Walter Giardino és tota una institució a Amèrica del sud pel que fa a guitarristes de rock dur. Fundador i líder de la banda més popular que mai hagi donat Argentina a l'escena, Rata Blanca, i considerat per molts com un dels guitarristes més influents de parla hispana. Ha compartit escena amb músics com Glenn Hughes, Tarja Turunen, Doogie White, Graham Bonet o Joe Lynn Turner.

Rata Blanca es troben en un punt delicat de la seva carrera. El seu darrer treball edita el 2015 Tormenta Eléctrica editat el 2015 no ha estat pràcticament promocionat a Europa. És més, el mateix Walter explica que molts fans de la banda no poden trobar el disc.

Precisament aquest moment delicat fa esment a aquest aspecte, el negoci. Creativament i musicalment confessa no tenir dubtes sobre la solvència del grup però ara mateix sembla que les persones que han envoltat el grup no tenen la confiança del seu fundador.

Tot plegat implica canvis no molt agradables de fer per un músic i que poc o res tenen a veure amb l'important, la música, però que cal fer perquè els creatius, els músics, puguin concentrar-se en allò que és important i deixar que persones de la seva confiança garanteixin que tot allò que podem anomenar el negoci funciona i els discos es puguin trobar arreu, aspecte més que important per recolzar el que avui més donar de menjar als músics, tocar en directe.

Fa temps que Rata Blanca no visita casa nostra, Rock Fest representa una bona oportunitat per veure el moment actual del grup. Amb aquesta entrevista encetem un seguit que vol acostar-vos a les bandes participants en l'esdeveniment.

Us oferim l'àudio de la conversa mantinguda i emesa al nostre espai radiofònic.

Saratoga mereixen de totes totes tenir un racó prou destacat en la història del heavy metal a l'estat. Són ja més de 25 anys de trajectòria que avalen a la formació. Formació que al llarg de tot aquest temps ha tingut tants canvis de formació que fins i tot resulta complicat recordar-los tots. L'únic que ha restat impassible als canvis i estirant del carro ha estat el baixista Niko del Hierro que davant de qualsevol adversitat ha tirat endavant amb nous membres i sense defallir. Fins i tot quan semblava que els millors temps havien passat pel grup sorgia amb una nova tanda de músics que sabien complir perfectament el seu paper i donar als seguidors el que esperaven del grup.

Ni els canvis de vocalista, fins a 5 si es compta el predecessor del considerat popularment com el primer Fortu, aspecte que sempre és un dels més fatals per qualsevol grup ja que la veu d'una banda té un paper més que rellevant tant en la imatge com en directe, ni de músics han pogut minvar el grau d'acceptació del grup que disc rere disc han sabut conservar un bon nombre de seguidors.

Quan en els darrers temps semblava que el grup tocaria fons i passaria a millor vida ha ressorgit recuperant una de les seves formacions més populars mantenint el darrer vocalista Tete Novoa. La mateixa banda ha confessat que no va ser res premeditat si no que gràcies a uns quants concerts de reunió per celebrar l'aniversari es van ajuntar de nou i els esdeveniments s'han precipitat.

Ara editen un nou treball Morir en el bien, vivir en el mal i inicien gira que ja en la seva segona data passa per la ciutat de Lleida després d'haver iniciat les actuacions a Tarragona. Més dates arreu s'aniran anunciant i per saber del moment actual del grup, les impressions sobre aquest nou disc i que ens ofereix aquesta formació en directe ens vam posar en contacte amb el bateria Dani Pérez que tot i estar involucrat en multitud de bandes i projectes (Khael, Stravaganzza...) no va dubtar ni un moment a l'oferiment de tornar a formar part de la banda madrilenya.

Us oferim les seves paraules en àudio a través de la conversa que vam mantenir en el nostre programa de ràdio.

Leo Jiménez ja acredita una llarga trajectòria dins l'escena del rock dur i heavy metal a l'estat espanyol. Indiscutiblement tothom el recordarà pel seu pas per Saratoga, una de les formacions més populars dels darrers quinze anys, però com ell mateix comenta ja havia participat anteriorment en força projectes i després del seu pas pel grup no vol que només se'l recordi per això. De fet, bona part de la seva carrera l'ha dedicat a sons molt més extrems que el metall clàssic del grup madrileny. Projectes com Stravaganzza en són un exemple. Estimat i admirat de igual forma que criticat i odiat, un terreny on sembla trobar-se còmode i que m'atreviria a dir que fins i tot busca en moltes ocasions per treure'n profit.

Aquests dies presenta el seu nou disc La Factoría del Contraste on ha donat una volta al seu so i contactem amb ell perquè ens expliqui els detalls del disc i el moment de la banda en aquesta xerrada emesa al nostre programa de ràdio.

Jeff Scott Soto és sense cap mena de dubte un del vocalistes de rock dur i metall menys valorats de l'escena. Havent participat en incontables bandes, projectes i col·laboracions que es fa pràcticament impossible nombrar-les, sempre mantenint un excel·lent nivell i amb un vigor i energia en directe del que pocs poden presumir, ha donat un tomb a la seva carrera.

Ara s'ha embarcat en una banda, Soto, que pren el seu nom com en el seu moment va fer Dio, de fet utilitza aquest exemple sovint, recalcant a cada moment el caràcter de banda i no de projecte en solitari. Ens presenta un segon treball, Divak, amb material divers i força dur alhora, marcant territori respecte a la referència que en puguin tenir molts dels seus fans i tot just sortir el disc una nova gira de presentació que comença precisament a Barcelona.

Llegeix més