Menu

Sepultura - Quadra

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 07-02-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Sepultura-QuadraEl nom de Sepultura en l'escena metàl·lica no pot ser menystingut ni valorat en la mesura que amb la seva aparició van provocar una autèntica revolució dins l'escena que els va portar a unes cotes de popularitat que poc es podien imaginar en un principi. Tothom va sentir parlar d'ells, i quan dic tothom em refereixo a la majoria de mortals seguidors de qualsevol estil musical que per a res comptaven entre aquests el metall. Encapçalaven grans festivals i els seus discos encara ara són un referent tant del thrash com de altres estils ja que la seva continua voluntat de no repetir-se e innovar, extrem que en alguns moments els ha portat quasi a l'ostracisme, van influenciar noves generacions.

Qui subscriu aquestes ratlles els va seguir amb devoció des que els vaig descobrir amb aquella meravella anomenada Beneath the Remains, vaig caure rendit amb Arise, Chaos AD ja mostrava ganes de deixar el thrash més clàssic i Roots en un principi em va costar però vaig entendre que no pretenien mai fer el mateix i els va suposar èxit massiu. A partir d'aquí ja sabeu tots la història, el trencament de la formació clàssica i anys de discos mediocres i la pèrdua de quasi tota la seva base de fans. Això sí, si alguna cosa han estat és perseverants. Han seguit treien discos i girant prolíficament gràcies a un nom que es va convertir en referent i que cada cop que sonen els temes clàssics tothom fa una rialla.

I aquí estem, 35 anys després de la seva formació amb dos membres de la formació clàssica com són Andreas Kisser (guitarra, vocals) i Paulo Xisto Pinto Jr. (baix) i la força vocal de Derrick Leon Green i el bateria Eloy Casagrande considerat un dels noms a tenir en compte per un futur que quasi és present en el món dels bateristes. Amb aquests membres ja són tres els discos que porten a l'esquena i certament, sense arribar al nivell de brillantor de la seva època daurada, han anat recuperant prestigi a base de treballs més notables. Cal doncs prestar atenció al que pot oferir el grup en aquest 2020 i aquest Quadra que ens ocupa ja que, en paraules del mateix Andreas Kisser han tingut la necessitat de revisitar aquells sentiment primigeni de Beneath the Remains o Arise vist amb la perspectiva actual. Per si fos poc, també hi trobem la voluntat d'un disc conceptual que ha estat posseït pel número 4. Han dividit el treball en quatre parts com si fos un doble vinil. La primera part amb les arrels més thrash. La segona els ritmes i percussions de l'era Roots. La tercera molt més experimental i la quarta aprofundint en melodies i guitarres acústiques. Anem a comprovar-ho.

Isolation obre el disc amb una enigmàtica i orquestral intro que ens porta a una peça purament thrash i aquesta alternància constant de bombo-caixa-bombo ràpida tant habitual entortolligada amb uns riffs que certament podrien haver estat a Beneath the Remains. Un punt death en la tornada i en altres fins i tot m'ha recordat Slayer. Mateixa tònica a Means To An End on Derrick també mostra tota la seva ràbia on destaquen les guitarres d'Andreas enmig d'una bateria plena de matisos. Una peça a mig camí del thrash, el groove i el core més actual amb lleus melodies aràbigues. Un tapping en el més pur estil guitar-hero obre Last Time. El tema va ser el segon avançament del disc i confirma la vena thrash que irradia fins el moment aquest Quadra. La part dels cors eclesiàstics amb el solo i les guitarres doblades és de traca. La rialla que se't dibuixa amb les tres primeres peces ja no es pot dissimular.

En l'apartat líric parteixen de les limitacions i les lleis a les que una persona s'enfronta des del seu naixement (fronteres, religions, educació...) i com això ens marca. Ràpidament et ve al cap un disc com Roots des del primer segon de Capital Enslavement tot i que aviat se n'allunya, però aquestes percussions tribals... A meitat del tema sembla una peça totalment diferent canviant la cadència i el ritme per després encarar un darrer minut a tota velocitat. Ali busca la contundència a través dels ritmes pesats molt a lo Pantera amb un riff en la part central matador.

Des d'aquest punt els temes canvien notablement. D'aquesta ràbia més thrash passem a composicions com Raging Void molt més oberta a provar coses i fins i tot amb un punt progressiu en la seva construcció. Guardians of Earth és tot un altre món amb aquest inici de guitarra acústica i posteriorment cors i ritmes que recorden sons àrabs fins i tot. Més sorpreses, The Pentagram és una instrumental on s'esplaien el trio Kisser-Paulo-Casagrande. Del millor d'aquesta part del disc amb melodia, agressivitat i innovació a parts iguals. Autem no destaca, tant sols la tornada se't pot enganxar i aquest ritme a tota velocitat que et recorda que vens d'escoltar els millors temes del grup en temps en la primera part del treball.

El tema-títol no deixa de ser una intro a guitarra tradicional per Agony Defeat, on sembla que estiguis escoltant una banda sonora de pel·lícula en el seu inici i a mesura que avança el tema qualsevol banda de pop-rock britànica. Un tema més rock que res on fins i tot apareixen violins. El final arriba amb Fear; Pain; Chaos; Suffering, un tema quasi gòtic amb la col·laboració d' Emmily Barretto de la banda brasilera Far From Alaska a les veus i que surt totalment del que pots esperar del grup.

El que desitgi uns Sepultura més com l'esperable estaran encantats amb la primera part del disc i es preguntaran que coi han fet a la segona. Aquells que tinguin una visió més oberta i eclèctica valoraran el respecte a les arrels i la voluntat d'oferir coses noves inherents al grup des de sempre. Em quedo amb aquesta segona opció tot i que no ho acaben d'aconseguir del tot. Sigui com sigui estem davant d'un dels millors treballs dels brasilers amb des de la separació de la formació clàssica, que no és poc.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?