Menu

Obús - Con un par!!

Discogràfica: Peer Music
Data sortida: 13-12-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

Obús - Con un Par!!Què dir d'Obús... Cap seguidor del rock dur i metall de l'estat espanyol desconeix aquest nom. Després de 40 anys dels seus inicis com a banda segueixen endavant amb etapes de tota mena. Seria quasi un llibre sencer repassar la trajectòria o comentar qualsevol aspecte al que vulguem fer referència sobre el grup, el que sí crec queda clar és que, al contrari que alguns coetanis, han mantingut el nom amb major dignitat i encara es resisteixen a ser un producte del passat mantenint la capacitat i creativitat per generar nous temes que configurin un disc que els porti a primera plana de l'actualitat.

Per aquests dotze nous temes de Con un par!! han comptat amb Bori Alarcón a la producció (Ariel Rot, Pereza, Dani Martín, Jorge Drexler, Estopa, Pablo Alborán...) i gravat als estudis New Life. Val a dir que amb el seu retorn l'any 2000 ja van sorprendre amb aquell Desde el fondo del Abismo pel so aconseguit, contundent com mai, guitarres dobles i presents buscant ser durs a lo Pantera per entendre'ns, no cal velocitat per ser-ho. Des de llavors les seves gravacions han tingut aquest distintiu.

Els temes són directes, fàcils d'entrar (que no necessàriament ha de ser un factor negatiu), com ja demostra la inicial Sangre de Rock&Roll, un al·legat en favor de la música que practiquen amb una tornada que segur serà un dels reclams i èxits dels propers directes, aquest lololololo!!, agradarà al personal... i si es porta un mínim nivell etílic ja ni m'ho puc imaginar. Musicalment i líricament poca novetat del que podem esperar del grup. Tema festiu, gamberro i ideal amb unes birres de més. La Mosca vol aprofitar el missatge de la lletra, déu-n'hi-do amb els improperis que deixen anar, per ser un dels temes més pesats amb una cadència més accelerada i el palm-muttig ben present. Es despatxen a gust amb un tema que és aplicable a polítics, homes de negocis o al veí que no et cau bé. La gent se l'aprendrà ràpid ja ho veureu.

No ha tarda a aparèixer l'alcohol, Whisky con hielo, fa esment als tòpics del "currante" i la seva penosa existència esperant tenir quatre duros per ofegar les penes bevent. La música segueix amb la cadència lenta abusant dels sons greus i un baix ben present amb rascant acords en aquesta ocasió. Sin tu presencia es mostra més relaxat i amb molts més matisos musicalment. El pont cap a la tornada melòdic amb veus més netes de Fortu i guitarres netes li donen un toc de distinció. Del millor del disc. Per No me lo digas más es pot dir que ja hi som tots. El Pirata apareix en l'inici del tema. Espero que a la vetusta emissora on està posin el tema doncs, cosa que dubto ja que res del que sona allà és posterior a 1990 ni promocionen cap novetat. Musicalment un tema de rock molt clàssic ja vist en el grup de bona factura i que no decep. Esperable. Escapa de tu prisión m'ha sorprés amb un inici molt a lo Mötley Crue i unes guitarres que beuen de l'estil del hard rock i glam dels vuitanta. Ben adaptada a l'estil del grup amb una lletra que s'allunya de les habituals històries macarres on es pot fer una lectura molt més enllà. Bon solo que es fusiona amb el riff principal que enganxa totalment. Del millor del disc.

Passat ja l'equador del treball ens trobem amb Años 80, tot un al·legat nostàlgic cap aquella dècada que celebraran els veterans i que senzillament no entendran les noves generacions. Només els faltava dir allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor" que mai és necessàriament veritat. Musilcament tema tranquil, festiu i que es deixa escolta amb acords senzills i puntejos de guitarra per tot arreu amb una tornada pensada pels directes. Pastel del Demonio em recorda aquells temes molt pesats amb que van tornar el 2000 com Que te jodan! i demés. El riff s'enganxa i Fortu segurament fa una de les interpretacions vocals més interessants. Bandas rivales és un tema amb un toc punk que trenca la dinàmica de manera positiva. Tant les guitarres com les veus adapten aquest to macarra tot i que la tornada resulta més metàl·lica amb el doble bombo. Amb Incombustibles tornen als Obús més festius, el rock'n'roll més clàssic pren protagonisme en una lletra reivindicant el grup com mai. Rebeldes sorpren ja que aquest inici sembla que estiguis davant d'un tema de Pantera. La velocitat i el doble bombo és el protagonista en una de les peces més netament heavys del disc. La darrera peça, Viajando con la muerte, s'inicia nostàlgica, un tema a mode de balada que s'inicia amb guitarres netes i teclats en una lletra sensibilitzada amb la crisi constant del immigrants arreu del món. Entren tots els instruments i segueixen molt presents els teclats donant aquest toc més grandiloqüent que requereix la lletra tot i que cap a la meitat del mateix s'endureix amb un riff arrossegat que ens porta de nou a la tornada. Una de les peces destacades.

Bon disc, digne que ja és molt en una banda amb una trajectòria tant dilatada i que en aquestes alçades cada pas que doni pot ser més un error que un pas endavant.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?