Menu

Discos

  • Escrit per Alejandro Jordan

Sodom - Genesis XIX

Discogràfica: SPV/Steamhammer
Data sortida: 27-11-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Sodom - Genesis XIXHavent-se fundat fa ja gairebé 40 anys i amb una gran quantitat de discos en la seu ininterrompuda trajectòria (fins i tot durant l'auge del grunge van continuar traient treballs), Sodom són una institució dins del Metal europeu i, en concret, alemany. Tots els coneixem, i cada un té la seva opinió sobre ells: que si són uns pioners, que si són molt repetitius, que si es follen als Kreator, que si són massa simples ...  En el meu cas sento una gran estima per aquesta banda, i no puc negar que això influenciï una crítica 100% objectiva (però, al cap i a la fi, quina crítica ho és?). Estic enamorat de Sodom des que als 14 anys, quan vaig començar a aprofundir en el Thrash Metal, vaig topar amb aquelles dues obres mestres que són M-16 i Agent Orange. Aquell estil tan cafre, carregat de ràbia i directe a la jugular; i especialment la veu de Tom Angelripper, que semblava el germà bastard de Satanàs em van hipnotitzar i no han deixat de ser la meva obsessió (una de moltes) des de llavors.

Quatre anys després del notable Decision Day, i havent hagut de superar la marxa de Bernemann, Angelripper ha tornat per demostrar que les noves incorporacions estan a l'alçada (entre elles el ja conegut Frank Blackfire), amb un àlbum titulat Genesis XIX (referència bíblica a la destrucció de Sodoma i Gomorra). El grup alemany ha escollit una producció molt més crua, abandonant el so èpic i polit dels seus discos anteriors per recuperar l'essència del Sodom més clàssic, aquell que va marcar a tota una generació de bandes de Metal extrem.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Dark Tranquility - Moment

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 20-11-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Dark Tranquility-MomentHe de confessar que els tres darrers treballs de Dark Tranquility m'han passat força per alt. Sense cap raó ni motiu. Senzillament no els hi prestat massa atenció. Mai m'ho hagués pensat ja que durant el període 1997-2010 vaig estar al cas del que feien, assistint als seus directes en cada gira i fins i tot recordo com memorable un concert seu en un Wacken a les dues del migdia plovent. És per això que la sortida d'aquest nou Moment m'ha semblat un bon moment per veure en quina forma estan més quan un membre a priori essencial com Niklas Sundin va ha deixat la banda en les primeries de 2020.

Moment s'ha enregistrat entre dos estudis, al igual que amb Construct i Atoma han escollit els Nacksving Studios per les bateries Brändström’s Rogue Music per la resta d'instruments en una gravació que ha durat en total més de 130 dies. Ja veieu que s'ho han agafat amb calma per mirar d'aconseguir el millor resultat possible confiant de nou per la mescla i masterització en Jens Bogren, tota una garantia.

Però anem amb el disc. En total són 12 peces que s'inicien amb la intro enigmàtica de Phantom Days i que ja de seguida ens introdueix un riff ben melòdic al que segueix tota la banda a pes amb Stanne en tons guturals. Guanya en intensitat poc a poc fins la pre-tornada, força ràpida, per caure en una tornada amb aquest coixí de guitarres i teclats que tant bé saben fer. Melodia, força, intensitat, diversitat... tot allò que en podem esperar. Bon inici. Les coses no varien amb Transient, les guitarres es doblen amb els teclats deixant pas un passatge totalment metàl·lic fins que de nou en la pre-tornada els teclats ens porten ambients evocadors. D'altra banda i de moment aquestes dues peces ofereixen solos com no recordo en el grup, potser hi té a veure l'entrada de Chris Amott...

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Spirit Adrift - Enlightened In Eternity

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 16-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 10 /10

SPIRIT ADRIFT Enlightened In EternityPotser hi ha esperança. És un discurs habitual dir que el heavy metal està mort o és repetitiu, que no hi ha renovació per les grans bandes i que els concerts d'estadis o grans pavellons tenen els dies comptats quan els referents que tots coneixem desapareguin. Aquest darrer extrem crec que és ben evident però pel que fa a creativitat i talent en l'escena més clàssica del metall podem trobar notables excepcions, una d'elles Spirit Adrift.

Aquest és el projecte començat com aquell que no vol la cosa per un multi-instrumentista com Nate Garrett allà pel 2015. Tot plegat com una bogeria d'estudi on donava llibertat al seu gust pel hard rock i totes les seves sensibilitats incloent el heavy metal i variants. No hi havia límits. Temps després s'hi va unir com a bateria fixe Marcus Bryant i la banda va començar a tocar en directe el 2017 començant a recollir reconeixement.

Des del seu primer disc el 2016 Chained to Oblivion només el 2018 han deixat d'editar material i en aquest 2020 és el torn de Enlightened In Eternity, una obra a tenir molt en compte. Tot un monument al heavy metal en majúscules. Tant se val quina sigui la teva època preferida, els sons eteris dels 70, els referents 80s o la renovació dels 90 passant per l'actual eclecticisme. Aquí trobaràs el teu moment, això sí, amb una producció impecable. Tant és que la inicial Ride Into The Light talment un inici digne de l'època clàssica de Judas Priest. A partir d'aquí, l'orgia intrumental que ens ve a sobre no té aturador on es combinen la melodia, grans riffs i una execució excel·lent. Nate Garrett es mostra com tot un talent compositiu, instrumentista i fins i tot vocalista. La part de guitarres doblades del solo la podria signar qualsevol banda dels 80 així com alguns riffs de la part central ens transporten als 90.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Necrophobic - Dawn of the Damned

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 09-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

NECROPHOBIC-Dawn of the DamnedQualsevol seguidor del metall extrem ha d'haver escoltat el nom de Necrophobic en alguna ocasió. Són 30 anys actius des de 1989 tot i que el primer treball The Nocturnal Silence data del 1993. Durant les dues primeres dècades no van ser exactament prolífics però els treballs que van treure The Third Antichrist, Hrimthursum o Death To All van ser suficients pes assentar un bon nombre de seguidors o tenir certa rellevància en l'escena.

La darrera època ha estat més convulsa i a tot un seguit de canvis de formació va seguir un disc ben acollit com Mark Of The Necrogram el 2018 amb els guitarristes Sebastian Ramstedt i Johan Bergeback de tornada després de cinc anys d'aturada. El nou pas endavant que volen fer en aquest funest 2020 és Dawn of the Damned tot just dos anys després de la sortida de l'anterior, el novè treball de la banda. El grup sembla que s'ha tornat molt més prolífic, cal veure què ofereixen en aquesta ocasió.

El disc s'obre amb Aphelion, una intro guitarrera enmig d'una instrumentació grandiloqüent que ben bé es podria utilitzar per una pel·lícula tipus Alien enganxant directament amb Darkness Be My Guide on anem a tot drap des de l'inici sent quasi cinc minuts que no donen treva d'una peça ben esperable de l'estil. Mirror Black aporta més matisos en l'inici amb un in crescendo per arribar als típics acords black poc abans d'encarar la velocitat habitual. La peça mostra més elegant lligats al metall clàssic que la poden fer bona per als no tant avesats al black més ortodox.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Blues Pills - Holy Moly!

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 21-8-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Blues Pills - Holy MolyNo podien començar el disc d'un altra manera, el que sembla les notícies d'una tv retro que ben aviat enllacen amb la poderosa veu de Elin i els subtils tocs de guitarra que Zack Anderson sap donar en la inicial Proud Woman. Tot amb aquest ambient i toc retro que dona especialment el so de bateria. Al meu criteri és un dels punts que distingeix l'estil i com volen sonar bandes com Blues Pills, no marxem de les compressions típiques d'avui dia però per exemple ressalta aquesta caixa com més apagada en el seu atac. Timbals molt més mesurats i un bombo present però no tant excessiu a com estem acostumats. Tema directe, amb Elin comandant (quina veu mare meva!) i deixant clar què ofereixen.

Low Road és veloç, contundent, amb un riff insistent, ràpid i una tornada que et passa per sobre. En la part central pren gran protagonisme la guitarra amb tota mena de jocs per una petita pausa on el baix condueix amb l'entrada de la veu a la part final recuperant la intensitat. Quasi no t'has adonat i ja s'ha acabat el tema. Amb el primer riff de Dreaming my life Away m'ha vingut al cap el nom de Black Sabbath, amb aquell toc tant característic i els puntejos de la part central del tema amb la de nou poderosa veu d'Elin que no et pot deixar indiferent ni un segon. California et calma, quasi et deixa en estat d'èxtasi. Sembla la perfecta banda sonora d'una sèrie inspirada en els 60 o documental parlant del naixement dels festivals en aquells temps. Emotiva, potent, intensa i de nou aquesta veu que transmet tant, això és l'important!, transmetre!.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?