Menu

Mantle Earth - Orogénesis

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: Demo 2015

“Orogenesis” podria haver estat perfectament la primera demo d’en Mike Oldfield, si aquest hagués estat sotmès a una intensa sessió d’audició nocturna d’ Iron Maiden i Mercyful Fate, i obligat el dia següent, a punta de pistola, a escriure un grapat de cançons instrumentals per enregistrar-les en un modestíssim estudi domèstic.

Desafortunadament, aquesta elucubració sobre l’origen del disc, es neutralitza  en llegir els concisos crèdits que acompanyen el Cd i que ens fan saber que “aquesta demo ha estat enregistrada per en Thanatos i en Aqueronte, durant la lenta cristal·lització del magma. Mesclat i masteritzat a l’Estudi “Osiris” d’Espanya a l’ hivern de 2015”.  Thanatos i Aqueronte, aquests son els noms de les veritables pares de la criatura, dos músics força coneguts en l’escena heavy lleidatana, en haver estat membres de “Cauldron” i en el cas d’ Aqueronte, també fundador a finals dels 80 de “Malfast”, uns veritables pioners del death metal peninsular.

Una major insistència per esbrinar detalls, ens condueix a saber que, Mantle Earth és el projecte unipersonal d’en “Aqueronte”, que s’ha fet càrrec unilateralment de tots i cadascun dels elements que formen aquesta treball: composició, arranjaments, interpretació, mescla i masterització. Havent comptat exclusivament amb els serveis d’en Thanatos per l’enregistrament de la bateria, sumant així a Mantle Earth a un llarg reguitzell de formacions musicals que han contractat els serveis d’aquest bateria, que ens els darrers anys, a banda de liderar Cauldron, ha destacat per ser un dels musics de sessió més sol·licitats del panorama black metal.

Però, és Mantle Earth una proposta black metal?, No, ni de conya. “Orogenesis” sona molt i molt fresc essencialment perquè no renuncia a res. Es cert que el rerefons sònic delata que som davant una creació d’un metalhead, i molts passatges ens remeten a pinzellades de diferents subgèneres metàl·lics, però tot i l’absència de teclats i cordes, s’assaboreix en tot el treball la petjada pròpia d’una proposta New Age (Oldfied un altre cop?).

El Cd s’inicia i es tanca amb “Horns From Afar”, en versió intro i outro. Una peça amb el so d’una tempesta de fons i un evocador udol de guitarra.

La segona peça es un veritable tour-de force anomenat “Der Begann”, i que si bé dedica els seus primers compassos a reproduir fidelment el que seria una composició del més pur gothic metal dels ’90, va evolucionant molt fluidament cap a la primera mostra d’amor a Maiden amb un desenvolupament que recorda força a “Genghis Khan”, per accelerar-se breument i caure de nou al gothic. Atenció al bon gust en els solos. En David Gilmour estaria orgullós (també en Oldfield).

La tercera es “Defrosted”, possiblement representa l’acostament més desacomplexat al black metal, amb una part inicial que inclou algun passatge que sembla una aproximació perversa (i molt mes veloç) a “Revelations” (Maiden de nou). També s’ha de dir que es en aquesta cançó quan s’aprecia per primer cop alguns errors d’execució instrumental que amb un major treball de preproducció i producció podrien ser esmenats. Aquest cops els solos son herència Quorthon.

La quarta es “The Loss Of Orpheus”, és absolutament extraordinària, el transit entre les seves múltiples parts és magistral i els seus 5:54 minuts de durada es fan curtíssims (la secció del solo de baix es absolutament deliciosa). Ara be, de nou, algunes disharmonies (segur que no fetes a propòsit) de la guitarra i una variació injustificable del tempo en un fragment de la cançó, mostren mancances nomes justificables en la espartana creació de la obra.

En conclusió i com he dit abans, tinc la convicció que “Orogenesis” és en Mike Oldfield alienat per Iron Maiden i Mercyful Fate. Les guitarres solistes acrediten fefaentment que aquests dits han fet moltes carreres pel pal emulant a Dave Murray i Adrian Smith, i les ínfules neoclàssiques de les rítmiques criden “Don’t Break The Oath” amb total descaradura. Curiosament, el contrast el presenta en Thanatos, qui, fidel a la seva visió dogmàtica del black metal, toca exactament com s’esperaria d’ ell, es a dir, com si es trobes interpretant temes de Cauldron. I tot i que en Mike m’ha jurat i perjurat que no te res a veure amb aquest treball, jo encara en tinc els meus dubtes. 100% recomanable

Accés