Torreilles, Rosselló (França)
Fotos: AnneM / SimWill66

El comiat de la temporada de festivals a l'aire lliure guardava una grata sorpresa aquest estiu del 2015, la primera edició del Pyrenean Warriors Open Air. Organitzat per l'associació Pyrenean Metal, el Rosselló francès va veure una gran jornada de heavy metal deslluïda per algun impresentable que malauradament segueixen apareixent en les nostres events. Tant de bo sigui la darrera vegada que escric aquestes paraules, i el més important, no vegi mai més una agressió en un concert (pitjor sent de gènere).

Abans de començar a parlar sobre les bandes, m'agradaria poder fer una petita valoració del festival, que ha estat una experiència molt positiva amb punts a millorar. Són joves, és la primera edició i estic segur que poden corregir errors (que no voluntaris de ben segur). Des d'aquí els animo que ho facin.

El primer és destacar la part humana. Més enllà de la feina darrere de l'escenari que òbviament no he vist durant aquests darrers mesos, he de reconèixer que l'amabilitat amb la que vam ser atesos en tot moment per l'organització com a l'oficina de turisme de Torreilles (sorprenent el recolzament al festival) van fer molt amena l'estada durant la jornada del dissabte. Sobre això només un detall que voldria saber. Escric aquestes ratlles sense haver pogut gaudir d'un passe de premsa, cosa que en el fons importa poc però almenys una resposta als correus enviats, encara que fos negativa, s'hagués agraït. Hem publicitat el festival i cal creure, més quan es comença ja sigui en una banda o amb un festival, t'interessa qualsevol ressò que puguis aconseguir, més encara de contrades veïnes amb un públic potencial assistent. No som ningú si voleu, d'acord, però el Pyrenean tampoc encara.

El festival va reunir unes 450 persones segons l'organització, destacar el recinte: còmode i ampli pel nombre d'assistents que podria haver estat major sense generar cap tipus de problema pels allà reunits. L'escenari era adient per una cita d'aquestes característiques, el so correcte amb alguns detalls millorables durant tota la jornada, cues inexistents tant en els llocs de menjar com de beguda i la zona de descans molt àmplia pels que allà ens vam reunir.

Com a aspectes menys bons, o fins i tot negatius, m'agradaria destacar de cara a possibles properes edicions el tema de la higiene. Com és possible que un sol WC cobreixi les necessitats de 450 persones?. Els de paret cobrien les necessitats masculines però no veig correcte un únic WC que també hagués d'utilitzar el públic femení, a més del masculí en moments d'urgència. Sóc dels que pensa que és millor gastar menys en una banda però tenir una infraestructura de primera fila. D'altra banda la única font que vaig veure al recinte era d'aigua no potable. Penso que el primer que has de veure quan arribes a un festival és com et tracten com a persona, i una font d'aigua potable és necessària sempre en qualsevol cita d'aquestes característiques.

Sobre la resta, petits aspectes a millorar que no cal ni esmentar ja que no voldria caure en el joc que semblés una crítica destructiva cap al festival. Com deia, espero veure una segona edició i poder visitar-la. Així que anem a veure què va donar de sí.

El cartell presentat per aquesta primera edició era molt atractiu a nivell de noms, amb uns clàssics de la NWOBHM com Tokyo Blade, els alemanys Iron Angel, o el que queda d'ells, en aquesta gira de reunió que estant realitzant el 2015, els seus compatriotes Atlantean Kodex, ja habituals en aquest tipus d'events "underground", els locals Lonewolf, els peninsulars Hitten i Witchtower així com els francesos Iron Slaught. A aquests darrers no vam poder arribar a veure´ls, disculpes.

Quan vam arribar estaven Witchtower descarregant el seu set. La banda està en un estat de gràcia important: a pesar de no tenir una banda estable, aconsegueixen que cada concert seu es converteixi en una festa. L'execució dels temes compleix amb escreix l'esperat i aquell regust old school et regalen un viatge en el temps a cada assistent als seus concerts. Són una banda que no inventen res, tampoc en tenen la intenció. Però d'altra banda són quasi únics en conservar aquest so NWOBHM tant cacarejat i tants cops tractat d'imitar amb resultats espantosos. El grup té un únic llarga durada del qual van executar temes com Stronger than you, Heavy Metal Sign, Lucifer's Sister o How Many Miles?. Per completar la descàrrega, un gloriós Prowler que els va quedar a la perfecció. I és que per fer una versió hi ha cents de temes que encaixen en els concerts, però molts no són capaços de donar-se compte de la tasca de fer una versió: que el públic es recordi de tú amb el bé que s'ho va passar disfrutant d'aquest tema. Si fas una de les habituals, no deixes de ser un més, i si rebusques per ser més autèntic, possiblement passes desapercebut i no aconsegueixes l'objectiu de divertir el personal. Wichtower van donar en el clau, i des d'aquí els felicito per això, a més del seu gran concert.

Hitten eren els encarregats de continuar la festa. La banda murciana d'speed metal va completar un concert correcte i va agradar molt al personal. No voldria que sonès a menyspreu però si repetir o tractar d'imitar un estil dóna menys personalitat a una banda, si encara les idees són reduïdes, el resultat és molt pobre. I això és el que Hitten han demostrat fins ara a nivell compositiu. Us pot semblar que sóc poc amic de l'speed metal, en absolut, però hi formes i formes de fer-ho. No serà falta de qualitat precisament, perquè considero que els membres de Hitten tenen qualitat per molt més del que ofereixen, i espero que en el futur ho demostrin. I tot aquest discurs? Doncs senzillament per tractar que per molta intenció que tingui el grup i executi correctament els temes, els seus concerts es converteixen en linials, com el vist en aquesta primera edició del festival. Una linealitat creada per temes del seu primer llançament First strike with the devil com Punished by speed, Running over fire, Ladykiller o Looking for action. Una linealitat trencada en dues ocasions: Warrior (versió de Riot) i Iron Maiden (versió del Maiden) que, com no podia ser d'un altra manera, van cridar poderosament l'atenció entre les composicions habituals de la banda i van fer que el públic s'ho passés d'allò més bé. Insisteixo, no són dolents, no els critico en aquest sentit, si no la poco inspiració dels seus temes. Estic segur que poden donar molt més de sí, i desitjant estic empassar-me aquestes paraules.

Els francesos Lonewolf eren la segona representació del país anfitrió. No em va sorprendre que no reunissin una quantitat de públic enorme, en altres llocs que els he vist, com Alemanya o Madrid, tampoc ho han fet. Són una banda difícil en alguns aspectes, pel que amb el pas dels anys he arribat a la conclusió que no agraden. Al contrari que la banda que van precedir al festival, a mi si m'agraden, pel que hem vaig dedicar a gaudir del concert com en ocasions anteriors. El seu heavy-speed amb la veu "tosca" de Jens Börner tracta de recordar en ocasions bandes alemanyes del gènere, amb la corresponent distància en la majoria dels casos. Actius, entregats, amb bona actitut, i molt "heavys", els francesos van completar un concert que va passar sense pena ni glòria per molts dels allí presents, però que en la meva opinió, va satisfer les expectatives dels autèntics seguidors de la banda.

Un cop que la nit era caiguda a Torreilles, arribava el torn de Atlantean Kodex. He de reconèixer que no sóc seguidor de la banda ja que, senzillament, no m'agraden. Els vaig descobrir quan van publicar The Pnakotic Demos i des de llavors continuo tractant que m'agradin però no ho aconsegueixo. Tot i així, he tingut la sort de disfrutar-los varies vegades en directe. I dic la sort perquè habitualment compleixen amb escreix i colmen les expectatives dels autèntics seguidors de l'Epic Metal que es congreguem als seus concerts, jo inclós. Curiós quan menys, però és així. Sincerament, no conec les raons, però entre la seva execució perfecta dels temes gravats previament en estudi, afegit a l'atmosfera que crea la longevitat i èpica dels mateixos, més l'entrega de tots i cadascun dels membres de la banda fan que en totes les ocasions que els he vist sempre en surti amb bon gust de boca. Aquest cop no va ser per menys, ja que els alemanys es van plantar a França per fer el que millor saben fer: tocar i arrasar amb tot. From shores forsaken, del citat EP The Pnakotic Demos va obrir la descàrrega, deixant clar a què havien vingut els de Vilseck. Sol Invictus, Heresiarch, Pilgrim, A Prophet in the Forest i la fantàstica homónima a la banda van ser els himnes allà escoltats. Grans un cop més els alemanys.

Iron Angel (o la banda de versions, en funció del fanàtic que siguis del grup) eren la gran incógnita de la nit. Sincerament, tenia sensacions contraposades. Era el principal reclam per acudir al festival, mentre que no considero correcte el moviment de reunir a una banda d'aquesta forma. Qui conegui la història de la banda sabrà al que em refereixo, i els que no, els emplaço per un altra ocasió més adient. Centrant-me en el que allà va passar, he de dir que tal i com va sonar el primer acord es van disipar tots els dubtes que havia en l'ambient: pur i dur heavy metal alemany era el que van fer en el seu dia, i el que van portar a Torreilles. Es van acabar els pensament de "bandes de versions" i demés rucades, tocava disfrutar, i vaja si ho vam fer!! Dos treballs en la seva carrera però no necessiten més: clàssic rere clàssic reventaven les oïdes dels presents: Metalstorm, Son of a bitch, Fight for your life, Black Mass, The Metallian... Allò era un no parar de força, contundència, velocitat... pur speed metal alemanys!!! Heavy metal soldiers i Rush of power van posar punt i final a una gran vetllada amenitzada per Heavy Metal fet a la vella manera, sense afegits ni paliatius, i molt menys complexes.

Per finalitzar aquesta gran jornada de metall, els mítics i clàssics de la NWOBHM Tokyo Blade tenien el difícil paper d'estar almenys a l'alçada del vist fins al moment i així posar la cirereta al pastís d'aquesta primera edició del Pyrenean. Després del seu pas per la península en dos dates que precedien a la de Torreilles, els de Salisbury es van plantar a escena amb la formació que els van donar els millors moments, principalment si parlem de popularitat, sent completada amb Chris Gillen a la veu.

Per un servidor era el tercer cop que tenia l'oportunitat de veure'ls, i sense cap dubte, ha estat la millor. El concert no va ser dels catalogats com històrics però sí defensant d'una forma molt més honrada els temes respecte les anteriors ocasions que m'he topat amb ells. Van sonar molt més compactes i contundents, i vaig veure a un Chris bastant més compenetrat i encaixant en la banda que en ocasions prèvies. D'altra banda, quelcom important per bandes que porten tants anys en actiu, escollir un repertori acord a l'esperat per la gent. Que una banda tingui uns quants treballs al mercat no vol dir que ni el públic els conegui, ni molt menys, tingui ganes d'escoltar-los. En aquest sentit els britànics solen oferir un repertori centrat principalment en les dos obres citades prèviament, de forma que la connexió grup-públic crea l'atmosfera adient per gaudir del tema en la seva màxima esplendor . Així va passar amb Someone to love, Dead of the night, Lightning Strikes, Sunrise in Tokyo, Night of the blade i If heaven is hell, com no podia ser d'un altra manera. 

Per finalitzar, una versió que penso els sobra, però sempre és ben rebuda pel personal: Long live rock'n'roll. Fi de concert, i final d'una primera edició d'aquest Pyrenean Warriors Open Air que espero i desitjo que tingui continuïtat i es pugui establir com el final de festa metàl·lica de cada estiu abans de passar al circuit de concerts de sales.