Menu

Wacken Open Air 2015

Wacken, Schleswig, Holstein (Alemanya)
Fotos: ICS Festival Service GmbH / ZDF Kultur

En aquest 2015 des de Simfonia Metàl·lica no hem volgut faltar al festival per excel·lència de l'escena del heavy metal mundial, Wacken. Any rere any es fa una cita ineludible amb atractius de tota mena i amb un cartell més o menys atractiu però sempre amb algun extra. Com és habitual resulta impossible cobrir totes les activitats i concerts que ofereix un esdeveniment tant massiu i amb tanta oferta, el que segueix és la visió i vivència dels que ho van patir, més que mai, i gaudir per portar-nos la seva experiència Víctor M. Lera (VL) i Francesc Pérez (FP) amb el suport d'Albert Perera. (AP)

Desprès de cinc anys d'absència de l'anomenada "Meca del Metall" l'ocasió mereixia el retorn. Només quatre noms eren necessaris per justificar una entrada: Savatage, TSO, Running Wild i Armored Saint. Com heu pogut llegir no exigeixo tant per moure'm cap a un festival, però ja que te'ls has de gastar, almenys tenir una sèrie de bandes no habituals que t'alegrin la cita. La resta del cartell, que és allò realment important en un festival, es completava amb tot un seguit de grups que sempre és un plaer veure, altres que no tinc problema en tornar a veure i una gran llista que o no venen de gust o has de passar per alt per força ja que en una cita com Wacken l'oferta és immensa com per poder estar per tot.

Ha estat una odissea, hem passat una quantitat de penúries que han fet que tant el desgast físic com mental s'hagi accentuat de forma que en algunes ocasions et portava a la desesperació. Tot va començar a l'arribada el dimecres per la tarda al tractar d'arribar a la zona habilitada per fer el check-in de premsa. Va començar a ploure, com molts de vosaltres ja sabreu, i va ser una de les primeres lluites. En cas d'haver trobat el punt ràpidament no hagués passat d'aquí el problema però no va ser fàcil. Les indicacions ens portaven a l'antic punt. No sé si algun graciós va canviar-ne alguna (en concret la darrera) però la confusió ens va causar molts problemes. La nit es va tirar a sobre, plovent, i per molt que preguntéssim a la gent que trobàvem de l'organització ens enviaven a l'antic punt, on no hi havia res. I no, no érem els únics que rodàvem buscant el maleït punt. Fins i tot vam pensar deixar-ho córrer i provar més sort al dia següent però vam seguir després de barallar-nos amb el mapa, les senyals, els encarregats del trànsit i els taxistes que no ens volien portar tot i demanar-ho de mil formes. L'inici de la història no va ser el més agradable.

Un cop trobat el check-in de premsa ens van atendre amablement tot i que les indicacions per intercanviar algunes entrades a la Wacken Office no van ser correctes, un cop allà no sabien de què anava la història i ens indiquen que al punt d'arribada de busos venia molta gent sense entrada. Al final les vam regalar a la família que amablement ens va acollir i aguantar, des d'aquí agrair-los l'esforç i la paciència.

Respecte als accessos de premsa, he de comentar dos punts importants. Primer el bus de premsa, que vam intentar agafar segons la informació rebuda, i que després dels canvis i les preguntes corresponents a un membre de l'organització no van ser capaços d'indicar-nos un es podia agafar. No, no era problema d'idioma, us ho puc assegurar. Però això no era tot, al llarg del poble estava l'entrada indicada en diferents senyals per on vam accedir tant dimecres com dijous. El divendres la persona encarregada del control de pas no ens va deixar passar i després de desenes d'explicacions vam haver de rodejar tot el poble per entrar per l'accés general de públic... que no hi ha problema però si t'indiquen en primer terme que has d'entrar per allà perquè després no? Més quan feia dos dies que l'havíem utilitzat. De camí i comentant-ho a un altra persona de l'organització la seva cara era tot un poema. És per tot això i pel cansament d'aquestes jornades en les difícils condicions meteorològiques que ens vam perdre diverses bandes el divendres.

Cadira rodes Woa 2015Parlant d'altres detalls, el preu del menjar ha pujat considerablement des de fa 5 anys. Quan vas a un festival ja saps al que t'exposes però d'aquí a passar-se... Que et cobrin 4€ per un mini-troç de pizza o 6 per una hamburguesa digna de grans cadenes del sector que l'ofereixen per 1 és, com a mínim, un atracament. El tema de la beguda sí tenia una bona notícia i és que els preus havien baixat. També la quantitat servida, però bé, almenys era raonable. A més, la presència de repartidors de cervesa per tot el festival sempre ajuda a la comoditat mentre presencies un concert.

Un altre detall important dins el recinte de concerts és el tema dels banys. Si veus que la gent fa les seves coses a la valla any rere any, tant costa posar-hi uns serveix per evitar-ho? A favor val a dir que les zones d'aigua potable eren varies i funcionant a la perfecció.

Sobre altres aspectes dir que la zona de premsa és excel·lent. S'hi pot treballar molt còmodament, a més de gaudir d'una nova zona de descans. Al contrari que a la zona de concerts on havien desaparegut algunes zones de descans de prèvies edicions, els diluvis caiguts tampoc no ho feien molt viable.

Els accessos han de ser millorats si o si. Era impossible caminar-hi, a més de trobar-te grans bassals de fans per on havies d'entrar. Si la gent amb botes de goma i plenes facultats físiques estaven farts del tema, imagineu els discapacitats o amb problemes físics... quina penitència!!

Encara no he profunditzat sobre la meteorologia. A veure, està clar que contra això no pots lluitar, però si prendre mesures que milloren una mica la situació. Ni als accessos, ni al recinte de concerts vaig veure els recursos que havia vist en anteriors edicions. Gran punt negatiu per la organització que suposo tindrà alguna explicació (jo només comento el que vaig veure). Al seu favor he de dir que van aconseguir treure el festival endavant amb una gran quantitat i qualitat de concerts que servien com a punt positiu del karma, després d'hores patint.

Sobre el wackinger i demés elements del "circ" no en puc dir res, encara que soni "pureta", vaig a un festival de heavy metla per veure concerts de heavy metal. M'alegro que hi hagi gent que disfruti d'aquestes activitats, però no són per mí. Y siguem sincers, que a les 10 de la nit en ple éxtasi metàl·lic et posin un combat enlloc d'un concert permeteu-me, però, talla el rotllo si se'm permet l'expressió. Ho vaig esquivar i hem vaig centrar en el meu estimal heavy metal.

A favor de la organització, un any més i a pesar del succeït enguany, moltes coses. Per exemple, el festival no té la necessitat de grans noms. No necessito altres festivals que tenen els grans noms a base de talonari. Vull coses especials, i en aquest sentit, Wacken ha guanyat per golejada aquest any amb la màgica, meravellosa i magnífica actuació de Savatage i la Trans-Siberian Orchestra (TSO). Això amb la reunió de Running Wild fan que per mi el festival guanyi la partida a la resta de grans cites europees. (VL)

 

DIMECRES 29 DE JULIOL

Amb tota l'aventura d'aquest plujós dimecres poc vam poder veure dels suecs Europe, només els cinc darrers temes. El concert va tenir lloc a una de les dues carpes que tenien escenari, els anomenats WET Stage i Headbangers Stage. En aquest darrer van actuar Joey Tempest i companyia. Malgrat tot encara vam poder escoltar Nothin' to ya, Let the good times rock, Rock the night, Days of Rock'n'roll i per finalitzar la ja habitual The Final Countdown amb un so en tot moment bastant bo. Suposo que molts podem estar d'acord en què per una banda de l'entitat i trajectòria dels suecs tocar en un espai tant reduït en el que es pot considerar la prèvia del festival fora dels escenaris principals estava fora de lloc. Resulta increïble que Europe quedin relegats a una carpa en la prèvia i Sabaton tinguin posició de caps de cartell. Alguna cosa no quadra. (FP)

 

DIJOUS 30 DE JULIOL

Tot just començar el festival i un dels primer atractius. No era el típic show d'UDO, en aquest cas es presentava amb la BUNDESWEHR MUSIKKORPS o per dir-ho planerament l'orquestra de l'exèrcit alemany, tots ben uniformats amb el típic vestit militar i per no desentonar també el mateix UDO. Tot va començar amb Star Wars i Das Boot però només interpretat per l'orquestra i és en aquest punt que apareix UDO amb un inici brutal de Animal House seguit de Future Land i Independence Day. La cosa prometia i el so era espectacular. Heart of Gold i Man and Machine van ser les següents i a partir d'aquí el show es va fer pesat i avorrit amb peces com Faceless World, Book of Faith, Cut me Out, Stillness of Time o Trainride in Russia, tema que no pintava res aquesta mena de polka en un concert de heavy metal, i per finalitzar aquest despropòsit de temes King of Mean. En cap moment van sonar malament o la banda no va fer el que devia, senzillament la tria del set-list va ser desafortunada. La part final la van salvar amb dos temes d'Accept, els habituals Metal Heart i Princess of the Dawn. (FP)

Els berlinesos In Extremo apareixien al Black Stage per oferir un concert d'hora i vint minuts, que avui dia ve a ser per moltes bandes un concert complert. Portaven el seu montatge habitual pel que la part visual estava ben cuidada. També la musical, ja que a més de ser una banda divertida In Extremo des de fa anys és una banda molt professional damunt l'escenari. Frei Zu Sein va ser el tema escollit per donar inici a la descàrrega, demostrant un cop més que quan surten a un escenari ho fan per montar una festa. El públic ho sap i un cop més es va volcar en ells. Pot ser una banda "molt per alemanys" però pel públic de fora sempre és un plaer poder veure'ls. Altres temes que van anar caient van ser Vollmond, Lian, Ai Vis lo Lop o el que s'ha convertit en un dels seus himnes, Nur Ihr Allein. Un cop més, In Extremo van deixar bon regust en els presents, a més de realitzar un bon concert al que ja ens tenen acostumats. (VL)

Al dijous ens esperava la que ha estat, sens dubte, la reunió més esperada des de fa més d'una década. Savatage es reunien per un concert especial, recolzats per la Trans-Siberian Orchestra (TSO), de la qual formen part, i oferir un concert únic. En l'edició del 2014 es va anunciar amb tot tipus de conjetures. Al primer esborrany que es va conèixer de l'ordre d'actuació ambdós noms coincidien en el mateix slot als dos escenaris principals essent el públic assistent el que es preguntés com ho farien si mai funcionen alhora. S'hi havia de ser per comprovar-ho més enllà que fos una nit especial pels "Sava-fans". Amb més de dos hores per davant la banda de Jon Oliva es va presentar al Black Stage. La formació era l'esperada: Jeff Plate a la bateria, Johnny Lee Middleton al baix, Chris Caffery i Al Pitrelli a les guitarres i Jon Oliva a les veus i teclat. També s'esperava a Zack Stevens que va aparèixer més endavant. Per últim, un altre teclista amagat sense poder apreciar qui era clarament, diria que Vitalij Kuprij, teclista de la Trans-Siberian Orchestra.

El concert va començar amb temes de Savatage mentre l'escenari True Metal continuava sense activitat. Gutter ballet per obrir, 24 Hours ago, Edge of thorns, Jesus Saves, The Storm, Dead Winter Dead y Hall of the mountain King van ser els temes interpretats en aquesta primera part del concert. Dir que el so va ser épic, l'execució perfecta per part del grup al que se'l veia molt tranquil després de tants anys sense tocar sota aquest nom. El dubte era veure l'estat vocal de Jon Oliva que, per sorpresa de tot, era molt millor que en anteriors ocasions. Es notava que havia preparat bé la cita.

Amb el final de Hall of the Mountain King la banda desapareix de l'escenari quedant tot a les fosques i al moment il·luminant-se el True Metal. I allí apareix la TSO fent el seu debut a Wacken. Pels menys assabentats dir que la TSO té dos formacions degut al seu èxit, pel que gira una per la costa est dels EEUU i l'altra per la costa oest. Ambdós formacions van aparèixer en la seva totalitat a Wacken pel que els canvis de músics era continu mentre només funcionava el True Metal Stage. Madness of men, Another way you can die, Night Conceives, Toccata-Carpimus Noctem, la versió de Savatage The Hourglass (ja amb Zack Stevens a escena, interpretant-la amb Andrew Roxx), Beethoven, Prometheus i A Last Illusion van ser les escollides per la TSO per fer la seva part en solitari a Wacken. Destacar que entre els seus membres més afins al heavy metal es trobava Jeff Scott Soto i Russell Allen. L'alternança dels músics en escena mentre la TSO feia el seu repertori en solitari era continua: John O’Really i Jeff Plate a la batería, David Z i Johnny Lee Middleton al baix, Angus Clark i Chris Caffery a les guitarres i Mee Eun Kim i Derek Wieland als teclats. Per suposat no van faltar els cors i la presència de la secció de corda.

Savatage-TSO

Després de les dos parts de 45 minuts cadascuna aproximadament el millor estava per arribar. Era complicat superar el vist fins al moment però només ells són capaços de fer-ho millor, quelcom pel record, deixar escrit amb foc en la memòria dels assistents el millor record musical que podran presenciar en la seva vida, i per suposat, emocionar a més d'un davant la incredulitat de veure el que allí es va presenciar. La TSO continuava al True Metal mentre els membres de Savatage apareixien al Black Stage sense Al Pitrelli (seguia amb la TSO) però amb Angus Clark de substitut. Per completar la formació, coristes de la TSO es van plantar també al Black Stage. Començava a sonar The Mountain amb les dos bandes damunt dels escenaris executant-la a la vegada. No podíem creure el que vèiem. Si ser un bon músic ja és complicat, intentar amb èxit aquest experiment ha de ser molt difícil. I no amb èxit, l'execució va ser meravellosa, màgica, inimaginable per qualsevol dels presents. Quelcom únic.

A partir d'aquell moment, ambdós escenaris van continuar actuant de la mateixa manera, amb una posada en escena espectacular, i deixant de pedra al respectable davant de tal perfecció absoluta. Carmina Burana va continuar el concert, al que seguirien Turns to me (Savatage), Another Way (Savatage), Mozart and Memories (TSO), Morphine Child (Savatage) i King Rurick (TSO). No hi havia paraules per descriure el que allí estàvem presenciant. Pura màgia. Una emocionant Believe que va posar els pels de punta i va fer saltar més d'una llàgrima, Chance (Savatage), Christmas Eve (Sarajevo 12/24) i Requiem (TSO) van encaminar el concert cap al seu final. El personal bocabadat, estupefacte i amb la sensació de si realment havien viscut aquella joia o només havia estat un somni. Dos bandes, dos escenaris diferents, una única cançó. Únic i irrepetible. Hem sento privilegiat per haver format part d'un moment tant màgic com el viscut aquest dijous per la nit a Wacken. Simplement, gràcies per permetren's haver viscut una cosa així. La meva més sincera enhorabona a la organització, a Savatage i la TSO per haver fet possible un concert que mai es borrarà de les retines dels allí presents. (VL)

DIVENDRES 31 DE JULIOL

L'arribada al festival aquest divendres tampoc va ser fàcil i quan vam aconseguir accedir al recinte encara es podia escoltar els Ensiferum. Falconer va ser la primera actuació que vam presenciar al Party Stage oferint el seu darrer concert a Alemanya de la seva història. Veurem si en un futur es mengen les seves paraules com els ha passat a tants altres. Més enllà de dades introductòries, la banda es va plantar al Party Stage amb la intenció de fer un gran concert tot i que la seva fredor en escena deixava una sensació estranya per moments. A pesar de tenir vuit discos d'estudi gran part del repertori del disc es va basar en el primer. A quest for the Crown, Upon the grave of Guilt, Royal Galley o Mindtraveller van fer que el públic s'animés i respongués al seu comiat dels escenaris alemanys. També la banda va voler deixar pel record tres temes pertanyents al seu darrer disc d'estudi publicat l'any passat, Age of Runes, Halls and chambers i Locust Swarm van ser les escollides. En resum, un comiat per tot l'alt dels suecs que sense ser el seu major fan, sí sento certa pena per la seva decisió d'abandonar els escenaris, que espero en algun moment en el futur es vegi trencat per una tornada encara que sigui de forma puntual. (VL)

Els hardrockers suecs The Poodles van fer el seu debut a Wacken incorporant-se a darrera hora per la caiguda de Butcher Babies. Si una cosa tenen els concert d'aquests suecs és que són divertits, més enllà dels gustos musicals de cadascú. Sorprenentment la banda va congregar nombrós públic al Wet Stage per la meva sorpresa. Al venir de l'altra punta de festival és possible que hem perdés el seu inici ja que el primer tema que vaig escoltar va ser Metal will Stand Tall, el títol del primer disc. El punt àlgid el van aconseguir amb Sweet Trade, tot i que els temes posteriors a aquesta publicació també funcionen en directe. Sabent de l'oportunitat que és tocar a Wacken i un nou disc des del passat març, el seu concert va consistir en transmetre al públic la festa en la que tracten de convertir tots els seus temes. Like no tomorrow, Seven seas o la gran Night of Passion amb la que van tancar un concert amb molt bon regust. Van estar a l'alçada aprofitant un marc com Wacken, esperem que sigui un punt d'inflexió i despeguin perquè crec que s'ho mereixen. (VL)

Truckfighters es presentaven a l'escenari bessó de la carpa. Debutaven al festival quan compleixen el desè aniversari del primer disc Gravity X. Tenien una oportunitat d'or per donar-se a conèixer al gran públic encara que molts ja en coneguin la seva existència. Amb un so un tant excessiu de baix, la banda es va presentar al Headbangers Stage per deixar clar que aspiren a escriure grans pàgines en la història del rock. La seva actitud va embadalir el personal i és que el seu guitarrista Dango no para de moure's, córrer i saltar. Del set-list destacar peces com Mastodont, Warhead o Desert Cruiser tancant un gran concert amb el que van guanyar nous seguidors. (VL)

Lluny queda ja l'impacte de la seva reunió en tots els amants dels sons extrems però At the Gates segueixen sent un referent, i com a tal arrosseguen bon nombre de fidels al Black Stage. Arguments no els en falten, el darrer At War with Reality no ha decebut i la reacció amb la intro en castellà d'aquest darrer disc de El Altar del Dios Desconocido ja desperta les primeres reaccions. Tomas Lindberg concentra la majoria de les mirades i és qui més motivació mostra, la resta de banda amb Adrian Erlandsson a la bateria, Anders Björler a la guitarra així com Martin Larsson i Jonas Björler al baix es mostren més distants però efectius en tot moment. Death and the Labyrinth dóna el tret de sortida a la que segueix el primer clàssic amb Slaughter of the Soul. Certament les bandes d'aquest estil desmereixen una mica i perden part de l'energia i atractiu en un festival tant mastodòntic com Wacken però peces com Terminal Spirit Disease, Heroes and Tombs, Suicide Nation, Nausea o la final esperada Blinded by Fear poden amb tot. Un valor segur. (AP)

A la mateixa hora que At The Gates els finesos Stratovarius feien aparició al Party Stage. En els darrers temps els seus concerts desperten tot tipus d'opinions. En el meu cas, no sé si els Déus del metall m'estimen molt però sempre que he tingut l'oportunitat de veure'ls en un escenari els seus concerts han estat com a mínim correctes. Al Wacken 2015 els Déus m'han continuat premiant amb un concert bastant bo durant, almenys, la segona meitat (la primer coincidia amb Truckfighters i no la vaig poder veure). Vaig arribar al Party quan estava sonant un dels seus clàssics, Paradise, del gran Visions. El so era correcte i la banda demostrava la raó de mantenir-se en l'escena. A continuació van presentar un nou tema anomenat Shine in the Dark, pertanyent al nou disc que s'editarà al setembre. El tema manté el so del grup pel que no va desentonar. Un altre clàssic com Speed of Light, el gran Unbreakable del fantàstic Nemesis i un Hunting High and Low amb la corresponent bona resposta del públic que va tancar una bona tarda dels finesos. (VL)

El segon dia de festival semblava el dia de debuts de bandes al mateix. Encara que sembli impossible Queensryche mai havien actuat a Wacken. Sorprenent com a mínim. Tot just dos setmanes després de la meva última cita amb els de Seattle, també a terres alemanyes, podia gaudir d'una de les meves bandes preferides. Per sort, Eddie Jackson estava de nou a l'escenari després de l'absència a Balingen. Ja és conegut que des de fa tres anys Geoff Tate no és al grup, pel que tots els ulls es centraven en Todd La Torre. Crec que ningú va sortir decebut. El poder de la veu de La Torre, a més de la presència en escena, fan oblidar al bo de Tate. Van començar amb Anarchy X, i més d'un va sospirar amb la interpretació de Operation Mindcrime al complert, però no va ser així. Ràpidament van passar a Nightrider del seu primer EP. Del seu disc de referència van sonar Breaking the silence, Eyes of a stranger i la grandiosa The Needle Lies. Aquesta gira dels americans m'ha agradat especialment pel seu repertori basat en gran part de l'oblidat The Warning, del que van sonar En Force, NM 156, Warning i un dels seus clàssics Take hold of the flame finalitzant després de Queen of the Reich en el que per mi va ser un dels millors concerts de Wacken 2015. (VL)

Encara amb el regust de Queensryche, com si d'un gran vi fos, de nou al Party Jeff Waters i els seus Annihilator. Al setembre tindrem nou disc del grup, Suicide Society, i per l'ocasió se'ns van plantar a l'escenari un grapat de "desconeguts" (excepte el bateria Mike Harshaw) que van complir sobradament amb el nom del grup. Com a particularitat dir que Waters es va encarregar de les veus. Era el primer cop que els veia en aquesta situació i hem va sorprendre gratament. Sí, sempre fa King of the Kill, però un concert complert es fa una mica estrany. A més, perd molta mobilitat i entrega al fer-se càrrec de les veus. Tot i així, gran show del grup amb un so excel·lent des de la meva posició. No way out, W.T.Y.D, City of ice, Phantasmagoria, Alison Hell y Human Insecticide van ser alguns dels temes del repertori, completat amb dos temes nous. Menció especial Set the World on Fire amb Mike Mangini a la bateria aprofitant que Dream Theater també era al festival aquella mateixa tarda. Novedosa i sorprenent la descàrrega subjectivament, gran concert objectivament. (VL)

Dream Theater sempre desperten expectació, sigui fans, curiosos o músics de tots nivells. Els americans sempre han sigut una referència i continuen mantenint aquest status. Aquest estiu porten a terme una gira per festivals celebrant els 30 anys com a grup i certament dubto que aquest format de concert tant breu s'adapti al grup i especialment a les seves llargues composicions. Mike Mangini és un excel·lent músic i la banda no ha perdut gens en aquest sentit però l'ombra de Portnoy és allargada i la seva personalitat i carisma en escena encara rodegen la banda. El mateix amb la resta de grup, sonen perfectes, impecables però un set-list poc adient per un festival i una actitud una mica freda van desmerèixer el concert a Wacken. Això no treu que peces com Metropolis Pt. 1: The Miracle and the Sleeper, Burning My Soul, The Spirit Carries On o As I Am sonin a glòria però en pocs moments van aixecar les passions que hom podria suposar en un grup d'aquesta categoria. Behind the veil no va resultar per això la millor opció per tancar. Millors en les seves pròpies gires. (AP)

De nou toca desplaçar-se a l'altra punta de festival on es situaven els dos escenaris bessons WET i Headbangers on continuaven els sons durs. El torn era per Death Angel, que estan disfrutant d'una gloriosa segona joventut. Segon cop que veia els californians en les dos darreres setmanes... i quina forma de fer-ho!! Si t'agrada el thrash és impossible deixar de moure el cap durant les seves actuacions, i si no t'agrada, no et quedes indiferent i penses, quina execució i professionalitat!!! Desprès d'onze anys d'absència del festival la banda va voler deixar clar que hauria de fer-ho cada any i actuar als escenaris grans perquè n'estant a l'alçada, no només per història, de molts dels grans noms que hi trobem, a més d'un estat de forma envejable que ja els agradaria a molts dinosaures del metall. Seemingly Endless Time del gloriós Act III va donar el tret de sortida seguint amb joies com Son of the Morning del darrer The Dreams Calls for Blood. La banda demostra que gaudeix en escena sent el seu líder Mark Osegueda (que canta tot el que vulguis i més, fins i tot l'he vist fent el Heaven and Hell i hem va deixar sense paraules), l'entrega de Ted Aguilar i Rob Cabestany a les guitarres més una base rítmica atronadora formada per Damien Sisson al baix i Will Carroll a la bateria, un conjunt que senzillament hem deixa sense paraules. Buried Alive, tema homónim del seu darrer disc, l'inici The Ultra Violence i Mistress of Pain van posar el fi a una gran actuació. Per molts anys!!! (VL)

Un dels moment més esperats i una de les raons per tornar a Wacken sis anys després per mi, Armored Saint, estaven a punt d'aparèixer al Headbangers Stage. Van començar amb Win Hands Down, tema que dóna títol al seu darrer disc, el primer clàssic ja va ser March of the Saint tot seguit i sense donar treva Raising Fear, An Exercise in Debauchery i Last Train Home. També van donar cabuda a discos com Symbol of Salvation i La Raza amb peces com el citat Last Train Home i Left Hook From Right Field per acabar com no podia ser menys amb Reign of Fire i Can You Deliver. La veritat que amb 45 minuts poca cosa pots fer però tot i això la banda va sonar potent i compactada. El sr John Bush va estar perfecte amb un gran estat vocal, espero que el proper cop tinguin l'oportunitat de fer un show complert amb la durada que es mereixen. (FP)

Si altres bandes generen opinions dispars, In Flames s'emporten el premi gros en aquest aspecte. Valorar un concert dels de Gotenburg sense pensar en el repertori que desitges i no fan és complicat. Els suecs es presentaven com un dels plats forts del divendres, i la quantitat de públic que van congregar els respalda. Sens dubte és una banda que ha arribat molt alt i el públic els respon. Només amb l'arrencada amb Only fot the Week es va poder veure. Bullet ride, Deliver us, Cloud conected o Drifter van anar caient fent que el personal gaudís d'allò més. El grup va comptar amb un so potentíssim, que, amb un joc de llums molt treballat feia que et fixessis en el concert a pesar de no estar escoltant els temes que et demana el cos.The mirror’s truth, Take this life i My Secret shadow van tancar una actuació dels suecs que, com no podia ser d'altra manera, va deixar opinions de tot tipus. (VL)

A part de Savatage, un dels moments més esperats per molts dels assistens en aquest Wacken 2015 va ser Running Wild. Sis anys han passat des del darrer concert dels pirates del metall al festival alemany. Ja que era l'únic concert que farien el 2015 en teoria havia de ser quelcom especial. Sonant com a intro de fons Chamber of Lies Rock'n'Rolf i els seus van donar inici al show amb Under Jolly Roger que per alguns ja va l'inici de la sospita ja que potser hagués estat més habitual fer-ho amb Port Royal. La sorpresa no va acabar aquí ja que la següent va ser Jenning's Revenge del Pile of Skulls tot i que Genghis Khan tornant als temps del Gates to Purgatory va tornar a fer somriure el personal. Locomotive va ser la primera peça on tant les guitarres com la veu començaven a sonar com haurien des de l'inici, per cert, primer cop que interpretaven aquest tema en directe i no seria l'únic. Certament el personal va quedar una mica apagat amb aquest tema que va aconseguir aixecar-se amb Riding the Storm i Into the West, tema nou interpretat en primícia mundial. Raw Ride va passar sense pena ni glòria per enllaçar amb un més que prescindible solo de bateria quan tens només hora i mitja per tocar en un lloc tan imponent com Wacken. La sorpresa de la nit va ser White Masque del Blazon Stone, se'm feia difícil de creure estar escoltant aquest tema, seguit de Riding on the Tide (un altre debut en directe), Diamonds of the Black Chest, Soldiers of Fortune (debut en directe) i la reconeguda Bad to the Bone. Els bisos van ser un nou debut en directe com Bloody Island i Little Bighorn. Cal preguntar-se sobre si era el set-list més adient sense incorporar cap tema del seu disc més estimat, Port Royal. A favor de la banda dir que la vaig veure amb actitud i ganes de tocar i al meu parer és la millor aparició que han fet a Wacken tot i el disgust que molts es van emportar amb els temes escollits però llavors és quan s'acostuma a dir que sempre toquen el mateix, ens aclarim? Això sí, no tocar ni un sol tema de Port Royal... (FP)

DISSABTE 1 D'AGOST

Nova odissea per accedir al recinte de concerts i perdre'ns així Khold o Kataklysm però finalment sí que vam arribar a Powerwolf. Molta gent amb ganes de veure els alemanys vista la resposta del personal cosa que m'alegra especialment després de veure'ls néixer, fer un ridícul espantós el primer cop que els vaig veure i ara després de sis discos d'estudi estant creixent com a banda i com a nom de cara al públic. Sanctified with Dynamite serveix per arrencar. Amb la vestiventa i maquillatges habituals és un dels detalls que cal tenir en compte i que cuida el grup. Clarament el cantant Attila Dorn és el líder però sempre és d'agrair veure al seu teclista Falk Maria Schegel deixant les tecles enrera i animar els presents. Coleus Sanctus del meravellós Preachers of the Night continuava el concert que no perdia intensitat mentre queien temes com Army of the Night, Amen & Attack o Armata Strigoi del recent Blessed and Possessed. Aquí arriba un dels moments estelars amb Resurrection by Erection, sens dubte, tema clarament corejat. We Drink Your Blood, In the name of God i Lupus Dei posaven fi a un gran concert que va agradar i on el grup va estar a l'alçada del True Metal Stage. (VL)

Dos quarts de tres de la tarda no és un bon horari per segons quines bandes en un festival. Aquest és el cas d'Amorphis que a plena llum del dia podrien perdre algun dels seus punts forts però res més lluny de la realitat. Els finesos es troven immersos en la gira de celebració del 20è aniversari de Tales from the Thousand Lakes, el seu segon disc de temàtica conceptual basat en un relat èpic del seu país, Kalevala. Va ser el primer pas des d'un death metal més primitiu a camins més progressius. És reconegut com la seva obra mestra i es notava les ganes d'escoltar-lo sencer en directe. Des del primer moment Tomi Joutsen i el seu peculiar micro va donar-ho tot així com la resta de banda interpretant les nou peces de la seva citada obra. Les mostres de satisfacció un cop interpretat eren evidents i quedava la sorpresa sobre la resta de set-list que es va començar a desvetllar amb la versió de Abhorrence Vulgar Necrolatry a les que van seguir Better Unborn, Against Widows, My Kantele i Folk of the North. Mai una música tant fosca havia brillant tant. (AP)

Danko Jones va ser massa. Des del primer moment amb The Rules demostrant el que és un concert de rock'n'roll. Play the Blues, Sugar Chocolate i The Twisting knife van ser un no parar sonant perfectes així com Forget my Name, Do you wanna Rock, Had Enough o First Date, és que no donava treva!!. Ni t'atrevies ni anar a buscar beure ja que anaven caient Active Volcanoes, Watch you Slide, Full of Regret o Code of the Road. Mira que no era pas el primer cop que el veia però es va sortir. També van caure Legs, Invisible, Sugar High, Cadillac i Lovercall. Va tenir un emotiu record pels que van perdre la vida pel rock com Phil Lynnot o Dio per citar només un parell incitant tothom a veure després Judas Priest. Les finals Gonna be Fight Tonight i Bring on the Mountain van sonar a glòria pel que va ser una lliçó de rock i actitud. (FP)

Pels que no residim a Alemanya tenir l'oportunitat de veure Rock Meets Classic a Wacken és un regal. Segurament els allà presents que debutaven amb aquest show es van quedar amb ganes de més com jo mateix. I és que l'hora i quart de la que disposaven se'ls va fer molt curta. Val que és fàcil de veure pel públic alemany, i que segurament voldran un altra banda a l'escenari, però sentint-ho molt per ells, crec que encaixaven perfectament i a la resposta de públic hem remeto. Després d'un inici amb un medley orquestral va aparèixer un rejovenit i irreconeixible Marc Storace per interpretar Thunderstruck. Junt al vocalista de Krokus, i més enllà de l'orquestra, a l'escenari trobem Mat Sinner, Alex Beyrodt u Oliver Hartmann, músics amb trajectòria i qualitat contrastada. A partir d'aquest moment va aparèixer Jennifer Haben, vocalista de Beyond the Black. Possiblement va ser el moment més tranquil que va tenir el públic ja que molts desconeixien la banda. Això va canviar amb l'aparició de Joe Lynn Turner i la interpretació de I Surrender, Stargazer i Spotlight Kid. Sens dubte, els temes de Rainbow segueixen funcionant en directe.

Però el millor estava per arribar. Primer l'aparició de l'estimat i alhora odiat Michael Kiske. A Little Time, Kids of the Century i I Want Out, tots de Helloween, van ser els escollits pel fill pródig per cantar amb l'orquestra. Tot un luxe pels presents. Després d'un moment de relax mentre sonava la banda sonora de Pirates del Carib va arribar el que per mí és la persona que millor sap estar en un escenari, capaç de despertar els morts, fer saltar els avorrits, i que a aquest pas, qualsevol dia converteix l'aigua en vi en escena. Parlo de Dee Sneider. Amb una samarreta amb el missatge Stop Taking Selfies, va sortir a fer el que millor sap fer. You can't Stop rock'n'roll, We're not gonna take it, The Price i I wanna Rock va posar Wacken potes amunt deixant una sensació de... que no aparegui ningú més que queda en ridícul!!. El final amb Higway to Hell va ser un colofó que des d'aquí recomano a tothom que tingui oportunitat de veure'ls. (VG)

Bloodbath es presentaven al True Metal defensant Grand Morbid Funeral, disc que particularment m'ha agradat força. Entenc que als més puritans de la banda la presència de Nick Holmes pot no acabar d'agradar, però després del disc publicat i el concert a Wacken he de dir que a mí si m'ha convençut la decisió. Amb el maquillatge adient per l'ocasió, la banda es va presentar a escena fent el que millor sap, tocar i aixafar-ho tot. Tothom es va quedar petrificat, i a mí amb ganes que toquessin hora i mitja més. Let the Stillborn va servir per començar. Metal Abortion va ser la següent i va haver ocasió de temes de tots els discos. Breeding death, Anne, Cancer of the Soul van atronar als assistents que se'ls veia disfrutar. Unite in Pain, Like fire, Mock the cross i Cry my name portaven el show al final però quedava una sorpresa, la presència de Dan Swano pel darrer Eaten. Gran final i espero repetir aviat. (VL)

Continuem amb bandes sueques. En aquest cas el torn era per Sabaton que disposaven d'hora i mitja per endavant. Molts no s'expliquen com el grup ha arribat a aquest nivell. La resposta és a base de treball i esforç. Fa 10 anys s'arrossegaven pels escenaris de la península amb 50 persones a cada concert. Avui poden presumir de tocar com a caps de cartell a Wacken com a recompensa. Sortien a escena amb el muntatge similar al del Bang Your Head dos setmanes enrere, motius militars i un tanc sota la bateria. Com ve sent habitual obren amb Ghost Division i ho van posar tot damunt davall, semblava que el personal els esperava. To hell and back, Carolux Rex, No bullets fly i Resist and bite van seguir en un show que no va perdre intensitat. Joakim Broden segueix dominant al públic i tot i no se un gran vocalista compleix en escena. La resta de banda sona compacta i els pregravats ja no són novetat. The Art of war, Swedish pagans i Screaming Eagles ens portaven al final. Els bisos van ser per Night Witches, el seu gran clàssic Primo Victoria amb la corresponent bogeria i la poderosa Metal Crue amb la que solen acomiadar. No van acusar el tocar en una posició tant privilegiada tot i ser un concert emès en directe per la tv alemanya per satèl·lit podent-se veure a tot Europa. (VG)

Sóc del parer una de les bandes més grans de la història del heavy metal com és Judas Priest fa anys que s'hauria d'haver plantejat la seva existència però sembla més important el compte bancari dels membres que el nivell escènic que presenten. Desprès de la gira de reunió del 2004 els vaig veure per primer cop amb Halford el 2005. Tot i no ser un concert de somni Rob va defensar els temes amb classe. No, no sóc dels que demano que canti bé Painkiller, els límits de l'ésser humà estan pel que estan. No hi vaig tornar fins el 2008 i, literal, me'n vaig anar. La baixada de nivell de Halford i aquella cosa anomenada Nostradamus van fer que poses el punt final. Llavors el ridícul de l'anunci de la darrera gira més la sortida de l'ànima del grup KK Downing van fer la resta. He escoltat Redeemer of Souls i me'n guardo el parer. Amb aquests precedents i sense que bandes d'aquest status hem facin gràcia a festivals intentaré ser just amb el vist a Wacken.

Vaig arribar al True Metal quan sonava Metal Gods. Sonaven contundents, compactes i amb poder, cosa que hem va alegrar. Llàstima de la rèmora d'en Rob. Devil’s child, Victim of Changes, Turbo Lover o Redeemer of Souls van ser ben rebuts mentre que a mi hem sagnaven les orelles. I és que l'elevat nombre de veus pregravades més el penós estat de Rob Halford en les parts que sí interpretava destrossen tota la màgia que la resta de banda crea amb els instruments. Crida poderosament l'atenció la distribució dels membres a escena: Glenn Tipton pràcticament no va trepitjar la primera línia mentre que Richie Faulkner assumeix tot el protagonisme. Sent sincers, tot i no ser-hi KK Downing, he de dir que Richie fa una feina superba amb la guitarra executant perfectament els temes. Beyond the realms of death, una inesperada i poderosa Jawbreaker, Breaking the law i Hell bent for leather porten al grup a la seva primera desaparició d'escena. Sonava The Hellion i seguia Electric Eye. You’ve got another thing comin’ condueix a una segona aturada perquè tornin amb la traca final, Painkiller i Living After Mignight. Així s'arriva al final del concert on musicalment van complir sobradament  i vocalment va ser lamentable. Una llàstima, i personalment, una pena estar presenciant com una banda d'aquesta història s'arrossega per l'escenari. Reconec el valor de sortir i tractar de donar-ho tot amb l'edat que tenen però el que sí veig i escolta no està a un mínim nivell. No puc dir que fos bo, ho sento. (VL)

Afrontar les tres darreres hores de Wacken sempre és complicat. El personal està cansat després de més de tres dies especialment en aquesta edició on la climatologia ho ha posat més que difícil. El consol per Cradle of Filth és que l'horari és prou idoni pel seu estil i la presència de bandes extremes als escenaris principals tampoc és que hagi estat molt nombrosa en aquesta edició. Feia temps que els havia perdut la pista en directe, des dels temps de Paul Allender amb Thornography on vaig presenciar un excel·lent directe a Barcelona. Poc muntatge pel que es podria esperar de la banda de Dani Filth, tant sols alguns detalls propers a cada músic com el mateix peu de micro de Filth i dos crucifixos a banda i banda amb un "ésser" maligne cadascun. El gran joc de llums del Black Stage feia la resta. Cthulhu Dawn i A Dream of Wolves in the Snow van obrir un concert impecable i sobri on els acompanyants actuals del líder indiscutible del grup Dani Filth, a saber, Martin 'Marthus' Skaroupka bateria, teclats i orquestració, Daniel Firth baix, Lindsay Schoolcraft teclats i veus, Richard Shaw guitarra i Marek 'Ashok' Šmerda guitarra es mostren com una banda de qualitat i ben conjuntada executant impecablement els temes. Conscient del cansament i l'horari Filth es va mostrar especialment comunicatiu i dirigint-se al públic pràcticament entre cada tema on no hi van faltar esperats com Funeral in Carpathia, Nymphetamine o la final From the Cradle to Enslave passant per Born in a Burial Gown, Cruelty Brought Thee Orchids, Her Ghost in the FogRight Wing of the Garden Triptych. No hem perdut a Cradle of Filth tot i que les opinions del seu darrer Hammer of the Witches són ben diverses... (AP)

CONCLUSIONS

Després de cinc anys des del darrer cop que vaig assistir i quan en aquella edició de 2010 el festival feia per recuperar el color al que ens tenia acostumats, resulta evident trobar-hi canvis de tota mena però l'essència continua intacta.

Parlant estrictament de la vessant musical s'han satisfet totes les meves expectatives. Anava a veure la reunió de Savatage, la TSO, Running Wild i Armored Saint sense desmerèixer tot allò a que donés abast de la resta de cartell. Hem presenciat grans concerts la majoria amb gran so i altres amb un muntatge espectacular.

A nivell d'organització la confusió ha estat la tònica en molts aspectes, en altres quasi perfecte. Siguem sincers, podria haver estat millor, cert, però en aquelles condicions meteorològiques altres festivals europeus s'han suspès, mentre Wacken mai ho ha fet finalitzat de manera exitosa. No es pot lluitar contra el temps però es poden prendre mesures any rere any. No conec les lleis alemanyes per poder saber si els accessos poden ser asfaltats però seria d'agrair. I no parlo per mí, la imatge de gent discapacitada i lesionada passant autèntiques penúries per moure's pel fang no era agradable. Ja era difícil per les persones en plenes facultats.

Els millors festivals són els fets per gent del metall i per la gent del metall. Wacken és un d'aquests, tot i que alguns del col·laboradors i personal semblava no arribar a entendre les circumstàncies. A veure, si portes un passi de premsa i intentes accedir a la zona de premsa des d'un dels seus accessos, per què no m'ho permets? A 50 metres un company teu ho ha fet. No es tracta de cap tracte especial no el necessitem, si tinc permís per accedir, on és el problema? Al costat oposat he de dir que la zona de premsa, que era el primer cop que la visitava, m'ha semblat espectacular. No, no hi ha beguda ni menjar gratis, ni apareixen totes les estrelles del festival, però la comoditat per treballar i escriure les notes necessàries entre concert i concert és absoluta.

Poc puc dir de l'acampada ja que vaig tenir la sort d'estar acollit en una casa. No obstant, vaig haver d'accedir al recinte de concerts a través del camping en dues ocasions per les venades dels controladors d'accés . La organització no pot lluitar contra el temps, cert, però he vist desenes de tendes rodejades d'aigua.

De cara al futur, més en concret el proper 2016, s'han donat a conèixer ja alguns noms importants però encara res que faci que emprenguis l'aventura de viatjar al nom d'Alemanya. Cal confiar en ells, tot i que veient els anys precedents, és possible que tirin de grans noms clàssics que no aportin la suficient motivació. Encara falta un any, però no és el mateix Blind Guardian que Savatage. Crec que seria encertat que en properes edicions tornés el model de concerts més curts, però major nombre de bandes. Entenc que hi hagi gent que tracti de disfrutar-ho el màxim possible en aquests concerts de festivals però els que ens movem i acudim a tots els concerts possibles a la nostra ciutat ja tenim oportunitat de veure els shows complerts.

Un altre detall important és la situació que té ara mateix la carpa, el que abans era només el WET Stage i ara té un escenari bessó. La comoditat és espectacular però està molt allunyada del recinte de concerts. On era en el passat era el lloc adient des del meu punt de vista, i si es manté on està, ha de millorar els accessos.

Sense més, agrair a Simfonia Metàl·lica l'oportunitat per cobrir Wacken. Tot i haver fet ràdio en el passat i tenir varies publicacions professionals escrites (no de heavy metal), és la primera crónica que publico en un webzine d'un concert o festival. Ha estat una experiència meravellosa que espero us hagi agradat i que n'hagueu gaudit tant com jo redactant-la. (VL)

Accés