Menu

Metallica - Hardwired... to self-destruct

Discogràfica: Blackened Records
Data sortida: 18-11-2016

Metallica-Hardwired to Self DestructFa dies que dono voltes a escriure o no les meves impressions sobre el nou treball de Metallica. Una ressenya més segurament poc pot aportar a tot el que s'ha dit ja en aquestes alçades d'un disc esperat i d'una banda història del heavy metal i de la música en majúscules. Finalment m'he decidit, per què?, encara no ho tinc clar però sí que he de dir que sota el meu criteri és un disc sobrevalorat. Tantes ganes hi ha que facin un disc rodó que a la mínima que surten alguns temes encertats ja tots ens posem ben contentets. Doncs no, sempre arrossegaran l'estigma de ser una de les bandes de metall més grans que hi ha hagut amb un llegat que conformen els seus primers 5 discos que mai podrà ser igualat (tot i la sorpresa no del tot grata que va ser la primera escolta del disc negre). La posterior època als clàssics va ser poc menys que lamentable i ara el material que ofereixen és prou decent després d'aquell desastre i en part està ben considerat perquè allò no es podia aguantar.

Però anem a pams. En primer terme s'ha de tenir pebrots per estar segur de treure un disc doble i estar segur del que ofereixes, i els tenen, sempre han fet el que han volgut i és un de les coses a valorar. Tampoc són els pioners en això, moltes bandes ho han fet i recentment fins i tot uns altres clàssics com els Maiden s'hi han atrevit. Un altra cosa és que la cosa funcioni. M'atreviria a dir que el 95% dels discos dobles editats amb temes inèdits si haguessin estat senzills amb una selecció de les millors peces haurien estat treballs gloriosos. Penseu, penseu... Aquest cas no és diferent, sobren temes. Parlem-ne.

Hardwired, el tema que obre, va ser un flash, una sorpresa per tothom que no esperava tal cosa. Un inici fulgurant que recorda Holier than hou amb els redobles de bateria i un riff que intenta emular peces com Fight Fire with Fire. Agrada i s'escolta de grat, un tema curt, intens i que et queda. A més, els experiments amb el so s'han oblidat i tot sona on ha de fer-ho i de manera atronadora si deixem de banda tot allò que fa referència a la guerra del volum que ja fa anys i panys que es produeix en el món discogràfic i que tants disgustos ha portat als melòmans. No en va tenen mitjans i han tingut temps per treballar-hi i no fer desastres com St. Anger. Bon inici la posem al sac de les aprofitables.

La segona peça Atlas Rise! és un altre dels temes que van servir d'avançament i que van seguir mantenint la flama. Algun riff destacable i bona cadència tot i que pel meu gust una mica massa llarg tot intentant oferir una part instrumental on tant Hetfield com Hammett intenten aportar les harmonies que van portar alguns dels seus temes a referències mundials. A més els primers solos de Hammet que tot i no estar malament no descobreixen res. Molt s'ha parlat sobre la poca aportació del guitarrista a la composició del treball extrem que ell mateix no ha donat molta importància.

Rebaixem encara més la intensitat i velocitat a Now That We're Dead, cosa no pas dolenta en sí, en un tema que es vol mostrar més profund a nivell de composició que a part de la guitarra solista a mig tema no passarà a la glòria. Ja en aquest punt no deixa de cridar-me l'atenció un cop més des de fa molts anys la peculiar manera de Lars Ulrich de tocar. Amb els anys sempre m'ha donat la impressió que s'ha convertit en una ànima lliure en aquest instrument que toca el que li dóna la gana i caldria que algun entès em corroborés que correctament perquè jo tinc els meus dubtes. En disc es pot veure menys però en directe és on "llueix" a plaer.

Month Into Flame fou un altra de les peces que es va a donar conèixer i que va il·lusionar. Tema també intens, com els dos primers, amb un riff prou enganxós i molts més canvis i detalls que l'anterior Now That We're Dead tot i que cada cop que Ulrich intenta un doble bombo tinc la impressió que és forçat i que comença a no ser un recurs adient per ell.

Es va acostant el final del primer disc i Dream No More comença pausada per donar pas a una cadència i guitarres no vistes fins aquest punt en el disc tot i que per mi quan entren les veus el tema perd tot atractiu. Ni ritme, ni riffs, ni veus ni res m'atrau d'aquest tema. Un dels prescindibles i per omplir totalment. La peça que tanca el primer és Halo on Fire, 8 minuts on una primera part més melòdica vol anar guanyant intensitat però sense anar enlloc quan fins i tot a la part final sembla que hagis canviat de peça. Primer disc regular amb massa alts i baixos.

Queda tot un segon cd per mantenir l'esperança. L'inici amb Confusion no pot deixar de recordar-te aquella versió que tant van popularitzar dels Diamond Head, Am I Evil, és massa evident. Tema extens que quasi arriba als 7 minuts que en molts passatges recorda fragments del ...And Justice For All, manté la intensitat i es deixa escoltar de grat. Destacar que aquest ha estat en l'únic tema que ha participat en la composició Robert Trujillo. Per cert, Trujillo és en el disc on millor es pot escoltar el seu instrument quan llevat de l'era Burton no ha estat tractat gaire bé aquest instrument en les gravacions del grup.

ManUnkind també dóna mostra del "protagonisme" de Trujillo però el tema recorda poderosament a temes del passat com My Friend of Misery i un deix molt Black Sabbath que acompanya tot el tema. Here Comes Revenge ens porta, un cop més, a pensar en el passat i és que no puc deixar de pensar en Harvester of Sorrow cada cop que l'escolto. Tot i això conté un dels riffs més aprofitables en un dels millors temes del segon disc al contrari que Am I Savage?, un dels pitjors on ni la part on el solo de Hammett pren protagonisme l'aixeca del tot.

Murder One manté una línia similar, és a dir, amb ganes i voluntat però que no acaba d'arribar i si un arriba a escoltar tot el treball sencer, i em pregunto si algú ho ha pogut fer..., trobarà un darrer esforç amb Spit Out the Bone que sembla que pretengui tancar el cercle. Un tema thrash ràpid que tot i els seus set minuts manté força la dignitat amb tota mena de passatges que demostra el que han estat i el que poden encara representar si mesuren bé els seus passos i no es volen mostrar excessivament ambiciosos amb discos com aquest que del que podria estar un notable treball queda en un digne treball. Si més no sempre és bo tenir actius un referent com ells que poden captar l'atenció pel nostre estil d'un públic ampli i fer palès que encara existim.

 

 

Accés