Menu

Moonlop - Devocean

Discogràfica: Listenable
Data sortida: 24-3-2017

Moonloop-DevoceanEn més d'una ocasió hem comentat en aquestes pàgines que l'escena catalana de metall extrem està vivint una bona època. Multitud de bandes estant treien bons discos en estils d'allò més dispars, des del rock més clàssic a formacions més extremes com és el cas que ens ocupa. Els barcelonins Moonlop ofereixen la seva segona proposta discogràfica, Devocean. Si la primera Deeply from the Earth ja ens va deixar molt bon gust de boca aquest Devocean no fa més que confirmar i incrementar les bones impressions.

Cert és que el grup ha d'arrossegar, com el principal cap pensant del grup Eric Baulenas ha confessat en una recent entrevista, la comparació i influència d'una banda com Opeth, però tampoc en renega. Tot i això jo crec que van més enllà que els suecs en el sentit d'anar un pas més enllà en l'agressivitat de la seva música. La vena progressiva i melòdica és evident però l'agressió sonora pren el principal protagonisme en aquest Devocean.

Anem a pams. El disc s'obre amb Megalodon amb les primeres atmosferes que crea el treball en uns 7 minuts que deixen clar la gran progressió del grup en tot sentits. Si el nivell instrumental i d'execució ja era notable en aquesta ocasió s'ha elevat i de quina manera. Es nota com han volgut cuidar tots els detalls. Des d'un primer moment queda clar que el tractament de les veus està plantejat de manera totalment agressiva. De fet, poques són les veus netes en tot el disc, predominen clarament les guturals. Megalodon senta les bases en una part central més que adictiva en una orgia sonora que et deixa clavat. Melodia, ambients i agressió a parts iguals.

Nightmare Gallery s'inicia per camins més progressius conduint-nos cap un interessant riff més que agressiu que fa que durant bona part del tema ens creiem que estem escoltant una peça de pur death metal, això sí, amb la velocitat més pausada. En la part final trobem algunes de les poques veus netes del disc.

La següent Zeal no deixa el camí iniciat però se li nota una vena més prog, més veus netes on Eric demostra estar a l'alçada en les tasques vocals. Tota aquesta vena iniciada a Zeal s'explota encara més a Expired Kings, molt més arriscada on es poden notar tantes i tantes influències que no acabaríem d'esmentar. Des d'un toc a Pantera a mestres com Satriani. Eclecticisme pur.

Medusa és una bona mostra dels estats d'ànim que et pot provocar la música de Moonloop. Des dels passatges més relaxats i tranquils amb un continu in crescendo que et porta a una descàrrega death passant per l'experimentació. Oceans segurament seria el tema menys esperat i que trenca amb la tònica general del disc, més personal que cap tot i que no deixa de trepitjar qualsevol estil que li vingui de gust, no hi ha manies.

El disc acaba amb Interglacial i Origin amb una intensa bateria i un death progressiu contundent i directe que lluny de fer-se pesat en descobreix nous camins.

Resulta difícil parlar d'un treball com aquest quan des de la visió d'un escoltant sense la destresa instrumental i interpretativa se'ns presenta tal allau de creativitat, execució i diversitat d'estils. L'únic que puc dir és que a casa nostra tenim bandes de 10, i Moonloop són una d'elles.

Accés