My Dying Bride són poc menys que una banda de culte. Aliens a qualsevol moda i idea preestablerta porten més de 25 anys fidels a una proposta de la que han esdevingut referència, no importa quina tendència es porta en l'escena del metall o la durada que tingui un tema. Parlem amb el vocalista i alma mater de la banda, Aaron, setmanes després que hagi sortit a la venda el seu darrer disc Feel The Misery.

Si voleu escoltar l'entrevista en àudio tal i com es va emetre al nostre programa de ràdio ho podeu fer a baix de tot d'aquesta pàgina.

La conversa amb Aaron ens porta en els primers moments a recordar la seva actuació a Barcelona el 1995 telonejant a Iron Maiden quan tot just la banda es donava a conèixer i el fet que molt del públic d’aquella gira en renegava al ser tant radicalment diferent la proposta a una banda tradicional com Maiden però segurament també en van obtenir molts fans d’aquell tour, una banda que, actualment, és prou complicat veure en directe.

Si, quan Steve Harris ens va trucar ràpid vam dir que sí. Es tractava d’una banda que tots havíem escoltat i significava una gran oportunitat i donar-nos opcions amb un nou tipus de públic tot i saber que els fans de Maiden són molt obstinats i dedicats al grup. A més la posició de teloner d’una banda així ja sabíem que ens portaria molt rebuig per part d’una part de gent però també em recordava jo mateix veient el grup temps enrere i m’era igual qui fos el teloner, l’odiava igual!!! Total que senzillament fer-ho era ser rebutjat però també fer nous fans i visitar noves ciutats i països. Ho vam fer i va ser de les millors coses que hem fet.

Llegeix més

Algun dia es reconeixerà de veritat la trajectòria d'aquest vocalista inquiet que no ha parat mai d'involucrar-se en tot allò que musicalment l'ha apassionat, que no són pocs projectes i bandes, i que sembla restar en un segon terme en l'escena del hard rock. A més, pocs artistes del negoci trobaràs tant disposats i atents quan t'hi adreces, disposats a parlar del que sigui i tantes coses per explicar.

Vam parlar amb JSS just el dia que es trobava a Madrid via telèfon just enmig de la gira acústica que va fer amb Terry Ilous compaginant alhora les tasques promocionals del seu darrer treball en solitari Inside The Vertigo (vegeu-ne la crítica). Bona part de l'interès es centra en la sorpresa que ha suposat aquest treball. Un disc que sembla un nou inici ja que has volgut canviar el nom de la banda i fins i tot sembla un altre grup musicalment. Com et sents amb tot això, hi estàs d'acord?

Completament. He volgut tornar als meus inicis, a les meves arrels més heavy ja que tothom que hem segueix sap que vaig començar així però no havia tornat a aquesta vessant. Potser només amb temes de la banda sonora de Rock star que eren més durs.

Llegeix més

Vixen van tenir a finals dels 80 una popularitat difícilment igualable avui dia per una banda de rock que debuti discogràficament. Els seus dos primers treballs Vixen i Rev it Up les va posar en primera plana del hard rock melòdic. Van arribar a girar amb bandes com Deep Purple o Scorpions a més d'ocupar minuts en la MTV quan el rock dur gaudia de gran popularitat i difusió.

Un tercer disc més discret va coincidir amb l'auge d'altres estils musicals a més d'uns temes que van sorprendre els seguidors. En aquest punt es va dissoldre el que es considera la formació clàssica. El grup va seguir però passant a un lloc en l'escena residual i sense treure nou material durant molts anys.

El primer contacte per la reunió es va fer a través del programa de la VH1 Bands Reunited, i des d'aquell moment es va començar a forjar la idea de reunir la formació clàssica. Tot just quan es volia portar a terme Jan Kuehnemund va traspassar, el fort cop lluny de desfer l'intent el va fer més fort com a record i tribut a la fundadora de la banda.

Parlem via Skype amb Janet Gardner pocs dies abans del peculiar tour que van fer per l'estat espanyol sense cap altra data per Europa sobre el moment actual del grup, el passat, les circumstàncies de la reunió i el nou material que estant preparant on està molt present la memòria de la guitarrista desapareguda..., però no avancem més coses. Aquí us oferim l'àudio d'aquesta entrevista.

Vixen no van ser de les primeres bandes a reunir-se, alguna de les seves membres no ho tenia ni al cap però al final ha passat. La patacada de perdre la fundadora Jan Kuehnemund quan tot just posaven fil a l'agulla no només no ho va impedir si no que ho van fer en memòria seva. Com la majoria de les bandes de hard rock dels 80 que han tornat no gaudeixen d'aquell èxit massiu però amb els anys i una posició més còmoda a l'escena milloren com el bon vi.

Roxy Petrucci ens atén apresuradament tot just minuts després de baixar de l'escenari en les proves de so i amb el temps just per menjar alguna cosa després i sortir a escena. Se la veu apassionada i feliç amb el retorn i parla de la música amb una agrat que demostra que forma part d'ella mateixa.

Com estant anant aquests concerts per l’estat espanyol?

Increïbles. Recordaràs que fa anys vam estar girant amb Scorpions i algunes dates en solitari i vam quedar sorpreses de la resposta, salvatge i molt entusiastes amb nosaltres. Per això quan va sortir la possibilitat de venir vam dir que sí sense pensar recordant tot allò. Vam estar a Madrid dijous, ahir a Bilbao i avui Barcelona. Molt bons records.

Però no resulta una mica estrany només fer tres dates a Europa i venir expressament des d’Amèrica?

Tornarem amb el disc, estem tocant i gravant. Hem tornat per veure com funciona i la rebuda que encara pugui tenir Vixen i és millor del que podríem esperar. Tornarem i espero que per més dates, no només tres.

Llegeix més