Menu

Now or Never 16-10-2016

Sala Les Paul, Lleida
Fotos: Mayca Cruz

Un cop més la benedicció de poder presenciar un directe internacional de la nostra escena va caure al "far west" de Catalunya. I, de nou, va quedar demostrat que els lleidatans són molt ateus, l'assistència a la cerimònia va ser ben minsa. Ens visitava Now or Never, una formació amb poc recorregut encara però amb un bagatge musical excel·lent sense arribar al que podríem anomenar un "súper-grup" però amb músics que han passat per bandes quasi de culte de l'underground metàl·lic com el baixista Kenn jackson (Ex-Pretty Maids), el guitarrista Ricky Marx (Ex-Pretty Maids), el vocalista Jo Amore (Ex-Nightmare) i el bateria Ranzo (ex–Sultan). Les expectatives eren prou bones.

Certament, estem parlant de bandes que formen d'una segona fila, si es vol dir així, de l'escena del heavy metal potser amb l'excepció de Pretty Maids que al llarg del temps ha tingut més reconeixement. La resta formen part d'un il·lustre underground que per bona part del públic del heavy són desconegudes i només els més iniciats coneixen el seu material i/o posseeixen alguna de les còpies dels seus treballs. Fins i tot el vocalista Jo Amore es va mostrar encantat quan se li va oferir per signar un vinil de Nightmare, diria que fins i tot sorprès que algú tingués una còpia en aquest format!! Em col·locaria enmig de tot plegat, només tinc alguna referència d'aquestes bandes però no en sóc coneixedor de tota la seva trajectòria però la perspectiva de veure'ls en directe era més que apetent amb els currículums que acrediten.

Val a dir que aquesta ha estat una gira curiosa ja que no ha passat per cap de les grans capitals, Saragossa la més gran, i evidentment queda demostrat un cop més que la gent de les urbs està totalment saturada d'oferta en aquest sentit ja que ni per aquest ni per cap concert fora de la seva presó urbana es mouen, ni tant sols per figures de primer nivell. El més greu és que el personal local no mogui el cul per gaudir de directes d'aquestes característiques. Com deia al començar en aquestes circumstàncies ens trobàvem a la Les Paul on unes quaranta persones vam decidir passar un diumenge al vespre donant suport a la iniciativa.

SteinbockVan obrir la vetllada els lleidatans Steinbock a qui tot just els vaig poder veure tres temes per qüestions laborals. Bones maneres en una banda que recorda a Metallica en la seva música i fins i tot en les parts vocals. Va ser una de les primeres impressions que en vaig tenir i que es van encarregar de confirmar-me quan el darrer tema interpretat va ser una versió del Enter Sandman. Disposen de dos EP, el segon editat recentment, amb 5 temes que segueix apuntant bones maneres. Mirarem de seguir-los la pista.

Si ja de per sí érem pocs va ser ben curiós que ens enxampés a bona part respirant una mica fora del local quan van començar a tocar Now or Never. Fins i tot el tour-manager de la banda (li he adjudicat el càrrec al personatge en qüestió sense saber-ho per l'interès que va mostrar...) va haver de treure el cap per donar un toc i fer avinent que havien començat a tocar. Pocs, com deia, però que vam ser prou sorollosos ja que no va faltar en cap moment ni l'actitud ni la bona feina del grup ni del personal.

Van obrir amb Sonic Ecstasy, la segona peça del seu segon disc II, que van enllaçar amb I Shall Remain. Ja en aquest punt podíem tenir clares dos coses, que quan una banda depèn només dels seus amplis per sonar bé no acostuma a fallar, l'únic que va patir més per poder sonar a un volum correcte enmig de tota l'allau va ser la veu de Jo Amore tot i que se'n va sortir prou bé. La segona és que sent una formació on els seus membres ja tenen una dilatada trajectòria, per molt que sigui underground, es podria esperar temes de totes les bandes per on han passat. Així va ser, va sonar material de Pretty Maids, Nightmare, Sultan i, com no, Now or Never. Reach Out va ser la següent per enllaçar amb Now or Never recordant el seu primer disc. En aquests primers compassos semblaven no tenir excessiva estima pel seu actual material... això sí, l'espectacle el servia Jo Amore que no parava d'intentar donar el millor de sí mateix i si el miraves des del fons de la sala semblava el mateix Ronnie James Dio. No cal pas hologrames ni res per l'estil, que el truquin!! Des dels seus moviments, passant pel pentinat i quantitat de cabell a una veu en una ona molt similar que va fer que més d'un comentari es desfermés en aquest sentit.

Now Or NeverEra evident que en algun moment havia de caure més material de l'actual moment del grup, cal defensar-lo en directe, així van sonar de la darrera entrega discogràfica King for a Day i Revolution. En aquest punt ja sonava tot prou equilibrat i així va ser fins al final. Van anar caient Dying for You, la balada An Angel by my Side i un dels temes més celebrats curiosament i que va destacar especialment Jo Amore, senzillament per ser de la seva anterior banda suposo, Crimson Empire. Pretty Maids van tenir el seu breu racó amb només Red Hot&Heavy deixant amb més ganes a més d'un de més material dels danesos.

Els dos darrers temes, Feel Alive i Wind of Freedom, van posar fi a un concert que no va ser excessivament llarg, cosa a agrair també un diumenge, però que ens va deixar amb una bona rialla. Poder veure músics de talent que demostren que han de tenir una estima per aquesta música a prova de bombes per estar girant a aquests nivells et reconcilia amb l'essència de la música perquè si això no és el més pur underground que vingui algú i m'ho expliqui. Com diu el nostre estimat Jaume Sanuy, "gent, no sabeu el que us perdeu". Amb la seva programació ens va calmant la sed de guitarres elèctriques. Mai li podrem agrair prou aquestes sorpreses... i les que vindran..., i és que som incorregibles.

Accés