tenim en compte el material que ofereixen.

El primer disc, The Dead Are Screaming, va tenir molt bona rebuda en el panorama de l'escena extrema i es va propagar ràpidament com un valor a tenir en compte per la xarxa. Aquest segon disc perpetrat per Dave Haley (Psycroptic, Ruins, King) a la bateria, el baixista i vocalista Sam Bean (The Antichrist Imperium, The Berzerker) i el guitarra Matt Wilcock (The Antichrist Imperium, The Berzerker) ens proposen aprofundir en una barreja de black i death metal atemoridor amb lletres que se'n callen ni una.

L'assalt s'inicia amb I Don't Like You, directament a la jugular sense pietat. Els blast-beats presents des del primer segon no et donen descans, tant sols en alguns moments del tema es dona respir i pausa a l'atac al que ens sotmeten com a la meitat del tema on ens ofereixen un passatge més thrasher. Sublime Wartime Voyeurism va pel mateix camí. Atac sonor en tota regla tot i una tornada mínimament melòdica doblant els riffs i més assequible. La part final enllaça de manera clara amb una influència black metal que fa el tema molt més dinàmic. A la tercera hem d'arribar per iniciar d'una manera més pausada, per dir-ho d'alguna manera. Mission Statement es mou en un riff a mig camí del death-punk més rabiós i una bateria desbocada, el thrash torna a aparèixer per donar respir a mig tema.

Llegeix més

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 29-01-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Nou any 2021, continua el confinament Pandemic, però tenim nou treball signat per ACCEPT, l’ocasió perfecta per fer l’estrena a Simfonia Metàl·lica comentant un disc, dies abans de la seva publicació si llegeixes això abans del 29 de gener. En breu us traslladarem les paraules de Wolf Hoffman en una conversa que vam poder mantenir amb el guitarrista alemany en motiu de la sortida del treball.

Abans de res, volia fer una valoració en part matemàtica o percentual (aprofitant que amb la pandèmia s’han utilitzat tant els valors en %), i sobretot personal (és la meva opinió, amb la que podeu coincidir també en diferents %), de la trajectòria d’aquests gegants del Heavy Metal, que estan entre les meves tres bandes preferides de tots els temps. Per mi l’època gloriosa d'ACCEPT va del Restless and wild al Russian Roulette (sense desmerèixer el Breaker, ni part del retorn als 90), i crec que al 100% del seu so influïa fins a un 40% la veu de Udo Dirkschneider., un altre 40% la guitarra de Wolf Hoffmann, i un 20% el baix de Peter Baltes, tot arrodonit per la resta de components que han anat passant en les diferents etapes. Per tant, penso que Udo i Hoffmann eren els membres més influents amb una aportació similar, dels que sortia una barreja explosiva, però per separat també han aconseguit un so majoritàriament ACCEPT, sense oblidar el que aportava Baltes (sent el baix un instrument que mai he sabut apreciar massa, a vegades he trobat temes on m’ha semblat que destaca com London Leatherboys per exemple), ni les lletres de Deaffy (pseudònim que més tard es va saber que era Gaby, la dona de Hoffmann, alhora manager, dissenyadora i en gran part ideòloga del grup fins que s’ha “jubilat” fa menys de dos anys).

L’esperat retorn discogràfic d'ACCEPT es va produir al 2010 amb un excel·lent Blood of the nations, on la formació liderada per Hoffmann i Baltes es completava amb components d’anteriors etapes com Herman Frank a la guitarra i Stefan Schwarzmann a la bateria, i un nou cantant, el veterà Mark Tornillo, que va rebre molt bona acollida, amb una correcta veu en la línia del mític Udo, tot i que a mi no me la recorda més d’un 50%; així doncs, tenim un “line-up” que arriba a sonar als ACCEPT clàssics fins un considerable 80% (semblant a UDO o DIRKSCHNEIDER quan ha fet temes del grup, amb tants per cent repartits d’una altra forma), més que de sobres per gaudir de les noves composicions. Es clar que amb el pas del temps pot variar una mica la forma de sonar (canvia la tecnologia dels instruments o estudis de gravació), de tocar (la velocitat difícilment serà la mateixa), o de compondre, influïts per les noves modes (allargar els temes, a vegades és el que menys m’agrada del Metall actual, pot ser per la meva influencia Punk), però en el fons els tres discos editats amb la mateixa formació fins Blind rage, i aquest principalment, me van agradar força i els trobava una molt digna continuació del llegat del grup. A més, en directe funcionaven acompanyats dels grans clàssics.

Llegeix més