Menu

WACKEN OPEN AIR 2010

www.wacken.com

Reportatge realitzat per Robert Perera

Fotos: Oficials WOA

Wacken standardUn cop més Wacken esdevé el protagonista de l'estiu metàl·lic. Amb paciència, constància i saber fer els organitzadors d'aquest macro-esdeveniment i els habitants d'aquest petit poble han sabut com ningú deixar satisfet absolutament a tothom. Públic, artistes, premsa i segurament les seves butxaques ja que saben perfectament com explotar el màrqueting que comporta tot plegat. Aquest any i seguint la tònica de les darreres edicions alguns grans noms han fet més atractiva la visita. Finalment tot i voler conservar aquell toc underground les grans referències de l'escena han d'aparèixer regularment en un festival que s'autoanomena el més gran del món. Òbviament aquest fet i el sold out en cadascuna de les darreres edicions ha fet que apareguessin crítiques sobre la massificació i demés però és el preu a pagar per la popularitat assolida pel festival en la que tots els que hi hem assistit hem contribuït.

La cobertura d'un festival d'aquestes característiques amb totes les activitats paral·leles i concerts que es porten a terme resulta poc menys que impossible a no ser que es disposi d'un ampli equip de persones desplaçades. Aquest no és el cas i el que us oferim és la visió i vivències de qui subscriu en aquests quatre dies per terres alemanyes per viure una experiència inoblidable per qualsevol amant del heavy metal.

 Crown surfLa meva arribada al festival es va produir el dijous 5 d'agost quan començava a posar-se tot en marxa després d'un viatge prou còmode però que no deixa de ser llarg des que un deixa casa seva fins que pot dir que ha arribat alternant cotxe i avió. La sensació d'arribar al recinte del festival és indescriptible. Ja des del moment que t'acostes al petit poble de Wacken tot fa referència al heavy metal. Carrers, persones, botigues... l'aire!!!! tot és metal... alguna cosa, metalmarket, metalshop, metalbeer... Infantil? Segurament, però tots els amants de l'escena ens sentim més que reconfortats en un ambient com aquest. Sent el primer cop que assistia al festival el moment que més esperava i que no em va decebre gens va ser l'entrada al recinte i observar com tanta gent gaudia de la música a més de tot l'impressionant muntatge de la cita. Tal com m'imaginava.

Dijous 5 d'agost

El primer concert que vaig poder presenciar en un dijous que venia fort amb actuacions posteriors de pesos pesants un cop situada i tenint més o menys clar cap on era cada cosa, s'ha de tenir molt bones cames per recórrer mínimament tot el recinte, van ser els Skyline, el grup dels organitzadors que es continuen reservant un raconet en aquest sidral després de pràcticament muntar la primera i humil edició l'any 1990 només per poder tocar. Segur que quan miren enrere no poden deixar de quedar ben flipats del que s'ha convertit. El concert no passaria d'anècdota si no fos per l'aparició de Doro i UDO que va fer despertar el personal.

Alice CooperNo deixava de ser curiós veure una actuació d'Alice Cooper amb el sol lluint de ple però aquesta circumstància ha estat habitual amb moltes bandes al llarg dels anys en tots els festivals, grups que sembla que perdin enters oferint el seu show sense el recurs de la foscor d'un recinte tancat però h han superat. El cas d'Alice no va ser diferent tot i començar amb un so horrorós un la seva veu no s'escoltava gens. L'espectacle va ser l'esperat amb tota mena de teatralitzacions, mutilacions, xeringues gegants, infermeres i grans temes com School’s out (amb la que va començar i acabar), No more Mr. Nice Guy, I’m eighteen, Be my lover, Only women greed, Billion Dollar Babies i algunes peces més recents com Vengeance is mine, Dirty Diamonds o el hit Poison. Notable alt per aquest veterà.

No hi havia descans, els següents a saltar a escena van ser Motley Crüe. Segur que no va ser un dels millors concerts que han ofert, sobretot per part de Mick Mars i Nikki Six força passius, però la bona actitud de la resta de grup, un muntatge espectacular com ens té acostumats el festival i un regitzell de clàssics com Kickstart my heart, Wild Side, Shouth at the devil, Looks that kill o Same Ol’ Situation feien pràcticament impossible que un no gaudís de la banda californiana. Cal sumar-hi un so impecable d'una banda que part del seu atractiu radica en la xuleria, el desafiament i absolut menyspreu (almenys aparentment) cap a qualsevol norma establerta així com el culte a l'hedonisme i el plaer pel plaer.

Iron MaidenPerò encara quedava un plat fort per si els anteriors no fossin prou destacats, Iron Maiden. Dickinson i companyia difícilment fan un concert lamentable tot i els alts i baixos que òbviament tota banda té. Com acostuma a ser habitual no van canviar ni un milímetre el que venien oferint durant tota la gira, mateixos temes, escenografia, moviments i efectes així com el set-list basat en temes de Brave New World com Wicker Man (de les pitjors que han fet mai), la mateixa Brave New World o Ghost of the Navigator. No van deixar de banda alguns clàssics, els de sempre de fet, i pinzellades del nou material amb el primer single El Dorado. El personal poc a poc va restar més apàtic i passiu, la banda tampoc no va fer massa més i potser seria hora que deixessin de seguir un guió tant estricte en les gires. Avui dia tot se sap a l'instant per la xarxa i aportar un punt de distinció jugaria molt al seu favor. Això sí, Bruce Dickinson canta i corre igual ara que al '85, un prodigi de forma.

 

Divendres 6 d'agost

Desprès d'haver dormit d'aquella manera i amb l'esmorzar prou "estrany" que ofereixen els hotels alemanys vaig arribar de nou al festival quan els Dew Scented ja havien actuat. La primera cita del dia va ser Amorphis a qui tenia curiositat per veure. Sempre han comptat amb una base de seguidors fidel i que amb el boca orella tinc la impressió que va creixent. Tommy Joutsen continua mantenint el grup amb tot el carisma des de la seva arribada i tot i mostrar-se força estàtics en escena temes com Black Winter Day i The Castaway deTales from the Thousand Lakes fins Silver Bride, Sky is Mine o From the Heaven of my Heart del darrer Skyforger van saber captar l'atenció del personal.

Un dels treballs que més hem va sorprendre aquest 2010 va ser The Never Ending Way of Warrior dels israelites Orphaned Land, una original proposta amb una barreja d'estils més que interessant que feia que veure'ls en directe en el marc de Wacken fos més que atractiu. El cantant Kobi Farhi va aparèixer amb túnica blanca a mode de Jesucrist oferint una interpretació més teatral que musical emmarcada en els sons de la banda entre death metal i melodies típiques de l'orient mitjà repassant bona part del seu darrer treball. Un gran i grata sorpresa.

Tan Ill Niño com Die Apokalyptischen Reiter no van despertar gaire el meu interès i no en vaig suportar més que un parell de temes de cadascú aprofitant el temps per menjar alguna cosa i donar un cop d'ull al sempre temptador Metalmarket. No vaig però voler predre'm el show d'una llegenda i pioners per mi del thrash, Voivod. Una de les millors actuacions del festival sens dubte. Tot i la notable falta de Piggy a la guitarra el seu substitut Dan sap treure pràcticament el mateix feeling d'unes composicions poc més que genials com són les que acrediten els canadencs. Blacky i Snake semblen posseïts per cada nota i l'aparent eterna passivitat de Michel a la bateria es torna agressivitat colpejant els tambors. Notable protagonisme en els set-list les peces dels darrers Infini i Katorz que no desentonen amb clàssics com Ravenous Medicine o Tribal Convictions. Tot un luxe.

Arch EnemyKamelot eren la següent alternativa i mai m'han acabat d'enganxar del tot. Mira que me'ls he trobat multitud de vegades en cartells de festivals però em deixen fred. El pitjor és que tot seguit dues bandes que hagués volgut veure íntegrament com Tarja i Arch Enemy al final no vaig veure en condicions ni l'una ni l'altra i és que em vaig proposar anar i venir per copsar bona part dels shows d'ambdós formacions i al final va ser pitjor el remei que la malaltia. Arch Enemy continua basant excessivament al seva presència escènica en Angela quan acrediten i tenen potencial musical per oferir altres arguments. Per la seva banda la vocalista sempre aporta tot el que pot i s'esforça com pocs amb peces com Stigmata, Black earth, Ravenous, Immortal, We will Rise o Dead Eyes See No Future. El que vaig poder veure de Tarja va refermar el convenciment que la finesa porta la seva carrera per uns camins més que correctes sabent en tot moment quin és el seu lloc i on pot arribar, mantenint l'equilibri entre la seva pròpia satisfacció amb les composicions i que resultin prou atractives als metalheads. A més, resulta elegant com poques en escena i el poder vocal que acredita és indiscutible.

Uns altres amb els que no puc són Grave Digger. Ni l'atractiu de celebrar els 25 anys de carrera, ni les aparicions de Doro i Hansi Kursh o tots els gaiters que van aparèixer van fer que veiés la banda amb potencial per captar-me poderosament l'atenció. I és que peces com Tunes of War o la final Heavy metal breakdown més que himnes acaben semblant peces repetitives i prescindibles. Massa festival per aquesta banda.

Slayer van despertar parers per tots els gustos. No es que fessin un mal concert però qui més qui menys els ha vist en unes quantes ocasions i normalment no fallaven mai ni un minut en cap dels seus shows però aquest estiu ja s'han escoltat veus de concerts dels americans molt per sota del seu nivell i Wacken tampoc no els va mostrar en plenitud. Malgrat tot no vaig deixar de gaudir cada segon de Raining Blood o qualsevol dels seus clàssics. Sí que és cert que les seves darreres entregues discogràfiques desperten molta menys expectació entre el personal en directe.

El meu dia va acabar amb Anvil. Els canadencs estan obtenint cert reconeixement gràcies al documental que han protagonitzat no fa massa narrant les desgràcies i penositat d'una banda que ha quedat en la segona o tercera fila de l'escena. Tocar en aquest marc els va donar energia per fer un show més que destacat començant amb March of the Crabs i 666 que va repassar bona part de Metal on Metal. Fins i tot li perdonaria el numeret del consolador pel solo de Mothra... Corvus Corax i Atrocity ja no van entrar en els meus plans.

 

Dissabte 7 d'agost

Darrera jornada de festival i al començar el dia sempre es nota l'acumulació d'hores de peu i transitant per no perdre's res. La jornada de concerts començava una mica més tard a les 12 i ho feia per mi amb la primera visita al Wet Stage, un escenari que molt sovint ofereix grans concerts de bandes poc conegudes o promeses que molts acaben tenint lloc als escenaris grans en un futur però sempre acaba sent un damnificat de l'oferta del True i el Black Stage. En aquesta ocasió els suecs Degradead van omplir la carpa amb el seu death melòdic de la vella escola que tant recorda els primers In Flames, de fet el mateix Jesper Stromland els va apadrinar. El seu debut del 2008 Til death do us apart va ser tota una sorpresa i ara ja amb dos treballs a l'esquena van poder presentar fins a set temes, a saber, The human nature, Take control, VXR, Dream, Pass away, Burned, Wake the storm /Til Death do us apart. Un valor a l'alça que de bon matí ja ho van regirar tot.

RecinteLa cosa no afluixava amb Unleashed que també van deixar bona mostra del seu poder de convocatòria en aquesta cita amb un black-death consolidat i personal tot i que vaig optar per observar-los de lluny ja que no és qüestió de cremar tota la pólvora a primera hora... Crucified Barbara també van tenir una bona resposta al Wet Stage tot i que en bona part per l'atractiu de veure un grup de noies sueques de bon veure. Tot ajuda però els arguments musicals que acrediten són prou sòlids ja amb un parell de treballs a l'esquena. Al Sweden Rock 2006 ja em van causar una bona impressió i no fan més que confirmar-ho amb peces com Bad Hangover o Killer on his knees.

Mentre un omplia amb les coses estranyes que es poden trobar per reconfortar l'estómac en un lloc com aquest observava com no passa el temps per Bobby Blitz dels Overkill. Continua movent-se de manera entre nerviosa i posseïda amb la característica veu que ha donat rellevància al grup. Han viscut un nou naixement amb el darrer Ironbound i van arrencar de fet amb The Green and Black i un cop més van confirmar que són els grans oblidats del thrash i que haurien d'haver acabat al costat dels Big 4. El públic de Wacken els aprecia ja que hi han participat molts cops i la recuperació de temes com Coma ho va posar tot damunt davall.

El Party Stage va acollir als holandesos Delain enmig de força indiferència del personal. La proposta melòdica no semblava anar amb el públic alemany tot i que Charlotte Wessels va donar sobrades mostres d'un poder vocal a tenir en compte. Temes com Invidia, Go Away, Sever, April Rain, A day for a Ghost no van animar a massa gent tot i que haurien merescut més.

Els Wasp o, millor dit, Blackie Lawless s'ho hauria de fer mirar. Ja fa anys que roden pels escenaris amb més pena que glòria i només s'aguanten pels gloriosos temes dels 80. Moviment, actituds i postures vistes en ell mil cops, poca mobilitat i una actitud d'estrella que caldria rebaixar. A més molts deien que havien observat clarament com Blackie feia playback ja que s'allunyava notablement del micro i la veu sonava clarament. Ni I Wanna Be Somebody ho va salvar.

HeadbangersEn aquell punt era un bon moment per un petit descans ja que ni Cannibal Corpse ni Stratovarius em semblaven bones opcions per gastar energies i seure una estona fins l'hora d'Edguy. Tobias Sammet juga a casa i ho sap. Ha tocat al festival molts cops i el públic alemany sembla poc a poc elevar-lo a categoria de nou ídol del metall. En una hora de concert van repassar bona part de la seva discografia, des de Dead or rock i Speedhoven a Vain Glory Opera. Bromes continues, tot i que a saber de què parlaven ja l'alemany no és el meu fort, i una sensació en tots els presents tot i que continuo pensant que amb Avantasia supera àmpliament el que ofereix amb Edguy.

Escollir entre Immortal i Candlemass és fàcil per mi. Els suecs capten millor la meva atenció i la curiositat per veure en directe Robert Lowe en directe era gran. No van decebre, molts pensàvem que amb la fugida de Messiah Marcoli fa uns anys el grup ho tindria difícil però discos com Death Magic Doom ens van treure els dubtes i directes com aquest més encara. Tota la força que s'espera del doom pur la vam tenir en el show on Leif Elding es va mostrar especialment motivat.

Vaig voler esperar fins l'hora d'UDO, tota una institució que ara s'acompanya de Igor Gianola (guitarra), Stefan Kaufmann (guitarra i ex bateria d'ACCEPT), Fitty Wiennhold (baix) i Francesco Jovino (bateria). Curiosament van tenir el dubtós honor de patir la única pluja que va tenir el festival aquest any tot i que les inicials The bogeyman i Dominator van fer que no se n'adonés ningú tot i que l'entusiasme aviat va minvar ja que el cansament era notable en els milers de persones assistents després de tres intensos dies. Van seguir amb The Bullet and the Bomb i Vendetta punt en el que van començar a caure clàssics d'Accept amb Princess of the dawn i Midnight Mover. Des d'aquest punt els temes de la mítica formació van tenir més protagonisme en un bon concert del petit Udo que sempre és difícil ja que el darrer show del festival és un hàndicap a tenir en compte.

Fins aquí el viscut per qui subscriu, només recomanar-vos l'experiència si encara no n'heu tingut l'oportunitat, i un consell, si no voleu acabar hipotecats, no entreu al Metal Market!!!

Accés