Menu

Triomf... o decrepitud

La "abuela rockera"En les darreres setmanes resulta evident que el tema per excel·lència en la premsa especialitzada del rock dur i metall, i fins i tot en la premsa generalista i els grans mitjans d'arreu del món, ha estat la sortida d'AC&DC de Brian Johnson i l'entrada d'Axl Rose. No és per menys que el món de la música en general estigui revolucionat amb aquest fet. Una de les bandes més populars del planeta i que té en el seu llegat un dels discos més venuts de tots els temps com Back in Black amb més de 45 milions de còpies venudes perd el vocalista que va consolidar al grup a nivells massius i la jugada ha estat fitxar una figura ben coneguda d'una altra banda d'estadis, Guns'n'Roses.

Molt s'està parlant dels motius i perquè s'ha arribat en aquest punt però personalment crec que només amb el temps podem arribar a saber què ha passat realment si els mateixos protagonistes algun dia ho revelen, tot i que podria molt ben ser que mai ho sapiguem. L'opinió més generalitzada o com a mínim expressada amb més furor ha estat la contrària a aquesta "unió". Des de fans a músics, personalitats i tothom vinculat d'alguna manera al món de la música ha mostrat per norma general disconformitat amb aquest "matrimoni". Fins i tot un cop donada la possibilitat de retornar l'entrada dels propers shows programats s'han donat casos com a Bèlgica on fins a 7000 fans han volgut retornar-la. Això sí, aquestes 7000 es vendran en un obrir i tancar d'ulls. Avui dia impera una bogeria irracional per assistir a esdeveniments massius d'aquest tipus especialment de les grans bandes que despatxen les entrades als seus concerts en poques hores despertant una histèria totalment fora de lloc. Allò del "jo hi era" o la sempre present avui dia possibilitat, cada cop més propera, que la banda de torn desaparegui o ja no faci més gires impera com una plaga.

Jo voldria fer esment sobre un altre aspecte que aquestes darreres setmanes m'ha vingut al cap, i és que, ja no sé què pensar... Com a seguidor de l'escena del rock dur i metall des dels anys 80 sempre hi ha un punt en el que en la teva ment immortalitzes totes aquelles bandes que et motiven i molts cops els seguidors no acceptem allò que és inevitable, el pas del temps. Fins i tot els mateixos protagonistes no ho fan molts cops!!! Amb això vull dir que segur que molts de vosaltres us heu plantejat si preferiu que el vostre grup preferit continuï l'activitat fins a la fi dels temps encara que sigui amb garrota i d'una manera lamentable o que ha d'arribar un moment que s'ha de saber parar.

No és cap secret que la joventut està excessivament sobrevalorada i que el temps la desfà. D'altra banda en la nostra societat es tendeix a arraconar a les persones grans, prescindir-ne a la mínima i no aprofitar cap dels valors positius que pot tenir la vellesa. Això porta a que sobretot les personalitats públiques, especialment famosos, actrius, músics... etc, i que viuen en bona part de la seva imatge no acceptin el pas del temps i ja sigui amb lamentables canvis físics, la seva vestimenta o actitud facin més riure que un altra cosa. Les grans bandes del rock dur i metall no són alienes a tot això. Si veiéssim a qualsevol persona de 50 o 60 anys amb segons quina pinta ens posaríem a riure però, ah no!!! els nostres referents musicals no!. Que Rob Halford continuï pujant a escena quan ho ha de fer més que limitat no provoca més enllà que el típic comentari sobre que està acabat, això sí, tots allà a veure'l tot i estar acabat. Podria seguir nombrant un bon grapat de grans bandes que fa temps que ofereixen uns espectacles limitats per ser suau però el seu nom pesa tant i la gent continua anant a veure'ls que la maquinària no es para, amb honroses excepcions...

Tot plegat ens porta a un altre tema més que comentat com és el nul relleu de l'escena pel que fa a grans figures que mantinguin les grans cites i l'interès d'un públic més massiu. La supervivència de l'escena pel que fa a propostes i nous valors no ens ha de fer patir però ja no sorgeixen bandes amb capacitat de grans recintes. I no és pas culpa de les bandes si no del mateix canvi de la societat i la indústria musical. Bandes com Metallica, Maiden, Sabbath, AC&DC i tants altres no s'han fet en dos dies. Aconseguir aquest status ha estat a base d'anys, de gires, de discos i del recolzament de discogràfiques i altres actors del negoci que han apostat per les bandes, les han promocionat i han dedicat esforços, encara que només sigui per lucrar-se i putejar les bandes però calia fer-ho i posar diners per fer-les grans. Avui dia ningú aposta per aquesta fórmula que, de fet, és la única per arribar a aquest punt.

Internet ha estat una revolució a tots nivells que ha obligat a replantejar molts aspectes de la nostra vida, la música no ha estat una excepció. Els models establerts des de fa anys no han volgut, pogut o sabut evolucionar alhora que l'accés a informació i cultura ha resultat més fàcil a costa molts cops de carregar-se el negoci, negoci repeteixo que l'únic que ha sabut fer és negar la realitat. Tot plegat fa que puguis accedir a molta més oferta però que resulti impossible absorbir-ne bona part donant com a resultat una fragmentació total.

Per això, doncs, tenint en compte tots aquests factors no sé què pensar. Estem vivint un triomf d'una escena musical i cultural com el rock dur i el metall que és capaç d'omplir estadis encara amb les grans bandes que encara queden o una decrepitud més que manifesta un club de jubilats continuen volent mantenir un nom i status a tota costa oferint espectacles lamentables lluny de tot allò que van representar i ser? Evidentment totes aquestes bandes són lluny d'oferir shows amb la energia de fa 20 anys, senzillament no poden, i que molts cops faci pinta que és només per continuar mantenint els comptes corrents resulta patètic. No nego que segurament hi ha molts músics que viuen i estimen la música i no saben ni poden parar però també haurien de saber veure que fan més mal que bé a la llegenda que van ser... o no. Tot un debat que en pocs anys deixarem de tenir perquè malauradament aniran desapareixent. El temps no perdona. Què en penseu?

Accés