Fotos: www.swedenrock.com

Primera experiència al Sweden Rock festival, un festival que en les darreres edicions s'ha convertit en un altre referent del circuït de festivals europeus junt a cites com Wacken, Graspop, Gods of metal... o tants altres. Aquest any especialment ja que presentava un cartell amb noms molt atractius i absolutament imprescindibles dins l'escena del rock i el heavy metal, a més de ser molt difícil que alguns dels allí presents ens visitin per terres catalanes.

Algunes consideracions prèvies abans. Crec que tothom que hagi viatjat mínimament pel nord d'Europa pot estar d'acord amb mi que és un marc incomparable per la celebració d'aquests tipus d'esdeveniments.

Sobretot pels amplis espais verds amb terreny idoni per acampar i temps temperat al que només cal témer les habituals pluges d'aquells indrets. Si a tot això hi afegim una bona organització i cartells molts cops de somni pràcticament ho tenim tot. En el cas del Sweden rock l'indret escollit és la localitat de Solvesborg, al sud del país, al costat de la costa a peu d'una via principal com la E22 en un paratge destacable típic d'aquelles latituds amb molt color verd, arbreda i vegetació.

Pel que fa al festival en sí m'agradaria comentar algunes coses. Indubtablement el cartell és dels més, per no dir el més, destacat d'aquest any pel que fa al circuit de festivals d'estiu europeus i pràcticament abarcant tots els gèneres. L'espai estava distribuït en cinc escenaris: Festival stage (el principal) i el Rock stage que s'anaven intercalant en una part del recinte i d'altra banda el Zeppelin stage i el Sweden stage que eren els dos petits i que també s'intercalaven. Calia afegir la carpa Rockklassiker on hi havia un escenari on actuaven les bandes de tribut i es portaven a terme activitats de tot tipus. La producció als citats escenaris no és la millor que he vist, sense anar més lluny a Wacken és molt més espectacular, i només es gaudia de pantalla de vídeo gegant on seguir el que passava al principal que com és lògic gaudia del millor equipament. La resta “d'stages” correctes tot i que val a dir que es va gaudir d'un so molt bo en tot moment i escenari a excepció del Zeppelin que va patir més aquest problema.

Curiosa també és la elaboració de la cervesa pròpia del festival comercialitzada en botelles de plàstic que quedaven pel terra i que es sumaven a les llaunes i demés escombraries que anava deixant el personal i que en ocasions feia difícil caminar, on és el civisme nòrdic??!!! No coneixen la fórmula del vas de plàstic que es torna a omplir i es paga?. D'altra banda, destacar que les distàncies entre tot eren coherents, la zona de backstage prou àmplia i amb molta ombra i la seguretat en mans de jovenets inexperts. Suposo que confien en el bon comportament del personal com així va ser.

Parlant del públic. Destacable veure la fauna que transitava pel festival. Molta presència de l'estètica glam tant típicament dels 80 a més de tota mena de personatges amb una estètica diguem... peculiar i tant habitual en aquestes cites, moltes famílies amb nens i tot, i la curiosa costum de molt personal d'anar amb una cadira plegable a tot arreu i desplegar-la a qualsevol lloc per veure el concert de torn.

Val a dir que Simfonia Metàl·lica ha estat un dels pocs mitjans catalans presents i fins i tot de l'estat espanyol. Imperdonable per aquells que, de manera professional i no com el nostre cas, presumeixen d'informar i posar al dia de tot el que passa en l'escena. El van viure i patir Francesc Pérez (FP), Vicens Bitrià (VB) i Albert Perera (AP).

Pel que fa al festival en sí i tot el que l'envolta i comporta molt per aprendre i poc que lamentar, un cop més... i van...

Dijous 08 de Juny

Desprès dels inconvenients propis de trobar el lloc, els tràmits per les acreditacions i ubicar-nos en l'espai vam ser a temps de presenciar quasi tota l'actuació de Doro al Festival stage desprès que ja haguessin actuat From Behind, Cathedral i Entombed. La bona forma que va mostrar a Barcelona fa unes setmanes continuava a terres escandinaves pràcticament calcant el repertori de clàssics de Warlock i en solitari només amb la novetat de treure Für immer i el bis de Metal Racer. Entregada com sempre i un valor segur en aquestes cites (AP)

A les 15:00, tot just desprès de dinar, va arribar el moment que els suïssos Krokus trepitgessin el Rock Stage. Liderats pel veterà vocalista Marc Storace i amb una formació quasi renovada completament destacant la incorporació de Mandy Meyer substituint el co-fundador del grup Fernando von Arb. Val a dir que a la bateria teníem Stefan Schwarzmann (Running Wild, Udo, Accept, Helloween). Malgrat la calor van demostrar com fer gaudir dels seus temes amb peces com Screaming in the night, American woman, Long stick goes down, Easy rocker o, com no, Bedside radio. Rock'n roll al mil per cent!! (FP)

Tot seguit la sorpresa va ser per mi el concert de Porcupine Tree. Tot i haver escoltat els seus dos darrers treballs no els tenia en especial consideració. Això ha canviat des del Sweden rock. L'eclèctica barreja que ofereixen resulta embriagadora i subtil. Steven Wilson és un autèntic visionari i tot i l'hora i el sol el personal va gaudir d'allò més. (AP)

Els temps han canviat i moltes bandes de hard rock han quedat enrere però aquest no és el cas dels alemanys Bonfire. Venien al Sweden amb un nou disc sota el braç anomenat Double x. Però el públic el que vol escoltar són els temes clàssics i això és el que va oferir la banda liderada per Klaus Lessman i el guitarrista Hans Ziller. Així doncs vam poder gaudir de temes com Under blue skies, Nevermind, Ready for reaction o la versió del clàssic Sweet home alabama. No va ser un concert memorable però si van estar a l'alçada i van mantenir “el tipo” fins al final. (FP)

Bonfire continuava amb la nostàlgia pròpia del festival quan a la carpa vam veure un espectacular tribut a Led Zeppelin per part de Baldroom Blitz, la banda que el bateria d'Europe Ian Augman ha muntat en aquest sentit. Temes calcats amb un feeling que només els originals devien tenir i que van saber reproduir a la perfecció. (AP)

Com en el cas de Def Leppard, Journey són un grup poc procliu a actuar per Europa, i en conseqüència la seva presencia al Festival ha pogut ser un factor decisori per molts veterans a l’hora d’assistir-hi. De fet, el públic de Journey fou l’encarregat d’augmentar la mitjana d’edat del Sweden Rock. L’ organització (excel·lent, d’altra banda, fins i tot en aquest aspectes estratègics), va saber jugar perfectament amb el valor afegit de l’escenari “Festival”, que comptava amb una pantalla gegant i amb l’angle de visibilitat mes afavorit de tots els escenaris, unes qualitats que el feien ser l’escenari més ben disposat per acollir les propostes mes clàssiques, i evidentment, al públic menys agosarat i més gelós de la seva comoditat. Deep Purple, Ted Nugent, The Sensational Alex Harvey Band i la resta de dinosaures van ser els usuaris d’aquest escenari privilegiat.

La formació actual de Journey va saber oferir una interpretació irreprotxable dels hits i alhora, presentar una sèrie de detalls meritoris com la interpretació d’alguna peça gens esperada “Edge of the blade” i la frivolitat d’oferir les tasques vocals de “Mother Father” al mercenari Deen Castronovo. Neal Schon i Ross Valory segueixen amortitzant totes i cadascuna de les petites joies que van convertir Journey en un grup d’èxit multitudinari en el període 78-88: “Who’s crying now”, “Separate ways”, “Don’t stop believin” i tants d’altres exercicis superbs d’A.O.R. de primera qualitat.(VB)

Desprès d'un petit descans la traca final del dia venia de la mà dels nord-americans Nevermore i Deep Purple. Els primers van revolucionar-ho tot. Dir en primer lloc que es presentaven en formació de trio degut a diferents problemes mèdics que han afectat el grup darrerament. Això no va afectar de cap manera el concert ja que Jeff Loomis va fer una feina pròpia d'un extraterrestre. Tota una exhibició de com tocar que amb la base de Jim Sheppard al baix van sonar més compactes que molts altres grups al festival. Warrel Dane conserva aquesta peculiar veu que sap modular perfectament segons requereixi el tema. Es van trobar a faltar alguns clàssics com Beyond Within però res va fer que no gaudís del concert. En fi, memorables.(AP)

I arribava el torn pels clàssics dels clàssics. Deep Purple es presentaven, com és habitual en els darrers anys, amb l'excusa d'un nou treball però sense confiar-hi massa ja que els històrics temes que acrediten són la columna dels seus directes. Ian Gillan com de costum descalç i amb dificultats per cantar alguns dels temes però tant Strange Kind Of Woman, Highway star, Perfect Strangers o Black Night ens va mostrar una part de la història de la nostra música. Sorprenent la sobrietat d'Ian Paice a la bateria, dels millors del grup. Els solos van sobrar, com quasi sempre. (AP)

Divendres 09 de Juny

Un cop ja situats va ser més fàcil l'accés el segon dia i arribàvem als inicis de l'actuació d'Arch Enemy que sorprenentment van convocar gran nombre de públic malgrat ser només les 12.00. Molts problemes d'Angela amb els constants talls del seu micròfon a la ja de per sí no massa bona interpretació que ens va oferir. La resta correctes en els ja coneguts Dead eyes see no future o Burning Angel per citar-ne un parell. Continuen sent una referència del death més assequible malgrat que molts no tolerin l'era Angela. (AP)

Take the pace va ser el bon dia que ens van donar els veterans alemanys Victory. La veritat no van estar del tot malament en un horari tan poc propici però el seu nou cantant Jioti Parcharidis (Human Fortress) a l'hora d'interpretar temes com Standing like a rock, Temples of gold o Backseat rider no va estar a l'alçada dels seus pretèrits Charlie Huhn i l'hispano suís Fernando García. Em va faltar Rock'n'roll kids però això ja se sap que pertany al capítol de les preferències personals i el món no està fet a gust de tothom... (FP)

Els suïssos Gotthard van basar la seva actuació en el seu darrer disc d'estudi Lipservice així com el recent CD i DVD Made in Switzerland amb temes com All we are, Dream on, I wonder o Anytime anywhere. També va caure una versió dels Purple Hush, sens dubte la banda més versionada de tot el festival, així com Top of the world, Sister moon o una nova versió d'un altre clàssic com Immigrant song de Led Zeppelin. Competir en el mateix estil musical i amb les ganes del públic de veure grups de la talla de Journey, Whitesnake o Deff Leppard la banda d'Steve Lee i companyia van demostrar que són una magnífica formació de directe i possiblement una de les millors bandes del festival tot i no tenir l'status de les citades. (FP)

El festival seguia amb la dosi diària de nostàlgia per part dels Victory que van complir i els suïssos Gotthard que van sorprendre a molts. Jaded Heart oferien més hard-rock al Zeppelin quan ens disposàvem a presenciar el concert de Metal Church que coincidia plenament amb Gamma Ray. Els americans van entusiasmar amb peces com What children pray o un avenç del nou disc anomenat Mirror of lies. Kurdt Vanderhoof segueix sent el motor del grup que es va acomiadar amb una versió dels Purple Highway star. I van dos bandes ja versionant el mateix tema...(AP)

Qüeensryche són un dels pocs grups que, fins fa ben poc, es resistien a doblegar-se davant el corrent conservador de nostàlgia insana que guia el heavy metal en l’actualitat. Si algú no te massa clar a que em refereixo quan dic això, que faci un petit repàs a les hemeroteques per adonar-se de la multitud de reunions dubtoses que han tingut lloc en els darrers anys; o que simplement faci un simple anàlisi dels repertoris interpretats pels grups “grans” al Sweden Rock 2006, el mateix que podien haver ofert 15 anys enrera. Preocupant? Sí, i a més, dolorosament pertorbador.

Deia que Qüeensyche, un cop havent deixat en el llunyà record la seva època hiper-metàl·lica i d’ èxit majoritari, havien construït una carrera digna en la que, any rera any, àlbum rera àlbum, lluitaven per oferir noves propostes i nous continguts a la seva proposta musical. És cert que, en la majoria dels casos, els discos mai complien amb les expectatives dipositades, però almenys, Qüeensryche es guiaven pel fonament bàsic de qualsevol artista: la creativitat, i en base a això, reformulaven constantment el seu discurs. Doncs bé, les forces poderoses de la melangia han acabat per doblegar Qüeensryche, almenys parcialment.

El disc que ens presentaven a Suècia era el brillant “Operation Mindcrime II”, i el repertori es va basar en peces dels dos volums “Mindcrime” i un parell de records al seu multi-platí “Empire” (“Jet City Woman” i el tema- títol). Així doncs, el concert es va estructurar en tres parts ben diferenciades; la primera amb les interpretacions del primer “Mindcrime”; una segona amb les del nou disc (amb “Eyes of a stranger” com a cloenda apoteòsica); i una tercera amb els bisos extrets d’ “Empire”. No cal dir que la primera part del show fou la mes esperada pels assistents, que en la seva majoria, reconeixien el primer volum “Mindcrime” com el que és: una obra mestra del heavy metal.

El mes destacat, l’actitud i les ganes de Geoff Tate, que va cantar molt molt bé, i que a més, interpretava i gesticulava cadascuna de les lletres oferint-nos un espectacle quasi-teatral, excel·lent també Pam Moore, la vocalista que va cedir la veu al personatge “Sister Mary” en ambdós “Mindcrime” i que va actuar de partner per en Geoff Tate. Com a curiositat dir que en una de les cançons, Geoff Tate sortia a escena amb una arma i tenint en compte com esta el tema dels aeroports vaig pensar que algun dia tindria problemes per passar-la (ni que sigui una replica), dies desprès, el tour manager de Qüeensryche fou arrestat a l’aeroport d’Amsterdam per aquest motiu.(VB)

Som molts els que encara pensem que els 80 van ser la millor època pel rock i el heavy metal però veure tant cabell crepat, ulls pintats i malles tot junt fa pensar que una nova fornada de seguidors del glam farà reviure d'alguna manera tot allò. Aquest és el tipus de públic que va presenciar l'actuació dels Tigertailz i la veritat que les ganes de veure la reunió i amb quina forma i aspecte sortirien van fer que els presagis no es complissin en absolut. Possiblement els falta rodatge, més concerts faran que la banda es mostri més homogènia i compenetrada, tot i que... és bona època pel glam? (FP)

Mentre actuaven bandes com Nasty Idols, Kamelot o Tigertailtz vam presenciar com la premsa alemanya embogia davant la pantalla de televisió del backstage presenciant el debut de la seva selecció al mundial d'Alemanya. A partir d'aquell moment va ser un fet habitual a mesura que s'anaven jugant partits i els interessats segons el país que jugués ocupaven el lloc. En fi... La pilota, en les seves diferents accepcions mou el món ja ho sabeu... (AP)

Amb mitja hora de retard (alguns diuen per falta de repertori, i d’ altres per problemes de so), la formació actual de Venom va arrencar la seva actuació al Sweden Rock amb “Witching hour” ( que, acostumava a ser la darrera del repertori, i ara s’encarrega d’obrir-lo). “Die hard”, “Welcome to hell” i la resta de cançons previsibles van anar caient, sorpresa amb “At war with satan” i amb “The evil one”, la resta, “Countess Bathory”, “In league with satan”, tres del nou “Metal Black” i la resta de “clàssics”. Cronos, ja no té abdominals, gairebé no té ni pel, segueix sense saber tocar el baix, es desendolla el jack de l’instrument sense adonar-se, i encara ven la moto dels reis del black metal... meravellós, és com llegir un Mortadelo, saps el que et trobaràs, les mateixes històries casposes, els mateixos personatges, les mateixes mancances creatives, però m’encanta.. Van ser la única banda que va fer ús de pirotècnia (almenys de les que jo vaig veure), i van ser a punt de ser expulsats de l’escenari per part de la organització per culpa del seu retard inicial (el mateix Cronos va dir en to desafiant que li agradaria veure com s’ho haguessin fet els de l’organització per treure’ls d’allí). Pel que fa a Mykus, és un vell conegut ja que ja va formar part de Venom a finals dels ’80 tot substituint Mantas pel disc “Calm before the storm”, i Antton (el germà de Cronos) és infinitament millor bateria que Abaddon (encara que podria dir això mateix de la majoria de bateries que conec). Venom són la més encantadora broma del heavy. Meravellosament demencials. (VB)

Desprès del seu nefast concert a la Razz II en la seva darrera visita a Barcelona el sr Blackie i els Wasp sembla que s'han posat les piles ja que des de llavors no ha deixat de fer bons recitals, el Sweden rock no va ser una excepció. Va basar el show en els “hits” habituals com Love machine, I wanna be somebody, I don't need no doctor, Fuck like a beast... i la relativa sorpresa de Widowmaker que feia 20 anys que no tocaven. En definitiva, segueixen en la bona linia i l'únic que els falta és fer un bon disc en directe. (FP)

Vaig intentar dividir-me per presenciar tant als Wasp com a Evergrey. Wasp obria gira mundial al Sweden van jugar a cavall guanyador amb Love machine, On your knees, Wild child o Real me. La sorpresa va ser Widowmaker que feia moltíssim que no tocaven en directe. Moment per marxar per veure què oferien Evergrey. La primera sorpresa va ser veure l'entregat del públic suec davant la banda molt reconeguda en aquelles contrades. Temes com Back it again o Touch of blessing mostraven clarament totes les vessants d'un grup notable. (AP)

Def Leppard, junt amb Whitesnake van ser la millor actuació del Festival. Tots sabem la incomoditat que a Joe Elliot li suposa el fet de ser encasellat com a grup de “heavy metal”, fins i tot, durant el seu concert va fer públics els seus dubtes previs al concert ja que compartien escenari amb grups “com Venom”, un comentari comprensible, però de mal gust. El cas és que, Def Leppard van jugar molt bé les seves cartes, i avançant-se al perfil d’assistent del festival, van plantejar un repertori que els va reivindicar com grup de heavy metal. “Let it go”, “Rock, rock” i “High n’dry” van ser els tocs d’atenció i l’entrada a un concert inoblidable.

Van sonar els hits “Photograph”, “Rock of ages”, mig “Hysteria”, “Let’s get rocked”, “Make love like a man”, també “Promises” de “Euphoria”, un parell del nou disc de versions i la fantàstica “Wasted” per concloure (el mateix Elliot va anunciar el tema convidant a la gent a tornar a l’inici, al 1980 a “On through the night”). Com he dit, Def Leppard es van reivindicar com a grup de Heavy Metal. Desgraciadament, els europeus ho tenim malament per gaudir d’ells amb normalitat ja que les seves gires es centren en els Estats Units, d’aquí que la promesa final d’en Joe Elliott de “No ens oblideu i nosaltres tampoc ho farem” sigui de difícil compliment, ell es referia al fet de recolzar el grup comprant “Yeah!”, l’irregular disc de versions que acaba de sortir al carrer, i dubto que aquesta sigui la millor eina per “recolzar” al grup... millor que provin de fer un bon nou disc d’estudi. (VB)

Dissabte 10 de Juny

Dins la meva ment sempre quedarà el record d'un dels concerts que va tenir lloc a la desapareguda sala Garatge de Barcelona on participaven Domine, Agent Steel, Riot i els canadencs Anvil. Va ser molt trist veure com una persona amb un carrera de 20 anys en el heavy metal plorava com un nen de 3 anys. Aquest era “Lips” líder del grup i la causa l'escasa assistència de públic presenciant la seva actuació. És possible que una banda es mereixi aquest “insult”, però després de veure la nefasta actuació que van oferir al Sweden encara avui no sé perquè em vaig quedar fins al final. Els temes van sonar pesats, tediosos i avorrits. Crec que s'haurien de plantejar el seu futur. (FP)

L'última jornada començava per mi amb la banda femenina Crucified Barbara que a més de les evidents virtuts que acrediten van oferir un bon concert d'un rock cru i brut amb l'omnipresent referència de Motorhead. A destacar les versions del Shout it out de Kiss i el Killed by death dels citats Motorhead. (AP)

Michael Schenker és un d’aquells guitarristes que dona bo escoltar, la seva precisió alhora de combinar melodia i agressivitat, tècnica i sentiment fan d’ell un exemple a seguir. A Suècia, es va presentar amb la versió 641 de M.S.G. on destaca especialment el baixista Rev Jones ( que va fer un solo que ens va deixar a tots bocabadats a “Into The arena”, primer interpretant “Eleanor Rigby” dels Beatles amb tapping i desprès seguint el solo amb un contrabaix elèctric). A banda de Jones, que ja fa quatre anys que gira amb MSG, el més interessant fou veure i escoltar la màgia que surt de les mans d’en Schenker, desafortunadament no vaig veure més que la primera meitat de la seva actuació, però tot i això, em reitero amb el fet del privilegi que suposa veure aquest home en directe. S’ha de reconèixer però, que en cap moment MSG com a grup van saber estar a l’alçada dels esmentats Schenker i Jones. (VB)

Mai havia vist Molly Hatchet en directe, i tot i tenir un grapat de discos seus a casa, em despertaven tan sols una atenció moderada; no puc dir que la seva actuació al Sweden Rock hagi fet augmentar la rotació d’aquests àlbums al meu Cd, però si que m’ho van fer passar molt bé. “Satisfied man”, “Flirtin with disater”, “Jukin’ City”, “Whiskey man”... Molly Hatchet van ser com un jukebox: so immillorable i una successió excel·lent del millor rock ‘n’roll. Com en Dave Hlubeck va dir a la roda de premsa, d’entre els grups de rock sureny, ells són els més durs i per això sempre han estat abraçats per la comunitat metàl·lica, i així va ser al Sweden, públic que havia vist a Venom i Doro (per ficar dos exemples) estaven saltant i cantant com bojos amb Hatchet, i és que fou una demostració de rock ben fet. (VB)

Despres de dinar Tom Angelripper i Sodom ens sacsejava l'estòmac amb els compassos de Augebomb. Tant sols vaig poder presenciar els darrers temes però caldria que s'ho fessin mirar perquè cada cop que els veig en directe m'avorreixen més, potser un canvi de repertori?... O era la meva digestió pesada? O el terrible record d'Onkel Tom?

Tenia ganes de veure els anglesos Onslaught però em van decebre una mica. A més el so no va acompanyar al Zeppelin stage ja que el baix estava molt saturat i es feia una bola desagradable. Tot i així va venir de grat escoltar Metal forces o Demoniac.

La festa venia de la mà dels Sweet. Nomès queda Andy Scott de la formació més clàssica però junt a Bruce Brisman a la bateria i Tony O'hara, tots dos ex-Praying mantis, i Steve Grant al teclat van entusiasmar a tothom. Molts artistes miraven des del lateral de l'escenari per escoltar Funny funny, Love is an accident o Action. Tony O'hara va fer adonar tothom que tots uns metalheads suposadament durs i en un festival de heavy metal havien cantat el Funny funny, un tema pop i que podrien haver signat els mateixos Beach Boys. Sort que també ens va fer saber que no ho diria a ningú. Naturalment van acabar amb Fox on the run. (AP)

Tot per la pasta i pel país que vol dominar el món!!. Aquest és el missatge que volia transmetre amb aquella immensa bandera americana el senyor Ted Nugent però a nosaltres el que ens interessa és la part musical. Mick Brown a la bateria i Barry Sparks a la guitarra l'acompanyaven, o el que és el mateix, la meitat de Dokken. Wango tango, Stranglehold, Stormtroopin' o Cat schatch fever van ser alguns dels temes que va descarregar “búfal blanc de Detroit”. També ens va oferir algun tema nou i del seu darrer disc Craveman i per acabar Great white buffalo. Ted no ets el millor guitarrista del món i tot i sortir del WC Michael Schenker és bastant millor (FP)

Cansat de Ted Nugent i els seus discursets, vaig optar per marxar al concert d'Obituary que un cop més patien el mal so de l'escenari Zeppelin. Molt saturat però el grup no va desmerèixer en absolut en temes com Back inside del darrer disc. Brutals. (AP)

Suècia sempre ha tingut una bona indústria de grups de rock melòdic i hard i Treat en són un bon exemple. Un grup amb certa repercussió als 80 i que es tornen a reunir per aquesta ocasió. No tinc adjectius per definir la brillant i magistral actuació d'aquesta veterana banda de hard-rock. Vaig gaudir com un nen al igual que el públic que va presenciar el concert i no va deixar de moure's i cantar els temes. Van començar amb Changes del seu disc Scratch and bite de l'any 85 i tot seguit Get you on the run, Too wild, Weare on i com no Ready for the taking'. Junt amb Gotthard del millor del festival i totalment bestials!!

Hi ha músics que tenen moltes facetes i una de les qualitats d'Alice Cooper és la d'actor. La funció va començar amb No more mr Nice guy, Dirty diamonds, Billion dollar babies (on no va faltar l'escampada de bitllets) i Woman of mass destruction. Tot plegat amb la seva inseparable infermera que al mateix temps és la seva filla. Tampoc no va faltar la guillotina, la camisa de força, la resurrecció de blanc immaculat ni més clàssics com Feed my Frankstein, Welcome to my nightmare, Only women bleed, School's out o el solo de bateria d'Eric Singer. Per acabar Poison i Under my wheels amb la qual es va abaixar el teló d'una funció esperada però grata. (FP)

Abans d’assistir al show de Celtic Frost (punt culminant a priori de la meva visita a Suècia), vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb dos vells coneguts: Onslaught i Blitzkrieg, dues formacions que, malgrat no ser al capdavant de les meves prioritats a l’hora de distribuir la meva mortal no - ubiqüitat, estaven al la llista de concerts gormands. Doncs, tant en un cas com en l’altre em vaig endur una bona decepció... Es cert que tocar a l’escenari mes discret del Festival sense el suport addicional que atorga un mega-escenari amb un potent equip de llums no contribueix a la virtut estètica del show, però, ni això es excusa, Onslaught i Blitzkrieg tenen sort d’haver significat quelcom en el passat, i per tant de despertar la curiositat d’un bon grapat de heavies vella- escola, però això i punt. Grups amateurs.

Celtic Frost van ser una altra cosa. No foren la revelació espiritual que jo esperava. Desprès d’haver-los seguit per espai de gairebé 20 anys i amb la idea ja incrustada en l’ànim de no veurel’s mai en directe, l’expectativa d’assistir a un concert de Celtic Frost fou el motiu principal d’aquest llarg viatge a la privilegiada Europa del Nord.

Estètica molt ben estudiada, telons, logotips i una reproducció monstruosa de la portada del “To Mega Therion” donaven la idea que aquell era l’escenari de CF i que així seria durant almenys 90 minuts... Força sorprenent la fluixa assistència inicial de públic (és cert que progressivament, aquest aspecte aniria millorant, però competir amb Alice Cooper no és fàcil suposo). “Totengott” de l’excel.lent nou àlbum “Monotheist” servia d’introducció i donava uns minuts als músics per posicionar-se a l’escenari i observar un panorama poc estimulant d’un nombre pobre de fidels congregats. Tom Warrior amb la seva Ibanez Iceman (no la de tota la vida, sinó la nova versió de la sèrie limitada amb disseny de H.R. Giger !com no! –que per cert, era un regal de la resta de membres del grup-), Martin Ain un pel mes gros que en els ’80, i els nous Franco Sesa i Anders Adden (aquest darrer també amb una Iceman, encara que no la “Giger”) que van complir amb la seva funció d’actors secundaris amb un resultat plenament convincent.

Van començar amb dues versions ultra-lentes de dos clàssics: “Procreation” i “Dethroned Emperor”, el fet de disminuir la velocitat de les cançons (una cosa ja anunciada pel propi Warrior abans d’iniciar el tour) ha aixecat ampolles entre alguns fans, però el cert és que, a mesura que avançava el concert, la velocitat dels temes antics s’anava acostant cada cop més al dels originals (el que jo considero fruit d’un genial plantejament del tempo del concert). A més, aquestes versions lentes quadren molt amb el so actual de CF si ens guiem pel que trobem a “Monotheist”. El concert seguia centrant-se en material vell, i d’entre les obvietats (“Into the crypt of rays -amb Tom de Sodom a primera fila mirant amb certa distancia a l’altre Tom -, “Cyrcle of The tyrants” o “The usurper”), algunes peces inesperades (“Mesmerized”, “Sorrows of the moon” o “Visions of mortality”. En conjunt, un set-list molt ben escollit, molt equilibrat i on només vaig trobar a faltar alguna representació mes del darrer disc, del que exclusivament van sonar “Ain Elohim” i “Synagoga Satanae”. Quan parlo “d’equilibrat” ho faig de la perspectiva que abans d’iniciar el tour, CF havien comunicat la seva intenció d’obviar els discos “Cold lake” i “Vanity/Nemesis” del repertori, cosa que a mi em sembla una majúscula bajanada, però bé, jo no tinc el dit a sobre del boto vermell.

Franco Sesa va fer bé la feina, es un bon bateria (per cert, Stephen Priestly m’ha semblat sempre el millor bateria que hagi passat mai per CF, per sobre de Reed St.Mark). Anders Odden (ex- Satyricon ex- Cadaver i ex- Mayhem) va fer molts dels solos que originalment feia Tom, i ho va fer força bé, perquè reproduir aquella mena de solos esquizofrènics als que el vell Warrior ens tenia acostumats no es tasca fàcil. Martin es va erigir com el membre mes expressiu del grup i Tom Warrior va deixar veure la seva coroneta pelada quan en va tenir prou de dur gorra de llana.

En conclusió: Compreu “Monotheist”; aneu a veure CF si podeu; reivindiqueu “Cold Lake” i “Vanity/Nemesis”, i mireu a banda i banda a bans de creuar per un pas de zebra. (VB)

Un altre moment àlgid, Whitesnake. David Coverdale està com mai i la banda que l'acompanya és tota una garantia tot i la novetat d'un jove i desconegut baixista de nom Uriah Duffy. Inici amb Burn i si heu tingut oportunitat de veure el recent DVD gravat a Londres que han tret al mercat us fareu una idea dels temes interpretats. Aquesta nova encarnació de la serp blanca està fent gaudir a molts que com jo no esperàvem veure'ls en directe però tot plegat fa pensar... Els veterans són qui salven festivals i congreguen públic però el temps passa i les coses fa anys que apunten a una falta de renovació flagrant, serà el final? (AP)

Una gran experiència poder visitar terres sueques per poder empapar-se de bona música i alhora descobrir llocs llunyans amb un indubtable atractiu. No perdeu l'oportunitat de visitar aquest festival en alguna edició i us asseguro que reviureu el glam i el hard rock com si visquéssiu de nou als 80, i és que encara no m'explico ara com es manté viu aquest esperit per aquelles verdes terres.