Menu

Discos

  • Escrit per Albert Perera

Kissing Lucifer - Lucified

Discogràfica: TBKS Records
Data sortida: 08-2016

Kissing LuciferEn una escena tant saturada de llançaments, bandes que repeteixen esquemes i ja de per sí la dificultat creativa que comporta i el risc, sempre és d'agrair que alguns músics s'arrisquin i llencin propostes que busquen nous horitzons deixant anar la seva vena més real per, com a mínim, deixar ben parats a la majoria de seguidors de l'escena. Així és com veig la proposta de Kissing Lucifer. Neix de la mà d'un personatge com Oliver Amberg que pot veure l'escena des d'una interessant perspectiva havent-ne format part i, sense deixar de seguir-la, estar-ne apartat creativament ocupat amb altres activitats professionals durant força temps.

Per als menys avesats a la figura del músic suís dir que es tracta d'un guitarrista que ha estat membre de dues de les bandes més rellevants que aquell país ha donat al metall, Coroner i Celtic Frost. Val a dir que el seu pas per ambdós formacions va ser breu i segurament la seva empremta creativa no es va poder desenvolupar però posteriorment alguns projectes el que ens ocupa i la seva dedicació al món de la creació i l'art digital han mostrat un gran talent. Fins i tot alguns podeu recordar la seva col·laboració amb els lleidatans In Extremis en el seu únic disc d'estudi pel que fa a l'art del treball i fins i tot un destacable solo en un dels temes havent estat amb el grup a Lleida ciutat tocant en directe amb la banda.

Un cop posats en antecedents cal ocupar-se de Lucified. Val a dir i remarcar un cop més que el projecte neix de la ment creativa d'Amberg amb la voluntat de tenir-ne el control en tots sentits. És per això que s'ha ocupat de tot, i quan dic tot és això pràcticament tot. Ha escrit els temes, gravat, mesclat i produït el treball. A més, el segell que l'ha editat, TBKS Records, és el seu propi segell!! Val

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Nervosa - Agony

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 03-06-16

Nervosa-AgonyBrasil periòdicament sempre ha aportat bons i grans noms a l'escena del metall internacional. L'exemple més paradigmàtic i que tothom pot tenir al cap com a primer nom si es demana citar un grup metàl·lic d'aquelles terres seria segurament Sepultura, però ni molt menys són els únics. Tot i que doni la impressió que fa un grapat d'anys que els carioques poc aporten a l'escena des del 2014 cal tenir en compte aquest trio que es volen obrir camí a tot drap en les vessants extremes. Ja el 2014 van tenir un meritori intent amb Victim of Yourself que va començar a captar l'atenció dels més atents als sons durs on tot i ser un trio mostraven maneres i agressivitat a parts iguals.

Centrem-nos en Agony on la baixista Fernanda Lira, la guitarrista Prika Amaral i la bateria Pitchu Ferraz han posat tota la carn a la graella amb un material que a grans trets diria que recull el millor del thrash dels 80, amb un interessant toc de Venom i de death metal i una execució que poc té a envejar a qualsevol banda. Si li sumem una producció i enregistrament millorat el resultat és esfereïdor. Només cal escoltar la inicial Arrogance per deixar-te clavat a la cadira de la velocitat que imprimeixen al tema amb unes veus de Fernanda tretes de més avall dels inferns complint tot allò que deia del disc en general, tres minuts atronadors per començar. La següent Theory of Conspiracy no és per menys, de nou apel·la a la velocitat però aquesta recolzant-se molt més en les maneres thrash i certs passatges on els riffs prenen protagonisme explorant una vessant més... melòdica? Deception rebaixa una mica la velocitat tot i el gutural inicial de Fernanda que faria tremolar el mateix Dave Rotten, però no hi renuncia totalment en la part central a més de recordar poderosament a les millors èpoques de Kreator o Sepultura sent un tema ideal pel headbanging. Més vella escola amb Intolerance means war on el riff inicial et transporta als millors anys del thrash més ortodox, no falten però els interludis death omnipresents en tot el treball.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Grand Magnus - Sword Songs

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 13-05-16

Grand Magnus-Sword SongsDes de quan fa que l'escena i gran part dels seus seguidors es lamenten per la no renovació de la mateixa i que sempre són els mateixos noms els que atrauen l'atenció? Ja he perdut la memòria de quan va ser que vaig escoltar aquest discurs i el primer cop que també el vaig utilitzar. No deixa de ser cert però en bona mesura la culpa és nostra,dels seguidors, que no veiem més enllà i sempre ens quedem amb el que ja coneixem apel·lant a la falta de talent o vés a saber quina excusa. Perquè dic tot això? Doncs per que molts cops tenim les coses davant del nas i ni ens n'adonem.

Tot i tenir els seus inicis el 1996 és amb els seus dos darrers treballs que Grans Magnus estant aconseguint el reconeixement de bona part del món metàl·lic. Especialment amb aquest Sword Songs. I han calgut 20 anys per treure el cap enmig de l'escena internacional? Podria ser degut a uns inicis molt més encarats a vessants extremes com el doom que sempre atrauen menys personal i al fet que poc a poc han polint un estil més que personal que dóna aire fresc a un panorama que necessita treure's la pols de sobre.

Fent una mica de retrospectiva cal fer esment als dos primers discos del grup Monument i Wolf's Return on tot i ser presents encara les arrels doom van anar incloent més influències heavy metal. Iron Will del 2008 ja els va fer treure el cap en gires de grans tòtems com Motörhead o Doro conquerint fins i tot algun reconeixement de la premsa alemanya. Triumph and power del 2014 va ser un primer pas cap a l'status actual on Sword Songs els està consolidant com una dels propostes més sòlides del panorama.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Anthrax - For all kings

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 26-02-16

Anthrax - For All KingsHo sento però no ho veig. Les crítiques i reaccions amb aquest nou treball d'un dels pesos del thrash de tots els temps com Anthrax estant sent força positives però per més que me l'escolto no ho veig per enlloc. De fet, molts dels trets identitaris que han caracteritzat la trajectòria de la banda al llarg dels anys no es veuen per enlloc. Ni el thrash, ni els bons riffs, ni l'atreviment compositiu que molts cops els ha portat a traspassar estils... res.

Però anem a pams. El treball està inspirat en els atacs a la revista francesa Charlie Hebdo, la temàtica i de retruc les lletres donen suficient com per escriure material furiós i lletrísticament no hi posaré pas cap pega. Ara, així com The Greater Of Two Evils (2004) i Worship Music (2011) mostraven una banda encara amb algunes idees vàlides en aquesta ocasió no passa d'alguns riffs aprofitables que s'acaben perdent en un mar de desesperació i mediocritat, amb més pes estilísticament de la vessant heavy que thrash però això no és el pitjor. Tots i cadascun dels temes tenen algun moment on penses, "ara", on creus que per fi la bona idea o riff que s'intueix acabarà en un bon tema ple de ràbia i on es pugui notar el pòsit d'un grup cabdal en la ment de qualsevol seguidor de l'escena. I no, aquest "ara" no arriba. Els temes donen voltes entorn a si mateixos sense arribar enlloc repetint-se i emanant una sensació de mediocritat i avorriment total i absoluta.

Si alguna cosa podem salvar, sense tirar coets, podria ser Joey Belladonna. Per la seva veu sembla no passar els anys, fins i tot en directe manté una forma més que notable. És més, encara sorprèn més aquest disc quan en la passada gira amb Slayer m'atreviria a dir que van estar millor que els mateixos caps de cartell, Jon Donais mereix comentaria a part, algun dia en podem parlar.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Megadeth - Dystopsia

Discogràfica: Universal
Data sortida: 29-01-16

Megadeth - DystopsiaEn aquestes alçades un ja espera poc de les grans bandes que han estat referents de l'escena. Amb això no vull dir allò de qualsevol temps passat fou millor, tant sols que ja he perdut l'esperança que les grans abanderades i que han estat i continuen sent referent ofereixin nou material de bona qualitat. Senzillament perquè és quasi impossible que es pugui mantenir el nivell de brillantor que moltes d'aquestes bandes han tingut en el seu moment, és més en força ocasions intenten repetir una fórmula d'èxit un i altre cop que al final semblen més una caricatura pròpia que una llegenda amb un llegat que defensar dignament. En tot no deixem de prestar atenció quan algunes d'aquestes bandes es senten amb força per treure nou material amb tot el que comporta, i les esperables comparacions amb un passat brillant, com en el cas de Megadeth.

Tots sabem que Megadeth ha estat al llarg dels anys la joguina de Dave Mustaine, una banda que va formar sota els seus designis i que ha perdurat al llarg dels anys d'aquesta manera. Res a dir, ha donat temes absolutament memorables i discos bàsics. Hi han passat un grapat de músics molts d'ells autèntics mestres i referents en el seu instrument que conjuntament amb moments de gran inspiració compositiva de Mustaine ja formen part de la nostra escena. Mustaine torna a la càrrega de nou amb una nova formació, ja he perdut el compte, i una nova proposta anomenada Dystopsia que els retorna part de la credibilitat perduda.

Al igual que en futbol es diu allò de "entrenador nou victòria segura" hem de suposar que l'entrada de sang nova amb Kiko Loureiro i Chris Adler ha tingut alguna cosa a veure ja que fins i tot l'ex-Angra ha col·laborat en la composició d'alguns dels temes. No cal ni dir que les noves incorporacions no desmereixen en absolut, són primeres espases al nivell del millor que ha tingut Mustaine al costat.

Llegeix més

Accés