Menu

Kissing Lucifer - The Decay of Archetypes

Kissing LuciferAmb el pas dels anys suposo que he perdut part d'aquella curiositat per nous sons, bandes, projectes i aventures diverses en el món de la música. No crec que sigui l'únic ja que estic convençut que un percentatge ben alt de seguidors de l'escena del rock dur i metall amb el temps acaben escoltant les mateixes bandes, generalment les de la seva joventut, m'atreviria a dir que fins i tot els mateixos discos i només si alguna d'aquestes bandes treu nou disc es dignen a escoltar un disc de recent aparició. Amb els anys tendim al conservadorisme i queda reflectit en multitud d'aspectes de la vida, també en la música.

Tot i el dit em passa completament el contrari amb Kissing Lucifer. Així com cada cop em costa més que m'entrin les noves propostes i sons de bandes contemporànies amb el projecte d'Oliver Amberg és totalment el contrari. No fa pas tant parlàvem de la seva anterior entrega Lucified que tant bon regust deixava i ell mateix en una entrevista que ens va concedir esmentava que la premissa principal era la llibertat creativa total. Potser és aquest concepte en sí el que resulta atractiu i, clar està, saber-ho plasmar d'aquesta manera.

Amberg ja fa temps que s'està mostrant com un treballador incansable i que no para de recopilar idees que acaben en els discos de Kissing Lucifer. He de confessar certa relació personal amb ell i només cal veure el seu perfil en algunes xarxes socials per comprovar que no para ni un segon. Provant nous sons, plugins, guitarres, gravant, mesclant, treballant en els detalls, melodies, pendent sempre de tot. I quan sembla que ja està enllestit al cap de poc ja veus que torna a l'atac. A més, és un dels tipus més humils i afables amb els que m'he topat en l'univers de l'escena a Europa... i la veritat només cal revisar el seu currículum per comprovar que té mèrits acreditats per tenir el seu raconet en la constel·lació musical metàl·lica.

Però anem al tema, si Lucified ja va sorprendre aquest The Decay of Archetypes continua per aquest camí pel que tot i no presentar grans canvis continua captivant. Nou temes, per un total al voltant dels 40 minuts que es fan curts amb la inicial Winter is your Enemy que ja es va donar a conèixer a les xarxes com a primer avançament. Un tema que va directe al gra que continua mostrant un Dave Fabian, el gran aliat d'Oliver en aquesta empresa, pletòric amb una veu personal enmig d'un allau de sons a mig camí entre els Sabbath més clàssics i l'stoner més actual amb uns puntejos i parts de guitarra que mostren un cop més la solvència d'Oliver Amberg alhora de dibuixar melodies en un tema. A més, val a dir al seu favor que s'ha encarregat de totes les guitarres, baixos i teclats. Nimbus se'ns presenta com molt més eclèctica i complexa on podem començar a comprovar la feina que hi ha pel que fa als cors en aquest treball, a càrrec del mateix Dave i Becky Gaber, després parlarem d'ella. El tema podria ser perfectament la banda sonora d'una pel·lícula on les coses no acabin precisament bé. El tema més extens, conjuntament amb Desert Aliens, ratlla els sis minuts. Fire Sale ens porta a un in crescendo en una part central totalment boja on la fusió dels instruments provoca una meravellosa histèria. Un cop més em rendeixo amb la feina de les guitarres, em sembla la més personal que li he sentit a Oliver. La part final amb violins afegeix un dramatisme més que adient.

Arribem a un dels punts més interessants, Electric Love, el tema on el protagonisme a les veus recau sobre Becky Gaber. La veritat que si la seva feina a Lucified em va captivar en aquesta ocasió em torna boig, una veu personal, poderosa que sap utilitzar a plaer en qualsevol passatge i situació. Ella porta al meu parer tot el tema acaparant tota l'atenció de l'oient. Aquesta dona reclama més protagonisme, sense voler desmerèixer la feina de Dave però això és un diamant. Stigmatized m'ha semblat una de les peces més Sabbath, de nou apareix la influència d'una de les bandes més influents de tots els temps però amb aquest toc tant "Amberg". Un dels temes més prescindibles seria Flatline tot i que la feina als cors és de les millors del disc però repeteix esquemes ja vistos. Suffocation és un dels temes més foscos i pesats, amb una cadència que es va com arrossegant i que en la tornada mostra una de les parts més metàl·liques amb un dels riffs més interessants del treball.

La traca final comença amb Desert Aliens on efectivament sembla pensada perquè els visitants d'altres mons no s'enyorin quan ens visitin. De nou un tema pesat, lent en moltes parts proper al doom i on destaca de nou el tractament de les veus, una de les grans virtuts del disc al meu parer conjuntament amb les guitarres. Kissing Lucifer posa el punt final amb un peculiar blues amb tots els tocs propis de la banda, del tot original com no podia ser d'un altra manera.

El disc s'ha enregistrat entre Suïssa, Alemanya, Anglaterra (en bona part si no m'equivoco per la ubicació dels participants com el bateria Max Saidi) i el masteritzat s'ha fet California on també s'han enregistrat l'harmònica del darrer tema. No deixeu escapar aquest treball perquè poques propostes trobareu actualment que combinin d'aquesta manera inspiració i llibertat. Tota una garantia.

Accés