Razzmatazz I (Barcelona)

Un altre retorn destacat dels que es produeixen en els darrers temps trepitjava per fi terres catalanes amb l´excusa d´un nou treball com Start from the dark. És curiós, però, que un grup que amb dos treballs com The final countdown (sobretot) i Out of this world, recordeu que no són els únics que van fer, van gaudir d´un èxit mundial, amb vendes exuberants, grans gires... etc. experimenti un retorn discret pel que fa a repercussió. I si no com s´explica que amb aquests precedents només unes 2000 persones es disposessina veure el grup en directe quan uns dies enrere un grup com Nightwish omplia la Vall d´Hebró?. Fàcil crec jo. Europe no han tingut en aquesta ocasió una campanya promocional del caire de la que han gaudit els finesos per nombrar un exemple recent o la que ells mateixos teníen a mitjans vuitanta.

El seu darrer treball s´ha difós en els mitjans especialitzats i és el públic del rock, que quasi mai necessita de publicitat per seguir i assabentar-se del que passa en l´escena, el que s´ha interessat pel retorn, no aquells que en el seu moment es van deixar portar pel constant assalt d´aquella melodia i tornada del The final countdown.

D´altra banda, tot sembla fer olor de rock ara mateix al grup. El disc, el directe, l´actitud... tot i que en aquesta ocasió el set-list va donar un paper destacat al nou treball i i als grans hits que acrediten. Molts es van sentir decebuts per això ja que van quedar més complaguts al Lorca Rock on van rescatar molt material dels dos primers discos.

Tot i aquesta xacra en opinió de molts dels assistents (personalment m´hagueren complagut igual en ambdós casos sempre que l´actitud fos bona) van tocar Seven doors hotel i Wings of tomorrow dels citats treballs.

Llegeix més

Pavelló de la Vall d'Hebró (Barcelona)

Impensable. Aquesta seria la paraula per definir l´ascens en l´escena metàl.lica en els darrers temps de Nightwish i el ple absolut del Pavelló de la Vall d´Hebró per assistir a la presentació del darrer Once a Barcelona. Aquest disc els ha aportat un reconeixement que, a més de ser motivat per la innegable qualitat del grup, en els motius de fons hi té una campanya promocional massiva no tant sols en mitjans especialitzats, si no també en els corruptes canals musicals habituals aprofitant singles fàcilment digeribles com Nemo. El que espero és que tot plegat no faci oblidar al grup ni al seu entorn qui ha estat el públic que els ha descobert i seguit, el metàl.lic, de fet, passa sovint. I tot i que és bo que el públic en general reconegui grups com aquest, dubto que ho facin. Senzillament s´empassen allò que els matxaquen publicitàriament, és igual si és Britney Spears o Napalm Death. I el heavy metal no està exempt d´aquest fet i corrupteles varies.

Però anem amb el que va ser el concert. Els també finesos Sonata Arctica obrien amb el precedent d´haver suspès el dia anterior a Madrid pels problemes vocals del cantant Tony, cosa que també podíen haver fet aquella nit i no tant sols per l´estat de veu del cantant.

Fora d´alguns temes més afortunats de la seva carrera com Kingdom Heart o Welcome to my light la resta va sonar al power avorrit i repetitiu amb que ens atormenten tants grups els últims anys. Ni Victoria´s secret, Broken o Don´t say a word van millorar l´actuació on crec que es van trobar sobrepassats per la gran afluència de públic, els problemes de Tony i una actitud passiva i tímida del grup només salvant-se el guitarra Jani Liimatainen. Prescindibles.

Arribava l´hora. Nightwish obren igual que a Once, amb Dark chest of wonders on ja podem comprovar que la producció i espectacle oferts s´han sabut adaptar als cada cop més grans espais on han tocat gira rera gira ja que, per exemple, la pirotècnia utilitzada va ser abundant i al llarg de tot el concert, a més d´algun detall que comentaré més endavant.

Llegeix més

Razzmatazz I (Barcelona)

Espectacular tornada als anys daurats del Hard-Rock la que ens teníen preparada David Coverdale i la seva colla. En una sala a reventar, les entrades esgotades, i amb una calor infernal, la cosa no podia començar millor amb la interpretació del clàssic dels Purple, Burn (àlbum en el que va debutar en la banda Coverdale just fa 30 anys) amb una referència final a Stormbringer. El so no era del tot bo, pero per quant van acabar amb Bad Boys era ja quasi perfecte. Els rockers més veterans del estaven extasiats i les noves generacions flipaven amb aquest personal que més d´un donava per morts.

Destacadíssim line-up el que ha aconseguit reunir Mr. Coverdale en la seva serp, Doug Aldrich i Reb Beach toquen les guitarres com autèntics mestres a la vegada que fan unos coros perfectes, sobre tot Beach.

Lo de Marco Mendoza i el seu baix de 5 cordes és espectacular toca com pocs i es mou i anima al públic com quasi ningú, a part de que és un gran cantante com va demostrar durant toda la nit doblant les tornades amb el cap, pel que no ens enganyem, Coverdale no n´ha de cumplir 30 i la seva veu no està per excessos de 2 hores, els excessos porta a terme quant toca i quant no, es recolza en la banda i com no, en un públic que coreja les tornades de dalt a baix.

El senyor Tommy Aldridge toca una bateria si, pero de canons, el que és capaç de matxacar durant quasi dues hores de set, està a l´alçada d´uns quants privilegiats i lo del seu solo central fent la meitat amb baquetes i l´altra meitat (uns tres minuts) amb les mans mereix un lloc al firmament rocker i si a tot plegat li sumem la sóbria actuació de Timothy Drury als teclats, queda una banda de 10.

Llegeix més

Razzmatazz I (Barcelona)

Fotos: Juanra (Tipo Lleida)

Renovació és un terme molts cops difícilment aplicable a l´escena del heavy metal. I no ho dic perquè en aquesta ressenya els protagonistes siguin uns veterans com els Scorpions, tot i que aquest concert motivi aquesta reflexió, sinó perquè veure renovació en un sentit general és difícil.

No m´entengueu malament, és fantàstic que els grans noms del´escena es reuneixin (Judas, Maiden...) o continuin (Metallica, AC/DC...) però no es produeix un relleu natural de característiques equiparables. Les noves fornades no tenen ni l´originalitat (amb honroses excepcions) ni el poder de convocatòria dels citats, i això ho podem fer extensiu al rock com a génere. Preocupant i perillós pels que gaudim d´aquesta manifestació cultural.

I palesant tot el que comentàvem ens trobem amb la visita dels Scorpions a Barcelona després de ves a saber quants anys, en aquesta segona joventut que semblen experimentar “els grans” en els darrers temps. Tot i així, una banda com ells a Razzmatazz 1, amb un ple absolut això sí, no denota una salut de ferro de l´escena, però bé, fa massa anys que vivim amb aquesta llegenda.

M´he de confessar, però, mai els havia vist en directe, per tant no puc valorar el seu actual estat de forma amb temps pretèrits però m´atreviria a dir que estan en un moment molt millor del que hom podia esperar.

L´inici és prou interessant amb dos dels millors temes del darrer Unbreakable com són els que l´inicien New generation i Leave´em or leave´em a més del celebrat Bad boys runnign wild. Un so atronador amb excessiva preeminència de la bateria ens acompanyaria durant tot el show, tot i així acceptable.

La banda es mostra dinàmica i a gust sobre l´escenari, amb un Rudols Schenker que no para de moure´s, Klaus Meine amb un estat vocal quasi perfecte, Matthias Jabs clavant els solos i puntejos, James Kottak més teatral que res i la darrera incorporació el baixista Pawel Maciwonda amb cara d´expectació per l´efusiva resposta del públic.

Llegeix més