Menu

NIGHTWISH - Endless forms beautiful

Discogràfica:    Nuclear Blast
Data sortida:    27-03-2015

La definició de banda gran ha canviat al llarg del temps. Fa quinze anys, per posar una data, una banda gran era aquella amb una capacitat de convocatòria notable i omplir així enormes recintes que anava lligat a unes vendes de discos notables. Les coses han canviat molt, la manera de consumir música, de difondre-la per multitud de vies, la oferta elevada a l'infinit i la capacitat adquisitiva del consumidor han canviat espectacularment on la combinació de tot plegat ha derivat en un còctel amb tants elements que és difícil analitzar-los. Una bona mostra és que la mateixa indústria que en la majoria de casos no s'ha volgut adaptar i acceptar tots aquests factors ha anat rebaixant progressivament galardons com el disc d'or o de platí que a l'estat espanyol era inicialment de 50.000 i 100.000 còpies sent actualment de 20.000 i 40.000 respectivament.

A què ve tot això? A que al meu parer Nightwish són una banda gran, no sé si fa aquests 15 anys ho haguessin estat però avui dia crec que s'hi poden considerar sent conscient de tots els matisos i discrepàncies que aquesta afirmació pot tenir. Els finesos s'han treballat una carrera on resulta difícil trobar un disc dolent, evidentment han tingut moments creatius més brillants que altres però sempre amb uns mínims molt alts tot i tenir el handicap de superar dos canvis de vocalista. Especialment en el cas de Tarja Turunen. Anette Olzon era una aposta arriscada i tot i que els dos discos que van treure amb ella no tenen res a envejar a qualsevol altre de la seva carrera i Anette canta bé en les seves possibilitats era evident que en directe patia massa. Superant la prova amb els "seus" temes però relliscant completament amb el llegat del grup limitant les possibilitats del grup en directe.

No cal descobrir en aquestes alçades la capacitat i mèrits de Floor Jansen. En bandes com After Forever i Revamp ha demostrat el seu potencial i veurem si Nightwish i el senyor Holopainen la deixaran o ajudaran a fer-ho totalment. El que queda clar és que té la capacitat d'interpretar les antigues peces amb Tarja a la veu i no té problema amb les de Olzon fins i tot en unes i altres incorporant un petit segell propi que els donen nova força. El dvd i disc en directe Showtime, Storytime n'és una bona mostra, mai s'haguessin atrevit a treure un directe així amb Anette Olzon.

Aquest nou treball continua en un nivell altíssim recollint el que ha estat la trajectòria dels darrers treballs però mostrant un Tuomas Holopainen molt més conservador en la composició i repetint esquemes ja escoltats en el grup. Tot i això parlem d'un gran disc que compleix aquell tòpic que com més l'escoltes més t'agrada i més detalls li trobes, no m'estranya crec recordar haver llegit que cada tema conté més de 100 pistes. La inicial Shudder Before the Beautiful ja senta les bases amb grans orquestracions, melodies marca de la casa i la veu de Floor perfecta tot i que està un pel baixa en la mescla. Weak Fantasy mostra una bona combinació de riffs potents amb unes acústiques ideals perquè Floor destaqui per sobre, per cert, primera intervenció de Marco Hietala i la seva poderosa veu dissimulada en tot el disc i amb una participació molt menor vist als darrers discos. Per cert, primera mostra del gran pes que té en els darrers anys la música celta en els finesos.

Elan és el típic tema enganxós ideal per primer single i perquè els no iniciats en la banda ni en el metall hi puguin entrar suaument. Gran protagonisme de Floor i Troy Donockley potenciant encara més aquest component celta-folk. Yours is an empty hope podria haver estat inclosa perfectament en un disc com Once, potent directa i on Floor destaca amb unes parts on destripa la seva veu literalment. Temps pel primer descans amb Our decades in the sun, preciosa balada que cada escolta aporta nous detalls i una Floor superba. Més passatges folk amb My Walden i una tornada que s'enganxa a la primera i una part central acústica que enllaça amb les parts més celtes del disc tretes de les profunditats d'Irlanda. El tema-títol és el catàleg perfecte del que és la banda avui dia, metall, so bombàstic, melodia i una gran tornada per corejar en directe. Edema Ruth és un altre dels temes més assequibles ideals perquè Floor mostri les seves capacitats i faci que sigui una de les raons per escoltar de nou el tema. Alpenglow recupera totes les essències del grup de nou amb especial protagonisme de l'orquestra sent definitivament el tema més cinematogràfic del disc.

Les finals Eyes of Sharbath Guia i The greatest show on earth són més un exercici d'egolatria del senyor Holopainen que res més ja que formen un tot que supera la mitja hora on moltes parts segur es faran tedioses per molts però amb parts interessants amb tot allò que esperem del grup.

En definitiva, un gran nou disc i més ganes que mai de veure'ls en directe i és que fa ja massa temps que no trepitgen casa nostra. Esperem impacients el Rockfest Barcelona.

 

Accés