Menu

Molly Hatchet 19-12-16

Razzmatazz 2, Barcelona
Foto: Sira Agulló

Després de saber que el concert programat en aquesta gira a la ciutat de Madrid no es celebraria i amb la ratxa que portàvem de concerts suspesos he de confessar que el neguit es va apoderar de mi. Tinc la impressió que aquestes bandes tenen més tirada fora de les nostres contrades. Si a tot plegat afegim que la darrera vegada que ens van visitar l'assistència va ser minsa podrien sobrar arguments per una nova decepció tot i la categoria de la banda i que per desgràcia no és habitual veure sovint les seves actuacions per aquest racó de món. Les explicacions donades per la supressió del concert de Madrid tampoc no han acabat de convèncer per part de la mateixa formació. Això dels problemes logístics que permeten tocar a un lloc i no a l'altre... crec que això ja ho hauries de tenir controlat abans d'embarcar-te en una gira tot i que evidentment puguin sorgir imprevistos. Malgrat tot i després del dia de penúries que vam passar al que es va afegir una meteorologia ben dolenta per fi arribava la cita amb el Southern Rock.

Sobre quarts de nou entràvem a la sala per fer una ullada al merchandising i ràpidament ocupar les primeres posicions. Mentre no s'acostava l'hora de l'inici tot semblava indicar que aquest cop l'assistència seria molt més lluïda que la darrera vegada. Al voltant de dos quarts de deu i tot just sonant el Here I go again de Whitesnake els de Jacksonville (Florida) donaven inici al concert amb Whiskey Man. Com ja era d'esperar sense el seu guitarra original Dave Hlubek.

Des del primer moment el vocalista Phil Cormack es va posar el personal a la butxaca amb la seva simpatia i el crit de guerra Hell Yeah. Sense perdre temps van anar caient Bounty Hunter, Gator Country i One man's pleasure mantenint un gran nivell d'execució i so. Bobby Ingram ens va impressionar amb la seva mestria a la guitarra de nou, això no vol dir que els altres membres de la banda no estiguessin a l'alçada, Tim Lindsey al baix no parava de moure's i John Galvin als teclats es mostra encara incombustible tot i estar a la banda des del 1983.

Una estona de relax amb Edge of Soudow / Fall of the peace makers per continuar amb Devil's Canyon on es notava més l'entusiasme del públic ballant i aixecant les mans. Tot i que no en sóc gaire partidari de la inclusió de solos de bateria als concerts Shawn Breamer el va fer curtet just per donar una mica de descans a la resta de grup enganxant tot seguit amb Beatin the odds.

Moment perquè Phil McCormack tingui un emotiu record per Ronnie James Dio, the voice of Rock'n'Roll... Seguidament Jukin' City i la versió dels The Allman Brothers Dreams I'll Never See. Moment per una aturada i mantenir lleument l'expectativa per atacar el primer bis amb The Journey i presentar la banda i ja per finalitzar amb tot el personal entregat i embogit Flirtin' With Disaster.

En definitiva gran concert de rock sureny amb majúscules, donar les gràcies a la banda per la seva entrega, amabilitat i mantenir la seva paraula de sortir tot just finalitzés el concert per signar i fer-se fotos amb tothom. Només lamentar que una sala com la mitjana de les Razzmatazz no aculli més públic per cites com aquesta però suposo que la capacitat de convocatòria del grup és la que és i la gent tampoc pot arribar a la massiva oferta de concerts que ofereix una ciutat com Barcelona. Només ens cal esperar que no tardin tant a tornar a visitar-nos.

Accés