Menu

Anthrax - For all kings

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 26-02-16

Anthrax - For All KingsHo sento però no ho veig. Les crítiques i reaccions amb aquest nou treball d'un dels pesos del thrash de tots els temps com Anthrax estant sent força positives però per més que me l'escolto no ho veig per enlloc. De fet, molts dels trets identitaris que han caracteritzat la trajectòria de la banda al llarg dels anys no es veuen per enlloc. Ni el thrash, ni els bons riffs, ni l'atreviment compositiu que molts cops els ha portat a traspassar estils... res.

Però anem a pams. El treball està inspirat en els atacs a la revista francesa Charlie Hebdo, la temàtica i de retruc les lletres donen suficient com per escriure material furiós i lletrísticament no hi posaré pas cap pega. Ara, així com The Greater Of Two Evils (2004) i Worship Music (2011) mostraven una banda encara amb algunes idees vàlides en aquesta ocasió no passa d'alguns riffs aprofitables que s'acaben perdent en un mar de desesperació i mediocritat, amb més pes estilísticament de la vessant heavy que thrash però això no és el pitjor. Tots i cadascun dels temes tenen algun moment on penses, "ara", on creus que per fi la bona idea o riff que s'intueix acabarà en un bon tema ple de ràbia i on es pugui notar el pòsit d'un grup cabdal en la ment de qualsevol seguidor de l'escena. I no, aquest "ara" no arriba. Els temes donen voltes entorn a si mateixos sense arribar enlloc repetint-se i emanant una sensació de mediocritat i avorriment total i absoluta.

Si alguna cosa podem salvar, sense tirar coets, podria ser Joey Belladonna. Per la seva veu sembla no passar els anys, fins i tot en directe manté una forma més que notable. És més, encara sorprèn més aquest disc quan en la passada gira amb Slayer m'atreviria a dir que van estar millor que els mateixos caps de cartell, Jon Donais mereix comentaria a part, algun dia en podem parlar.

El treball s'obre amb una intro Impaled que per a res fa preveure el despropòsit amb el que ens trobarem enllaçant amb You Gotta Believe que si bé en una primera impressió et dóna tot el bon rotllo del món des de l'entrada de la veu de Belladonna es comença a veure la limitació de les idees del disc. Només hi faltava aquest interludi a meitat del tema a mig camí entre els sons arabescos, acústics... és que no sé ni com definir-ho ni que hi pinta. Monster At the End segueix la línia plana, riffs repetitius monòtons i avorrits a parts iguals amb una tornada amb pretensions místiques que no passa de ridícula. El tema-títol encara passa per ser més pretensiós quan intenta apropar-se aquells ritmes tant personals que sempre ha tingut la banda amb un baix present i que els ha fet un referent i l'únic que aconsegueix és avorrir. Ni un mig temps que en el passat tants bons moments ens havien donat aconsegueix res, Breathing Lightning l'únic que ofereix destacable, però en negatiu, és una tornada on ni tant sols la voluntat de Belladonna aconsegueix res. Breathing Out he pensat utilitzar-la per posar-li a la meva filla petita quan la posi a dormir i estic segur que agafarà el son ràpida i efectivament per dormir com un tronc fins a 12 hores. Segurament es despertaria sobresaltada amb la pretesa contundència de Suzerain però el tedi que l'acompanya faria que tot quedés en un malson.

Evil Twin és una "vella coneguda" que en una primera impressió quan la van donar a conèixer durant la gira amb Slayer no va entusiasmar absolutament ningú i ara vist la tònica general del disc quasi és de les millors i això parla molt pel nivell compositiu on es mou ara mateix el grup. Blood Eagle Wings caldria deixar-la a la meitat per treure'n alguna cosa, són quasi 8 minuts que no van enlloc, ni tant sols quan a mig tema intenten donar-li la volta. Anthrax no han sabut mai, o senzillament no és el seu paper intentar fer llargs temes èpics amb una pretesa grandiloqüència que no porta enlloc. Amb Defend Avenge ja les ganes que s'acabi la tortura són monumentals i d'aquí al final l'únic que cal destacar és el lamentable exercici de monotonia que no salva ni la pretesa fúria de Zero Tolerance. Mai hagués pensat que em costés tant escoltar sencer un disc dels Anthrax, definitivament per oblidar.

 

Accés