Menu

Mr.Big - Defying Gravity

Mr. Big-Defying gravitySi algun cop es pot utilitzar aquell qualificatiu de "superbanda", molts cops es fa de manera una mica gratuïta, amb Mr.Big sempre està ben emprat. Va haver un temps en que una banda com aquesta semblava no haver de veure de nou la llum després de discos memorables d'aquells que poden acostar al rock públic que normalment no s'hi acostaria i amb propostes de qualitat contrastada. Ara ja fa un bon grapat d'anys que compaginen les activitats en solitari, ja sabeu que són un cul inquiet Eric Martin, Paul Gilbert i Billy Sheehan sobretot, amb els discos i gires amb Mr.Big.

Tot i això, i sota el meu criteri, les seves darreres obres d'estudi no havien arribat al nivell que se'ls suposa. Temes poc inspirats i que només mostraven de nou que són uns mestres amb els respectius instruments. Aquest nou Defying Gravity té tots els elements dels que anaven mancats. Inspiració i bons temes s'uneixen a una gran interpretació i una gravació rodona. Podria ser que en tot plegat hagi tingut alguna cosa a veure el fet que s'hagin reunit de nou amb Kevin Elson (productor del seu debut del 1989, Lean into it de 1991 i un dels seus treballs més populars Bumb Ahead del 1993) en el que diuen ha estat una intensa gravació de tant sols sis dies a Los Angeles.

L'única pega a tot plegat és la recent diagnosi al bateria Pat Torpey de Parkinson que no li fa possible tocar en la major part de temes ni girar amb plenitud de condicions i ha estat Matt Starr qui ha assumit les parts.

El disc, segons comenten, ha estat gravat bàsicament en viu tocant tots alhora i he de dir que s'hi nota un feeling especial. La inicial Open your eyes t'obre els ulls amb un primer riff marca de la casa i un groove molt especial i característic del grup. Pots distingit cada instrument perfectament i Eric Martin portant el tema a uns terrenys on està perfectament còmode. Un genial inici amb uns cors destacables però senzills que ja no són res estrany en la carrera del grup.

El tema títol em recorda al material clàssic de primers dels 90 amb un Sheehan plenament present amb unes línies magistrals però..., que puc dir d'aquest tipus!!! La següent Everybody needs a little trouble és un dels temes més "macarres" i que més bon rotllo transmeten de nou amb un Sheehan espectacular i és que crec és un dels protagonistes del disc. Destacar el tractament de la veu en algunes parts del tema. No es pot concebre un disc del grup sense temes més assequibles, Damn I'm in love again, és el primer amb una acústica regnant durant tot el tema i els grans cors típics d'aquests temes del grup. Sense floritures tres minuts justos per mirar de tocar la fibra més sensible. Mean to me és un tema més estàndard de rock dur on destaquen els tripijocs de Gilbert amb la guitarra durant tota la peça.

Pràcticament ens em polit mig disc i trobem de nou una peça on regna l'acústica i es poden treure els encenedors, o els mòbils per desgràcia avui dia, Nothing Bad, es tracta d'un tema molt més complert i sentit. No serà una de les grans balades del grup però és una gran peça. Forever and Back ens mostra un in crescendo constant on la veu de Martin pren de nou protagonisme amb una memorable part de solo on Gilbert posa el virtuosisme al servei del tema, pocs ho saben fer tant bé. She's all coming back to me és un altra peça de rock amb majúscules que et deixa un excel·lent gust, bons cors, melodies i guitarres. 1992 és una de les millors del disc. Feeling, bones guitarres, una gran tornada, virtuosisme i cinc minuts de glòria en un tema que ho té tot. La recta final s'inicia amb Nothing at all de nou un bon tema que en la tornada de nou ens recorda les millors inspiracions dels 90. La final Be Kind és una cirereta del pastís que ho té tot. Una mena de blues deliciós que transmet tot allò de bo que té l'estil en 7 minuts de glòria tot i que els dos darrers són una bogeria de solos i orgasme musical per totes bandes.

No sé si el retrobament amb Kevin Elson ha estat el causant però aquest nou disc dels Mr. Big és el millor que han facturat en molt de temps, inspirat per les quatre bandes. No puc esperar a veure'ls en directe.

Accés