Logo

Astral Warrior - Metalunya

Discogràfica: Independent
Data sortida: Març-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5 /10

Fa temps que volia ressenyar aquest treball. Un llançament d'aquests que és fruit de les ganes i la bona tossuderia de tirar endavant un projecte i propòsit no sent gens fàcil tam com està i es mou la indústria discogràfica i la dificultat de donar-se a conèixer en aquest oceà de nova música que cada dia ens cau a sobre. Més encara fer-ho des de la edició independent i cantant en català, aposta encara poc valorada pel públic seguidor del gènere.

Sobre Astral Warrior dir que és l'evolució natural (després de més de 20 anys) del projecte "Astral Warriors" (trio de power metal del Lluçanès) . Aquest trio va tenir una vida d'uns tres anys, es va dissoldre (també per vàries vicissituds vitals) i, amb els anys, més ganes i unes quantes cançons noves, Mia Campdepadrós va intentar recuperar a dos ex-membres (baixista i bateria), sense èxit. Per la qual cosa es decidir a gravar el disc en solitari. Va buscar i va trobar qui pogués ajudar a fer-lo i, actualment, ja existeix nova formació d'Astral Warrior (sense la "s", per respecte als antics companys). Actualment, Astral Warrior són: Mia Campdepadrós (veu i guitarra), José Antonio Romero (guitarra), Carles Puigventós (baix) i Albert Amela (bateria). Arribar al producte final va costar tres anys amb l'ajuda, paciència i dedicació d'en Joan Cardoner (Rockson, Terratrèmol, LGP...) a la gravació i producció (s'ha enregistrat i masteritzat al seu estudi durant varis períodes).

En total són 14 peces que arrenquen amb l'Himne de les Hordes de l'Alba, una intro de més de dos minuts que desemboca en Guerrer de Foc, un tema de heavy power clàssic que et recordaran fàcilment en alguns passatges els Helloween més clàssics en frasejats de guitarra i estructura. Filla de la Mort és un mig temps, encoixinat pels teclats i el palm mute protagonista en l'estrofa on cal destacar les guitarres doblades de la part central que et poden recordar els Iron Maiden. Ja portem dos clàssics...

Anem rebaixant les revolucions amb Contes de Nit, guitarra neta a l'inici tot just acompanyada per la veu i un subtil teclat. Ve a ser una balada típica que en la part final amb el solo augmenta la intensitat seguint els cànons més clàssics. Al igual que El Heavy Metal és la Llei, ideal pel headbanging i amb tots els tòpics que et puguis imaginar en la lletra. Això sí, aquí ja trobem un mig temps contundent que repeteix estructures i la feina de guitarres. Apokaliptik - Llop mostra més iniciativa ja des del primer segon. Dibuixos i estructures de guitarra més treballades en uns interessants desenvolupaments instrumentals en una peça que poc a poc es decanta més per estils com el power metal on el doble bombo és protagonista. A quants podríem dedicar aquesta tornada: "sóc el llop i tú ets la presa" en un concert amb alguna cervesa de més...

Àngel Guardià és una balada breu amb tant sols guitarres acústiques, veus i cors treballats per donar més intensitat a tot plegat. M'ha vingut al cap The Bard Song..., ja sabeu de qui. En La veu de l'Innocent les guitarres doblades són el leit motiv principal i constant al contrari que Promeses als Estels on quedar clar que al grup els agrada incloure temes i passatges amb guitarres acústiques ja sigui a mode de balada senzilla i sense més, intro o complement. En el cas que ens ocupa fins al minut 4 on canvia radicalment i entra tot el grup en el que sembla completament un altre tema diria que buscant sorprendre i canviar la dinàmica pel que escolta.

Terra lliure m'ha tornat a recordar als Maiden tot i que la tornada es decanta més pel power si parlem d'estils buscant recolzar-se en els cors també en aquesta part. La lletra fàcilment pot ser interpretada a través dels fets que hem viscut a casa nostra en els darrers anys tot i que caldria que el grup ens confirmés aquest extrem. Amor Etern, tot i ser de nou un tema lent a mode de balada, és diferent en el sentit d'incloure tots els instruments. La novetat radica en el piano de la part central, veus clarament doblades i un final molt i molt reposat. Sheleiah se'ns mostra com una intro instrumental per la traca final que tenim amb Virus d'Amor de nou amb protagonisme de les guitarres doblades en el seu inici tot i que el vers del tema quasi resulta una peça poc, ben assequible i tranquil·la amb només alguns acords de guitarra allargats. El disc acaba amb Patrulla Astral Mocix amb un desenvolupament llarg d'inici de més d'un minut abans d'arribar al riff que ens portarà tot el tema apostant per finalitzar el disc pel doble bombo i la rapidesa. En la part central tenim un bon duel on les guitarres van jugant sent la part més atractiva del tema.

En definitiva, una aposta a tenir en compte amb les mancances i també virtuts d'un primer intent on havent aconseguit un millor so de bateria i veus notables estaríem parlant d'un debut excel·lent. La fusta hi és, l'aposta està feta i estarem atents a propers intents.

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats