Logo

Primal Fear - Metal Comando

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 24-07-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Primal Fear-Metal CommandoCal presentació per Primal Fear? En aquestes alçades no crec que cap seguidor de l'escena del heavy metal no hagi escoltat alguna vegada el grup. Molts la identifiquen com la banda de Matt Sinner però ara mateix m'atreviria a dir que és un monstre de tres caps amb Scheepers, el citat Sinner (líder de Sinner també) i el guitarrista Magnus Karlsson.

Són ja més de 22 anys de carrera en el que és el tretzè disc d'estudi en una banda consolidada i amb cert renom dins del panorama del heavy clàssic europeu. Pel qui subscriu la seva trajectòria ha estat massa monotemàtica fins al punt d'avorrir, no voler sortir ni un mil·límetre dels cànons establerts crec que no els ha fet cap bé artísticament però certament no els ha anat pas malament pel que fa a la seva carrera. Sigui com sigui cal veure què ofereixen en aquest nou disc.

Certament les coses semblen no haver canviat gaire escoltant la peça que obre, I Am Alive, doble bombo, la tornada per lluir les intactes dots vocals dels sr Scheepers i el solo d'un tema correcte de heavy metal clàssic. Se m'esvaeix una mica la mínima possibilitat de trobar alguna cosa que en trenqui el cap o que no esperi. Along Came The Evil camina sobre el baix i les guitarres i acord a l'aire en l'inici per basar-se en el palm-mute. Bona melodia en la tornada i de nou explotant aguts a les parts vocals. Ideal pel headbanging. Seguim sense novetat.

Halo aposta per la velocitat amb un doble bombo insistent i certament l'inici del tema et pot recordar fàcilment a Helloween. Tornada melòdica amb dobles veus i uns arranjaments melòdics destacables. Hear the Calling es decanta més pel hard-rock i la melodia. Un mig temps on Scheepers ens mostra altres registres més allunyats dels habituals aguts tot i que no s'espanti ningú que a la tornada ja els hi trobem. The Lost & The Forgotten m'ha retornat a discos passats del grup, buscant aquest so i ritme en les guitarres molt Accept. My Name Is Fear aposta de nou per la velocitat i ja esquemes vistos.

La sorpresa ve a I Will Be Gone on juguen amb instruments acústics donant, encara més, tot el protagonisme al enorme vocalista. Cors treballats, força feeling demostrant que saben fer molt més que el de sempre. Fins i tot en algun moment et pot venir al cap el nom d'Extreme que crec que per aquest tema pot ser una cita recurrent. Raise Your Fists ens torna al camí habitual tot i que amb un caire més rocker, fins i tot en la part vocal al contrari que Howl of the Banshee que ens porta al camí habitual. Afterlife recupera el metall més clàssic en el més pur estil Priest, si et posen aquesta peça i et diuen que és material nou dels britànics a més d'un li cola, segur.

Per acabar Infinity. Aquesta sí que ha estat sorpresa ja que poc m'esperava 13 minuts on escoltem campanes d'inici, acústiques i canvis instrumentals que enriqueixen en una peça que destaca per sobre de la resta. Certament és un tema enganxós i que té el mèrit de combinar parts més esperables amb les més melòdiques, canvis, altres registres que molts cops han estat inexistents en el grup. Fins i tot instrumentació clàssica en la part final acabant el tema amb un piano. Certament el millor pel final.

En les primeres peces no hagués apostat ni un cèntim però com a mínim un nou disc de Primal Fear no m'ha avorrit de manera supina... que ja feia molt que no passava.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats