Menu

Nervosa - Agony

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 03-06-16

Nervosa-AgonyBrasil periòdicament sempre ha aportat bons i grans noms a l'escena del metall internacional. L'exemple més paradigmàtic i que tothom pot tenir al cap com a primer nom si es demana citar un grup metàl·lic d'aquelles terres seria segurament Sepultura, però ni molt menys són els únics. Tot i que doni la impressió que fa un grapat d'anys que els carioques poc aporten a l'escena des del 2014 cal tenir en compte aquest trio que es volen obrir camí a tot drap en les vessants extremes. Ja el 2014 van tenir un meritori intent amb Victim of Yourself que va començar a captar l'atenció dels més atents als sons durs on tot i ser un trio mostraven maneres i agressivitat a parts iguals.

Centrem-nos en Agony on la baixista Fernanda Lira, la guitarrista Prika Amaral i la bateria Pitchu Ferraz han posat tota la carn a la graella amb un material que a grans trets diria que recull el millor del thrash dels 80, amb un interessant toc de Venom i de death metal i una execució que poc té a envejar a qualsevol banda. Si li sumem una producció i enregistrament millorat el resultat és esfereïdor. Només cal escoltar la inicial Arrogance per deixar-te clavat a la cadira de la velocitat que imprimeixen al tema amb unes veus de Fernanda tretes de més avall dels inferns complint tot allò que deia del disc en general, tres minuts atronadors per començar. La següent Theory of Conspiracy no és per menys, de nou apel·la a la velocitat però aquesta recolzant-se molt més en les maneres thrash i certs passatges on els riffs prenen protagonisme explorant una vessant més... melòdica? Deception rebaixa una mica la velocitat tot i el gutural inicial de Fernanda que faria tremolar el mateix Dave Rotten, però no hi renuncia totalment en la part central a més de recordar poderosament a les millors èpoques de Kreator o Sepultura sent un tema ideal pel headbanging. Més vella escola amb Intolerance means war on el riff inicial et transporta als millors anys del thrash més ortodox, no falten però els interludis death omnipresents en tot el treball.

Ja en aquest punt em pogut notar que la tasca de Fernanda a les veus és de càtedra. Poc a envejar a les goles més brutes del thrash o death conjuntament amb una notable presència del baix que espero així com en disc tot sona a lloc i té una mica més de presència, en directe puguin suplir la limitació de comptar amb una sola guitarra amb un baix amb cos i el protagonisme que pertoca. Val a dir que això requereix molta més destresa per part de l'intèrpret que, si a més a més, canta fan que carregui amb una responsabilitat enorme. Sembla que amb Nervosa tot plegat està assegurat, veus autoritzades que les han vist aquest 2016 en directe asseguren que són totalment matadores, especialment Fernanda.

Guerra Santa passa per ser un dels temes més ràpids i durs del treball, quasi una peça de pur death sense un sol segon de treva, directament per destrossar les cervicals. Temps de nou pels mitjos temps, gust pels riffs i la melodia tot i que no deixem de trobar passatges death a Failed System. Hostages m'atreviria a dir que és la peça més experimental i novedosa del que es podria esperar de Nervosa. Fins i tot recorda en algun moment a Voivod, salvant les distàncies, amb una part central de pur thrash al igual que Surrounded by Serpents que segueix la mateix tònica i recupera velocitat. Aquesta potser és una de les virtuts i defectes alhora del disc. Es tracta de material contundent i ràpid, ben treballat i executat però potser és un recurs utilitzat durant massa minuts. Algun mig temps més o incloure peces amb una cadència menys ràpida però amb més cos i pesada hagués fet guanyar més enters. Cyberwars ho intenta en meitat de la segona part del treball que certament intenta innovar i anar a terrenys desconeguts i nous. Hypocrisy ens porta de nous a terrenys coneguts dels primers temes i per obrir una part final que ens porta a Devastation recuperant tota la brutalitat de la que és capaç la banda per finalitzar amb tota una sorpresa, Wayfarer on Lira demostra que no només és una crack amb les veus guturals sino que en un tema a parts iguals de blues, metal i thrash sorprèn d'allò més. Més encara quan en els darrers minuts ens ofereix una interpretació a capela on demostra unes capacitats vocals notables i recomanaria que a explotar en propers discos. Tot un descobriment!

Accés