Menu

WACKEN OPEN AIR 2004

Fotos: www.metaltix.com

Wacken continua gaudint, un any més en aquests darrers, de la posició capdavantera pel que fa a festivals de heavy metal. Però cada cop més manté aquesta posició gràcies al prestigi guanyat en el passat que el que aconsegueix actualment, almenys si parlem del cartell.

Públic Wacken 2004Molts altres festivals arreu d´Europa han aconseguit tenir millor cartell aquest any i sembla que Wacken es manté en una indefinició entre intentar esdevenir gran de veritat en el sentit de contractar grans noms (grans de debò) o mantenir l´esperit underground per donar a conèixer nous valors. Les bandes que hi participen es repeteixen sovint on sembla que primen els interessos de discogràfiques, managements i promotors (on també queden enclavats els organitzadors) i ja no és un bressol on descobrir valors en alça o noves propostes sinó un aparador publicitari. Cal que s´ho plantegin. D´altra banda cal fer referència a la producció, serveis, comoditat pels assistents...etc. que continuen ratllant a gran alçada tot i les dimensions mastodontiques que ha adquirit. Escenaris de somni i muntatges espectaculars malgrat el so lamentable del Black stage.

A més, sembla decidida l´aposta en els darrers dos anys per l´audiovisual. Una pantalla de vídeo gegant entre els dos escenaris principals oferien en directe els concerts en els citats “stages” amb un desplegament de càmeres impressionant on contàvem fins a 15 unitats al True Metal stage que oferien unes preses i realització impecables. I per rematar-ho retransmissió ininterrompuda de 72 hores (tot el festival) per internet i edició d´un DVD amb actuacions del 2003, tot i que no apareixen algunes de les bandes més interessants d´aquella edició, suposo que pel tema de permisos de les discogràfiques. Tot i això, el que de veritat és important, el cartell, fluixeja però l´afluència de públic continua sent massiva, uns 43.000 “metalheads” de tot el món en aquesta edició del 2004. Val a dir que continua el preu de menjar i beguda molt car i de poca qualitat.

 

Per la meva part dir que lamento la manca de personal del programa per cobrir tot el festival ja que en solitari és francament difícil cobrir durant tres dies 4 escenaris i altres activitats paral•leles que es porten a terme, s´ha fet el que s´ha pogut que és el segueix.

Dijous 05 d'Agost

En aquesta ocasió “la prèvia” no resultava tant atractiva com era habitual. Uns desconeguts per mi Zodiac Mindwarp obrien el festival quant nosaltres tornàvem del nostre dia turístic per Hamburg a la recerca de material interessant per la nostra salut auditiva a la tornada. Arribàvem al recinte després d´una petita aturada a l´hotel, just abans de la primera actuació interessant.

MotorheadMai està de més un concert de Motörhead però són ja massa cops a Wacken i, a més, es va produir el que em temia. El set-list esdevenia massa repetitiu (com el festival) i quasi endevinaves el següent tema que tocarien. D´acord que no poden fallar alguns temes bàsics de la seva carrera però tenint-n´he tants, de temes i de clàssics, crec que oferirien uns concerts memorables. De tota manera escoltar No class, Ace of spades, Sacrifice (amb l´habitual solo de bateria, com no!) o Overkill mai és una mala opció.

El que no puc suportar són les versions de Ramones o Sex Pistols que en els darrers anys incloent en discos i directes, bandes llegendàries però que no fan falta a Lemmy i els seus per oferir un directe com cal. Poden millorar.

Seguidament els Böhse Onkelz van oferir el que sembla era un concert molt esperat en aquelles terres si ens atenem al nombre de samarretes i públic congregat. El fet, és que el nostre afany per descobrir propostes diferents o senzillament la curiositat de veure una banda desconeguda, i més encara per les referències que teníem, era totalment absent en aquella jornada i la nostra preferència va ser dedicar-nos a altres activitats, podríem dir turístiques, abans que veure el grup. Segurament mal fet però tots pequem, o no?

Divendres 06 d'Agost

La mandra, l´horari programat i la falta de personal per cobrir tots els grups, com he comentat a l´inici, segurament van fer que no estès present en l´actuació dels Orphanage, a més de gaudir d´un bon esmorzar per carregar les piles. Els holandesos presentaven nou disc, i no us enganyo si dic que em va saber greu perdrem el seu concert i saber de primera mà si l´originalitat dels seus treballs es reflexa en directe.

En la primera intrusió al recinte del dia vaig reconèixer els Paragon complint amb la dura tasca d´obrir un dels escenaris, en aquesta ocasió el True Metal. Al igual que en el darrer cop que els vaig veure, també a Wacken i en el mateix horari, em van semblar igual de monòtons i amb pocs arguments, potser una millor destresa amb els instruments. Aptes només per entrar en calor.

Res va impedir però que gaudís al Black Stage dels Cathedral de Lee Dorrian a una hora tant poc adient per aquest tipus de música com quarts d´una del migdia i amb un sol roent. Tot plegat no va semblar afectar al grup i molt menys a Mr. Dorrian amb els seus moviments més propis d´un borratxo o un posseït pel diable en un continu anar i venir per l´escenari. Set-list repassant gran part dels seus treballs ja que defensaven un darrer llançament en forma de recopilatori. Tot i el sol i la calor Dr. Hopkins va resultar memorable.

Jutta Weinhold sembla gaudir d´una certa aurèola de mite metàl•lic dels 80 a Alemanya i, en conseqüència, gaudeix d´un reconeixement destacable. Així ho demostren les reaccions del públic en el seu concert i la quantitat d´entrevistes i fotos que va concedir al backstage. Sincerament, desconec la trajectòria d´aquesta recent aventura de Weinhold per estar a WOA més enllà de l´status de Jutta al seu país, la recent publicació de From Heaven Through The World To Hell i a la feina amb Zed Yago. So i temes molt típics dels 80 amb aquella cadència tant típica de l´ època destacant la particular veu de la vocalista, capaç d´ensisar o de trobar-la insuportable. Haurem de consultar el bagul dels records.

Arch EnemyDe nou al Black Stage i reprenent la vessant més dura després de quelcom més clàssic, els Arch Enemy van satisfer el gran nombre de públic assistent a la seva actuació. Obrint amb Silent Wars i oferint un concert molt al nivell del que ha estat la seva pròpia gira en sales, es van centrar amb els dos darrers treballs amb Angela Gossom i tant sols un breu record al Burning Bridges va ser l´única concessió al passat. La banda va complir, amb uns germans Abbott com sempre brillants, Sharlee d´Angelo magnífic i Daniel Elarsson colpejant amb precisió.Angela millor que la darrera vegada que la vaig veure a Barcelona, sense sobreactuar tant ni fent tantes “poses” o veus guturals per dirigir-se a la gent, !que les persones no parlen així. Un altra cosa és la lamentable actitud demostrada al backstage amb premsa i fans, no recorda que fins fa poc no era ningú conegut?

Les actuacions es succeeixen entre els dos escenaris principals i els següents a pujar al True Metal són els Brainstorm. Massa no puc explicar ja que un ha de fer una aturada en algun moment per menjar alguna cosa i recuperar energies i ho vaig seguir de força lluny. Tant sols constatar que la banda des de la sortida de Henne Basse per anar a Metalium han fet millors discos que mai i en directe també han progressat força. Si no fos que em sona tant repetitiu el que fan.

 

La curiositat per visitar la resta de recinte, el Metal Market i algun afer pendent al backstage van fer que no presenciés les actuacions de Mayhem i Feinstein.

DioAixí doncs, el següent va ser una classe magistral del mestre Dio que demostrava un cop més la seva vàlua sense grans muntatges ni parafernàlies. El que és i representa en el heavy metal i el bagatge musical que acredita són suficients. Acompanyat d´una destacable formació, com és costum en els darrers anys, amb Simon Wright, Graig Goldy, Scott Warren i Rudy Sarzo al baix substituint a Jimmy Bain com a “darrera novetat”. Els músics impecables, Dio continua amb un estat vocal notable però segueixen incloent els tediosos solos de guitarra i bateria, ho sento no puc amb això. Pel que fa al set-list resulta repetitiu, potser la inclusió de The Sign Of The Southern Cross i un major protagonisme dels temes de Rainbow però la resta els clàssics de sempre però que no ens cansem d´escoltar: Holy Diver, Don´t Talk To Strangers, Heaven And Hell, Long Live Rock n´Roll o We Rock.

La major sorpresa no va venir però de les mans de Dio. Al acabar l´actuació apareix...Joey Di Maio!!!, qui ens va deixar anar un dels seus empalagosos discursos sobre el metall i lloant el WOA. Posteriorment, i aquest era el motiu de la seva presència, va desfer-se en milions d´elogis cap a Dio i se li va fer entrega d´una placa commemorativa de la seva carrera i del 15è aniversari del WOA. Emotiu si no fos per la ridiculesa en que acaba caient tot discurs de DeMaio, tot i així merescut per Dio. Que us hi jugueu que al WOA 2005 toquen Manowar?

DestructionDesprés de presenciar l´actuació d´un mite del heavy metal com Ronnie J. Dio creure´s la proposta dels Destruction era difícil. I no ja perquè fessin un mal concert si no perquè la mestria d´un dels “pares de la criatura” no pot ser igualada amb la defensa aferrissada i quasi infantil, a més de la suposada ferocitat, d´una banda com Destruction. Si que em va alegrar i traslladar a l´adolescència que obrissin de la mateixa manera que en aquell llunyà directe Live Without Sense, és a dir, el preludi inicial i Curse The Gods per encarar èpoques més recents dels darrers The Antichrist i Metal Discharge.

Ni la magnificència de l´escenari, escenografia o pirotècnia van aconseguir captar la meva atenció, a més el so va ser dels pitjors del festival. Mai hagués cregut viure per explicar un mal concert del Destruction.

I arribava un dels moment esperats. Doro amb la Metal Classic Orchestra i convidats i la reunió de Warlock. En primer lloc estava previst l´experiment orquestral que va resultar decebedor. L´actuació es va basar en clàssics de tots els temps del heavy (Maiden, Judas...) junt a temes de Warlock, tot i que només del Triumph And Agony, i algun dels nous temes composats expressament pel proper treball amb orquestra de l´alemanya.

L´orquestra va complir en la seva interpretació i Doro hi va posar tot el que poder com és habitual en ella (tot i que no m´acaben de convèncer massa tots aquests treballs heavy-clàssics) però llavors va aparèixer Blaze Bayley per destrossar-ho tot.

DoroEn primer lloc, Blaze no pot ser qualificat de convidat especial en cap cas ni enlloc, no acredita prou mèrits, si no considerem mèrits que tant ell com Doro o Chris Caffery tenen el mateix management..., recordeu el que us deia al començament?

Voluntariós però limitat vocalment, com sempre. A més, pretendre que destrossi de nou The Trooper o Fear Of The Dark quan es va quedar com únic vocalista durant uns temes ratlla l´insult, si amb Maiden ja resultava penós, amb so orquestral on la veu queda més en primer terme no ho vulgueu saber. Si és més coherent que cantés el Man On The Edge de la seva època amb la donzella.

Reapareix Doro per cantar les versions orquestrals de Metal Tango, Für Immer i All We Are per tot seguit aparèixer un altre convidat especial(?) com Chris Caffery que ha col•laborat en els darrers temps amb l´alemanya i que oferia els seus solos en els nous temes orquestrals.

Però el pitjor fou que de l´expectació inicial es va passar a una fredor i desinterès a mesura que es succeïen els temes, tot plegat va afectar al concert de Warlock.

WarlockUna reunió la de Warlock amb la formació de l´any 1986 que va aixecar expectació però que al meu parer va resultar molt perjudicat per l´experiment orquestral. El grup va ser rebut amb una fredor inusual. Tot i així, notable forma la que ens van demostrar. Després del vídeo introductori apareixen Michael, Niko, Peter i Frank a més de Doro , lògicament, obrint el show amb Out Of Control.

Cal remarcar l´execució dels músics, més encara quan tots feia anys que no tocaven i estaven desvinculats del món de la música com per exemple el baixista Frank, el cas més extrem, que feia 14 anys que no tocava, i marcant un tempo molt més lent que quan Doro interpreta aquests temes amb la seva banda actual que, de fet, és com haurien de ser però ara Doro els utilitza com a part dura i destacada dels seus shows.

On més clar va quedar per exemple va ser a Burning The Witches. La resta del set-list va tenir poques sorpreses ja que van ser temes votats pels fans a través d´internet com Hellbound o Midnight In China. Especialment notable el duet guitarrístic on Tony i Niko van tocar amb precisió, seguretat, tècnica i feeling. No han passat els anys en aquest sentit. Michael contundent a la bateria i Frank distant al baix. Aquest darrer va ser el protagonista del “lleig” de la nit ja que immediatament després del darrer tema va desaparèixer literalment de l´escenari i no van poder realitzar el comiat saludant tota la banda, i no serà perquè no el busquessin. Desgraciada reunió pels “factors externs” però notable musicalment i per la banda en sí, encara que breu (uns 45m justos). Esperarem al possible DVD.

Amon AmarthLes forces ja van justes a les dues de la matinada després d´una jornada maratoniana de concerts i en l´últim sospir encara vaig poder veure part del show dels Amon Amarth. Darrerament, resulten molt més contundents en directe que en disc donada la major pulcritud i producció dels seus treballs, cosa que també passarà en el seu proper Fate Of Thorns, a publicar-se el setembre, que ja hem pogut escoltar i que ja van presentar a Wacken. El que és curiós és que sempre que toquen al festival ho fan a primera hora o els darrers cosa que va fer molta gràcia al vocalista Johan quan li vaig comentar en una coversa posterior. Hem va confessar que en aquesta ocasió havien de tocar a mitja tarda però els van canviar a darrera hora.

Els més observadors haureu notat l´absència de comentaris respecte al que va succeir al Party Stage en aquesta jornada de divendres i un cop més m´he d´excusar en la meva soledat alhora de cobrir el festival per Simfonia Metàl•lica i, perquè no dir-ho el poc interès que em despertaven els concerts que es desenvolupaven en aquell escenari. Un escenari vingut a menys com també està passant amb el Wet. Però d´aquest ja en parlarem més endavant perquè és molt més greu.
Dir doncs que per aquest escenari van passar bandes com Dionysus, Kotipelto o The Quireboys per citar els més destacats i que tampoc hagués estat malament veure per comprovar si els de l´ex-Sinergy Ronny Milianowitz apunten bones maneres, si Kotipelto supera la seva lamentable anterior presència en solitari al festival o si els Quireboys conserven el saber fer en el rock més festiu. Com s´acostuma a dir no es pot ser a tot arreu.

Dissabte 07 d'Agost

Quasi se’ns apeguen els llençols en el segon dia de festival, i és que dormir en un hotel és un gran canvi respecte a anteriors estades en tenda de campanya, tot i que l´acampada a terres alemanyes sempre ha estat més agradable que a les Espanyes.

Després d´un bon esmorzar la nostra primera cita a l´arribar al recinte van ser els Death Angel. L´esmorzar i posterior desplaçament des de l´hotel van fer que em perdés la mitja hora dels Bal-Sagoth, per cert espero que millor que el seu desastrós darrer disc, però l´interès pels americans si que era absolut. Memorables. Aquesta seria tant sols una de les paraules a aplicar al concert que ens van oferir. Un retorn “underground” podríem dir aquesta reunió dels Death Angel però desitjada per molts i que compleix les expectatives més altes. Nou i excel•lent treball com The Art Of Dying i un directe sense concessions per defensar-lo. Ens van mostrar el seu bon moment a base pràcticament només del nou disc del que van caure fins a sis temes (Thrown To The Wolves, The Devil Incarnate, Thicker Than Blood...). No m´atreviria a destacar cap membre del grup però segurament van resultar més vistoses les contínues contorsions i moviments convulsos del vocalista Mark OSegueda junt amb el complet Rob Cavestany a la guitarra solista. Molta actitud fonamentalment que és el que falta en moltes ocasions. I molt, molt públic per veure aquesta reunió..., i només eren quarts d´una del migdia.

Els Unleashed van ser els damnificats en el meu cas pel concert de Death Angel ja que en el post-concert vaig poder conversar amb Mark, el vocalista. Satisfet, amable i entusiasmat amb el retorn em va confessar que tenen ganes de tocar i tocar allà on sigui.

AnthraxI entre unes coses i unes altres era l´hora d´Anthrax. Els de Nova York, tot i els anys de baix reconeixement després de la marxa de Belladonna, sempre s´han mantingut en l´escena amb treballs de prou qualitat, però no és fins als darrers anys que tornen a gaudir d´una posició destacada, de fet, se l´han guanyat a pols. Els directes d´aquesta gira només fan que corroborar tot això. Des del pletòric John Bush, als sempre aclamats i efectius Charlie Benante i Scott Ian passant per la sobrietat de Rob Caggiano i..., la sorpresa.

Tots ens preguntàvem qui seria el substitut de Frank Bello al baix i déu-n´hi-do, Joey Vera d´Armored Saint. De fet, sembla que en els darrers anys les carreres de les dues bandes tenen camins paral•lels pel traspàs de membres.

A més, per si els temes més recents no fossin prou bons ens van oferir un bon grapat de clàssics com Indians, Be all-end all, Antisocial, Caught in a mosh junt a nous com What Doesn´t Die per exemple, i amb la sorpresa del tema que obria el seu llunyà primer disc l´any 83 Deathrider. Impressionant, una força de la natura aquesta banda en directe.

Intentant recuperar les forces a base d´un menjar poc menys que vomitiu vaig poder copsar de nou la veneració que professen a Alemanya a Cannibal Corpse que van actuar seguidament al Black Stage. Molts cops més notícia per les seves portades que per la música, s´ha de reconèixer la seva posició dins l´escena death, el lideratge que hi ha exercit i aquesta orla de precursors del gènere que sempre han ostentat. Entregats i amb una energia desbordant van defensar The Wretched Spawn, darrer treball, de manera notable. De fet, si hagués estat el pitjor concert de la seva història hagués estat molt millor que el “dinar” que m´estava cruspint.

Coincidint en horari amb Cannibal Corpse actuaven al Party Stage els holandesos After Forever dels que vaig arribar a temps de veure alguns temes. La impressió fou excel•lent. Ja em van cridar l´atenció en aquella gira presentant Decipher amb Nightwish i han rebut grans crítiques en els darrers temps. Uns músics joves de talent han afegit taules a base de girar, a més, és innegable l´atractiu de Floor Jansen que a més de cantar de manera impecable tant parts melòdiques com dures en diferents tons no para d´animar, moure´s i fer “headbanging”. Crec que s´està guanyant el mèrit i la consideració d´altres fémines com Tarja Turunen, Cristina Scabbia o Anneke Van Giersbergen. Arguments com Monolith Of Doubt per exemple així ho corroboren. Per cert, que agradable és poder tenir una escena de bandes amb noies tant notable avui dia, ara només falta més bandes de noies.

El True Metal era pàtria americana aquell dia, i així continuaria llavors. Tots els grups que hi havien passat durant la jornada eren d´aquelles contrades, també els Nevermore. Gran rebuda dels alemanys a la banda, els dos únics cops que els he vist en directe ha estat a Wacken i puc dir que aquest thrash d´avantguarda que practiquen guanya en directe. Sobris i ben assentats a l´escenari destaca l´excèntric i teatral vocalista Warrel Dane que si es concentrés més en les tasques vocals faria bé, però amb temes com Beyond Within tot es pot perdonar.

Peter Tätgren i els seus Hypocrisy eren els següents al Black Stage. Una banda excessivament habitual al festival corroborant el que deia en l´inici d´aquest reportatge. No dubto gens de la vàlua del grup en directe o en disc i, de fet, n´he gaudit força però vaig preferir resoldre uns assumptes pendents al backstage i, perquè no, anar a la recerca d´alguna entrevista o personatge interessant pel programa de ràdio.

HelloweenTorn dels Helloween al True Metal, on m´hi va moure més la curiositat per saber la identitat del convidat especial que el concert del grup en sí. Pel que fa al set-list pocs canvis respecte la seva darrera visita a Barcelona, molts temes de l´època dels Keepers i els més celebrats i esperats d´èpoques pretèrites a la citada i a la seva era “Deris”. En aquesta ocasió ni el recurs dels Keepers ho va salvar.

Els substituts del duet Grapow-Kush, per cert que se’ls troba a faltar, no aporten allò necessari en una banda com Helloween en directe tot i ser excel•lents músics. Michael Weikath passiu amb la seva inseparable cigarreta, res canvia en aquest sentit, i Andi Deris en un estat vocal lamentable, va cantar malament, com poques vegades havia vist. L´únic que es va salvar va ser Markus mostrant-se actiu i dinàmic com és habitual. La llarga Keeper Of The Seven Keys, Eagle Fly Free, Dr Stein, o Power no van ser bons arguments, igual que els temes del darrer Rabbit Don´t Come Easy que en disc sonen força bé i en directe han tingut poques oportunitats gràcies al “revival” que estan fent en la present gira. El convidat?. Previsible. Kai Hansen, que tampoc no es perd ni un Wacken d´una manera o un altra. Els va acompanyar a How Many Tears i Future World, fet que va fer un pobre favor a Deris ja que tot i que Kai Hansen mai ha tingut una veu privilegiada deixava en ridícul l´actual cantant de Helloween cada cop que ho feien plegats. Sort que el darrer disc d´estudi està força bé perquè en els directes punxen regularment en els darrers anys.

Alexi Laiho i "els nens", Children Of Bodom, eren els següents al Black Stage. Van patir el mal so ja endèmic d´aquest escenari els dos dies i com sempre que toquen a Wacken van convocar gran nombre de fans. Com és costum contundents tot i que Alexi semblava tenir el cap a un altra banda i només la inèrcia de molts concerts a l´esquena i la mestria que acredita com a guitarrista van salvar el seu paper. Presentaven una incorporació, el que fou guitarra de Sinergy, a la segona guitarra substituint Alexander Kuoppala que va complir amb escreix en els Deadnight Warriors, Lake Bodom i demés.

La curiositat per descobrir algun nou talent va fer que abandonés als Children per dirigir-me al Party Stage on una banda anomenada Knorkator acabava de començar el seu concert. Sincerament, m´esperava algun grup de death, thrash o qualsevol altra cosa i la meva sorpresa va ser trobar-me un personatge vestit amb un mallot groc fosforescent fent el carallot i exercint de vocalista i front-man,, un guitarra amb un vestit rosa “a topos negres” i una capa del mateix color, i no segueixo.... Tots plegats duien a terme una mena de representacions teatrals absurdes on la música era en menys important canviant contínuament de vestuari. Una mena de Mojinos Escozíos a la alemanya, oi que m´enteneu ara... Però més d´un va voler veure el cantó divertit de la cosa i va néixer una nova filosofia de la vida i d´entendre les coses.

SaxonEl de Saxon a Wacken si que ja comença a no tenir nom. Toquen quasi cada any en diferents posicions en el cartell, sempre molt destacades, i amb una producció que mai haguessin imaginat. I crec que tampoc són una banda absolutament fonamental en el heavy metal com per tenir aquest privilegi en el que s´autoanomena el més gran festival del gènere. Històrics sí i importants si però no a aquest nivell quan en les seves pròpies gires toquen en sales de 1.000 persones. Al meu parer es va descobrir la raó de la seva reiterada presència quan Holger, un dels promotors del Wacken, va sortir a tocar un tema amb ells al baix.

Era un dels convidats especials, quina estafa!!!!. Sembla ser que són un caprici de “l´amo” i per això hi són cada any en posicions privilegiades i amb uns muntatges espectaculars.

Un altre fou el seu anterior bateria fins la molt recent incorporació de Jorg Michael, molts encara ni sabien que aquest és el nou bateria de Saxon. A més, van oferir un concert mediocre on donat tot el que comentava el set-list va ser el menys important i cuidat. Un zero pels promotors en tot aquest afer.

A quarts d´una de la matinada encara quedaven Satyricon i els alemanys JBO però Saxon va ser la darrera actuació del Wacken 2004 que vaig presenciar. El cansament acumulat dels tres dies feia estralls i em va portar a gaudir de la retransmissió que es feia per internet on repetien el show de Death Angel i es podia seguir amb una qualitat excel•lent amb unes grans televisions instal•lades al backstage.

 

WOA 2004 WET STAGE

No voldria acabar sense fer una menció especial al Wet Stage on en altres edicions havia passat bones estones veient joves bandes que amb el temps ha esdevingut importants o han desaparegut i propostes que és difícil que els promotors catalans ens acostin per aquí. En aquesta edició del festival és on més destacable ha estat l´abandó del quart escenari per part del la organització si parlem de les propostes que oferia. Dedicat la major part del temps a “performances” d´allò més extrany i pintoresc (fins i tot hi havia ocasions que semblava un local de cites, no crec que les noies assistents al festival els hi agradés massa) quan no ens sorprenia un karaoke infumable. Poques bandes i molta tonteria parlant clar. Per tot això poques vegades m´hi vaig acostar en tot el festival ja per presenciar el que us comentava a més d´una metal-disco o els lamentables Onkel Tom de cada any doncs...

Potser si que hi va haver alguna cosa notable (ho dubto) però la meva preferència van ser la resta d´escenaris amb la única excepció dels clònics Astral Doors. I dic clònics perquè la seva influència de Dio és tant evident que clama al cel. Veu, temes... tot recorda a Dio i, de fet, al veure´ls en directe em dona la impressió que tenen més talent i destresa amb els instruments del que acrediten en el seu de moment únic disc. Tot i així, els hi perdonem al només tenir una referència discogràfica (Of The Son And The Father), i espero que ofereixin més en el segon. Malgrat tot, em van fer passar una bona estona amb un so molt millor que el que gaudíem en els escenaris principals.

De tota manera molt trist el que està passant amb el Wet Stage.

METAL MARKET

Com sempre un dels aspectes destacats del festival. Habilitat a l´exterior del recinte de concerts, ben aprop de les zones d´acampada, cosa que resultava molt pràctica per què la gent pogués anar a descarregar el material, i envoltada de parades amb tot tipus de merchandising i roba continua sent la perdició de qualsevol amant del heavy metal. Vinils, pictures, CD, DVD, VHS... i tot allò que us pugueu imaginar es pot trobar en aquest mercadet. A més, la cosa era amenitzada en un escenari habilitat dins la mateixa carpa on s´hi podia veure per exemple demostracions a la bateria de Mike Terrana i altres clínics de músics que hi anaven passant. Tot força ben acondicionat només amb el contratemps de la calor que retenia la dita carpa. Una delicia per la vista i els sentits, la perdició per la cartera.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?